Alea jacta est

Només queden vuit dies i el meu cap és encara ple d’ombres. Decidit a no capitular dissenyo una llista de possibles i prodigioses idees a desenvolupar per assolir el repte decisiu.
Ja no pretenc ni arribar a finalista, tan sols superar l’última prova i resoldre un tema prou complex per algú tan supersticiós com jo mateix.
Podria intentar un relat eròtic, però just la xifra proposada no m’inspira cap joc entre una parella d’amants. D’humor? Tampoc el considero un motiu de burla i encara menys d’escarni. El model històric pot representar la meva perdició total i m’espanta tant o més que la proposta vigent. Potser el gènere negre? O millor de terror?
Passen els dies i no soc capaç de treure’n l’entrellat. Torturat per una ment esvalotada i el compte enrere, una idea prou brillant que pagui la pena escriure i ser llegida es resisteix a il·luminar-me.
Damunt la taula, entre diccionaris i apunts maldestres, el full en blanc em desafia.
Dins el meu cap ronda un gat negre carregat d’amulets, un mirall em mostra la malastrugança com una dona capritxosa i, la fortuna, camuflada en els números d’una rifa imaginària balla davant els meus ulls entelats per la fatiga.
En definitiva, el número tretze serà la meva perdició. La sort se m’ha ben girat d’esquena.