Cursa

Diumenge, dos-quarts de dues del migdia, dia assolellat que convida a beure una clara mentre es piquen unes patates braves en una terrassa. En aquest escenari de pau, l’ascensor del metro vomità a la vorera un cotxet de nadó amb la seva mare. De manera sobtada, la mansuetud del moviment d’aquesta andròmina, lenta com una barca de rems, es transformà en un element amb una velocitat uniformement accelerada. Els que prenien l’aperitiu van justificar aquesta metamorfosi per un atac de gana del petit; en uns instants, el cotxet havia passat d’un desplaçament més propi d’un creuer a moure’s per una força motriu alimentada pels hipotètics plors eixordadors d’un bebè afamat, que sempre neguitegen. Donat que el terra de la vorera era irregular, el nano dins de la nau en fase d’acceleració creixent deuria xalar amb els sotracs de manera directament proporcional a l’angoixa de l’involuntari públic, que veia que la distància entre ells i l’objecte amb rodes s’anava reduint perillosament.
Algú dels asseguts assenyalà aleshores un vellet en una cadira de rodes que va fer el xamfrà quasi derrapant, cremant roda. Aquesta cadira no s’empenyia només per la força d’una rebel·lió interior contra una invalidesa permanent, el que explicaria els cabells llargs recollits en una cua, mocador de coll lligat a l’estil vaquer i una jaqueta de cuir amb tatxes al voltant d’una calavera, sinó també per la visió d’alguna cosa que es trobava entre els allà asseguts. El lleugeríssim pendent favorable afegia un punt de morbositat a la velocitat de vertigen que duia, que ningú dubtava que, de seguir amb aquesta progressió geomètrica, s’estamparia irremeiablement, més tard o més d’hora, contra ells.
Aquests silenciosos pensaments populars van haver d’enquibir un tercer concursant temerari, o millor dit, dues terceres concursants: dues velletes amb llurs corresponents caminadors. La imatge que el cervell té d’un caminador per a la tercera edat és més propera al desplaçament d’un cargol bover que no pas a un cavall permanentment encabritat a punt de saltar el darrer obstacle del Grand National, com era el cas. Efectivament, les dues dones provectes dominaven els caminadors amb l’habilitat d’uns aurigues romans com els de la famosa escena de Ben-Hur (sense haver de fer ús de les fuetades al rival, és clar). Res semblava que destorbés la decidida voluntat de victòria de les ancianes, amb la vista fixa en els allà asseguts, l’esquena lleugerament corbada cap endavant, les mans agafades amb fermesa al manillar. El cicle “avançar el caminador/avançar unes passes/avançar el caminador/avançar unes passes” tenia una freqüència altíssima si tenim en compte l’edat respectable de les pilots.
Els contendents van arribar a la seva fita, que va quedar revelada d’una manera més aviat salvatge: l’única taula lliure de la terrassa del concorregudíssim bar. Tothom sap que si frenes un cotxet de criatura en sec, la probabilitat de que l’habitant del receptacle surti disparat com un home-bala de circ és quasi del cent per cent, i així va ser; sort del tendal de l’establiment, que amortí un aterratge de conseqüències esfereïdores per al nadó (i de passada, gràcies als vianants que van estar al cas de rebre el cosset quan aquest rodolà per la lona cap al terra, evitant un impacte fatal). L’ànima del que anava en la cadira de rodes amb velocitat suïcida va retardar la seva entrevista introductòria amb Sant Pere per la providencial presència d’unes mates de xiprer bord, d’aquelles que pretenen crear una atmosfera d’intimitat en la jungla d’asfalt, prou tupides com per absorbir l’obscena energia cinètica de la cadira de rodes. La sort de les dues amazones fou dispar. El caminador de la que anava primera (uns mil·límetres guanyats per una perruca tibada expressament endavant, això és ser mala persona), va ensopegar amb unes crosses recolzades en una cadira ocupada per un vailet amb la cama enguixada que seia a la terrassa, provocant el “bateig de l’aire” del cos de la dona pilot, iniciant així un moviment parabòlic que s’aturà sobre l’única taula del bar on un grup de joves havia aplegat abrics i bosses, una superfície prou tova com per que s’estalviés una desorbitada factura a cal traumatòleg. La segona senyora gran no va tenir tanta sort: l’impacte del seu caminador contra una taula parada provocà que quedés estesa sobre la mateixa tan llarga com era, però, malgrat que el cap aterrà sobre una amanida verda generosíssima en ingredients, aquesta fou insuficientment amortidora com per evitar una mort per dislocació cervical (Déu l’hagi perdonada...).
No cal dir que, superat l’ensurt col·lectiu, que va incloure ambulàncies, guàrdia urbana, policia científica, serveis funeraris, jutges i mossos interrogadors, la taula lliure va desaparèixer mentre es netejava l’espai de vidres trencats, vessament de líquids de variada procedència i alguna que altra dentadura i/o perruca postissa. I és que caldrà posar en alerta les autoritats municipals d’una realitat pregona: la manca de taules per fer l’aperitiu del diumenge podria derivar en aldarulls públics per la lluita aferrissada en aconseguir-ne una. O posem fil a l’agulla, o la gent es prendrà la justícia pel seu compte i la cosa pot acabar molt malament, que no seria la primera vegada que el poble s’encén per privar-los d’unes merescudes canyes amb escopinyes, i amb raó!