Costum

Un relat de: llpages
Els cants litúrgics procedents de l'interior ens van aplaçar l'accés al temple. Davant de la seva façana neoclàssica s'estenia un petit pati empedrat delimitat per un mur de pedra prou baix com per apuntar-hi el cul. Com que queia un sol de justícia, vam seure a la banda ombrívola, i així fer temps fins que acabés la missa.
El feligresos van començar a sortir. Ho feien a poc a poc, que el que no es recolzava amb un bastó feia tentines agafat de bracet d'algú més jove. És el signe dels temps pel que fa a la religió catòlica practicant, una gentrificacio galopant tant dels béns immobles com dels migrats creients que els freqüenten.
El cas és que, en advertir la nostra presència, vam saludar-nos mútuament, que és el que tocava. Seguidament, van començar a situar-se en el tros de mur a l'ombra que no havíem ocupat. Ho van fer de manera endreçada, però implacable: l'espai entre l'espatlla del nouvingut i la meva va passar de correcte al modus invasor, que s'anaven fent espai entre ells per anar-s'hi enquibint sense aturador.
- Que li faria res de moure's un xic cap a la seva dreta, si us plau? La tieta pateix dels turmells i no li convé estar massa estona dempeus... - se'm dirigí una senyora gran que n'acompanyava una altra de més gran encara.
- Ai, perdoni, em sembla que si ens apretem una mica més, més hi podrem seure, no troba? - i, després de pronunciar la fòrmula educada de rigor, em donava l'esquena i s'apropava cap a mi amb una empenta imparable, que si no m'apartava de seguida, la tindria asseguda a la falda sense adonar-me'n.
- Ja han visitat l'església? Aprofitin ara que encara hi ha el mossèn, hi trobaran un parell de talles de bandera! - i les mans d'aquella dona li traïen el subconscient, que es movien exactament de la mateixa manera que quan s'escampa l'aviram.
Qualsevol d'aquestes reclamacions de l'espai públic anaven acompanyades d'un somriure que tenia pinta de sincer, però, paradoxalment, la intensitat i la decisió amb què anaven guanyant terreny els que acabaven d'escoltar la paraula de Déu feia sospitar que aquesta s'havia revelat una mica coixa de caritat cristiana, que si es tractava de compartir, ja ho faríem quan ens retrobéssim tots a la Casa del Pare; mentrestant, aquell tros de pati era seu i ben seu.
Vergonya a perdre, vam acabar per aixecar-nos i fer cas de qui ens havia recordat el perquè érem allà. I no vam quedar gens decebuts, que les escultures contemplades eren força originals i ben conservades.
Quan vam sortir de l'interior del temple, els padrins i les padrines conversaven animadament asseguts on èrem nosaltres feia una estona. I seguien fent-ho quan vam tornar a passar per davant de la plaça empedrada després d'una passejada llarga pel poble. Aquella trobada en acabar l'ofici del diumenge no era quelcom circumstancial, era un costum que passava de generació en generació. Un lloc i una estona per parlar del temps, dels mals de cadascú, dels esdeveniments familiars, i del fes falta, de tot allò que no recollien ni els diaris ni els telenotícies. I, mentre les forces no els abandonessin, res ni ningú els faria fora d'aquell espai de convivència dominical. Amén.

Comentaris

  • Agraïment[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 23-10-2022

    Moltes gràcies pel teu comentari a No ploris petita, me n'alegro que d'alguna forma t'hagi sorprès l'enfoc del relat.

    Salutacions llpages !!

    Rosa.

  • Records[Ofensiu]
    lantusset | 26-08-2022 | Valoració: 9

    Un escrit molt elegant i descriptiu que m'ha fet reviure les experiències que vaig viure al meu poble Pradell de la Teixeta (Priorat) quan encara anava a missa el diumenge.

  • Comentari[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 26-08-2022 | Valoració: 10

    Bon Relat. He tornat a llegir-lo.
    Gràcies pel teu comentari al meu Relat.
    Salutacions.

  • jo també[Ofensiu]
    Atlantis | 18-08-2022


    Jo també anava a missa i era el moment que les famílies es trobaven i xerraven de les seves coses. Rituals que s'han anat perdent. Ara te n'assabentes del què passa per instagram o facebook..., però potser no saps què li passa al teu veí. (parlo de les grans ciutats)

  • Servitud[Ofensiu]
    Joan Colom | 17-08-2022

    Igual que el dret de pas, es veu que el costum de seure en un lloc públic determinat acaba esdevenint un dret, una servitud, encara que no estigui contemplat en el Dret Civil Català.

  • És així[Ofensiu]
    Montseblanc | 14-08-2022

    No fa pas tants anys que anar a missa el diumenge era l'únic "divertiment" de tota la setmana, retrobar-se amb els veïns del poble, escoltar el sermó del capellà i passar una estona xerrant a la sortida. Si hi faltaves, ja eres criticat. Això de la "apropiació" dels bancs i els espais a l'ombra, m'ho trobo a la piscina i a la platja, es veu que vaig a espais "de gen gran" i segons on posi la tovallola, en arribar primer i no haver-hi ningú, al cap d'una estona ja estic rodejada d'avis i, de vegades, els néts. Ells tenen el seu lloc determinat i els hi és igual si jo estic allà. Al final, per un que miri des de fora, sembla que jo sigui una més de la família.

  • De fora vingueren...[Ofensiu]
    Prou bé | 13-08-2022

    ...i del banc ens traieren!

    Un relat que retrata molt bé uns costums arrelats a moltes societats de fa segles: la conversa en sortir de l'església.

    Notícies, crítiques i algun festeig incipient. Canalla jugant. Socialització en majúscules. Ara que, si fa sol...

    De molt bon llegir!
    Amb total cordialitat

  • Santa missa.[Ofensiu]

    Fa anys i panys que no vaig a missa de diumenge, mentida podrida!, hi vaig ésser fa un mes a la catedral de Sevilla....De jovenet, abans i poc després de fer la comunió hi anava... Ara no sé pas qui hi deu anar...les quatre beates velles del poble ja no hi poden quasi ni caminar. Era bonic veure com a sortida de missa la gent de la comunitat es petonejava, enraonaven i criticaven també... Tothom acabava saben de tothom...El teu relat evoca de manera magistral un temps d'un país....que el progrés accelerat del món ha esborrat....

  • Companyia[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 11-08-2022 | Valoració: 10

    Una costum molt arrelada als pobles, una distracció i una companyia que necessiten per desfogar-se i ser escoltats.

    Molt ben redactat.

    Cordialment,

    Rosa

  • El banc dels avis[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-08-2022 | Valoració: 10

    Cada plaça de l’església o de l’Ajuntament té un banc on s’hi asseuen els avis. A Ribes de Freser, els avis seuen en una repisa d’una tenda de la plaça del Mercat. A la plaça Espanyola de l’Hospitalet de Llobregat, els avis seuen en un banc davant l’església. És un lloc entranyable, on el contacte entre ells, a l’hivern, els escalfa. Un gran retrat, el realisme fet literatura. Una forta abraçada, Lluís.
    Aleix

  • Comentari[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 11-08-2022 | Valoració: 10

    Enhorabona. Relat molt positiu.
    Agraeixo el teu comentari sobre la Bondat. Tot un valor.
    Cordialment.

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

991 Comentaris

294644 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.