torna avui que els ocells no canten

Un relat de: quetzcoatl
Quan no hi ets t’enyoro.
Estic tant acostumada a veure’t
traginant al meu costat,
deixant-te endur per les flors
i l’aire esbullant-te els cabells suaus.
Qualsevol cosa et crida l’atenció
i absorbeixes tot el que t’envolta,
i llavors ho imites tot i ho repeteixes tot,
com un ocell xerrameca a la primavera.

Quan no hi ets el cor pesa
pensant en què deus estar fent o dient
i m’he d’arrambar a les flors
per olorar el vent suau dels teus cabells.
Arreu busco la teva mirada desperta...
Només penso en que de seguida que tornis
t’ompliré de petons i t’estrenyeré tant fort com pugui
sense fer-te mal, amb tendresa...
I tu et desfaràs dels meus braços
intentant explicar-me coses i dient paraules noves
que seran com ponzelles obrint-se
d’una flor somrient.
El cor no pesa.
I l’aire és lleuger.
L’herba es torna dòcil i flonja
sota els teus peus de criatura.


Quina pau tindria si tornessis al meu costat...
Torna avui, que els ocells no canten!
I les flors encara no se saben emmirallar...!

Comentaris

  • Aixo es un tresor[Ofensiu]
    Falciot blanc | 10-03-2012

    Quin relat més bonic, es magnífic gaudir dels nostres fills i tu en gaudeixes, te apropes a la teva filla i te arrossegues per compartir els seus sentiments, per entendre el seu descobriment de un mon meravellós per comprendre a traves de ella lo essencial que es mirar sempre aquesta part meravellosa del nostre mon. Els infants renoven els nostres sentiments i aixo es un tresor.

  • Amb el teu permís...[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 20-12-2011

    vaig a compartir-lo al facebook.

    Has fet un poema molt sentit i val la pena que molta gent pugui arribar a ell.

  • Que tornin a cantar els ocells...[Ofensiu]
    Jere Soler G | 16-11-2011

    El millor poema és aquell que neix de la sinceritat del cor, de manera espontània, amb tota la tendresa i la percepció de l'instant.
    Desitjo de cor que estiguis bé, i tot i que només entro de tant en tant en aquesta web, et vull dir que... tornis avui que els ocells no canten. Últimament he pensat en centreamèrica i no puc evitar recordar-me de tu. La teva criatura deu estar preciosa.
    Una abraçada.

  • preciós[Ofensiu]
    blaumar | 01-10-2011

    com sempre.

  • he llegit la teva bio[Ofensiu]
    blaumar | 08-06-2011

    Ara ja sé perque cal felicitar-te!.

  • Com sempre que bonic[Ofensiu]
    blaumar | 06-06-2011

    I a l'hora que diferent.
    Benvinguda i no sé ben bé perqué , enhorabona.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

155843 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com