carta melancòlica a Qamar.

Un relat de: quetzcoatl

Es fa fosc, es fa fosc, es fa fosc.
Les cares enceses s'apaguen avergonyides sota llençols freds. Ratolins i musaranyes corren camps a través burlant-se d'una lluna tènue.
La nit respira.

Els nostres rostres intenten mirar més enllà de les muntanyes, on l'ull de llum s'ha enfonsat amb un silenci sepulcral.
Es consumeixen de tristesa les flors, corbant-se sobre les seves tiges, negant-se a la gravetat imantada de Qamar.
Fidels al sol, carregades de dol les criatures somiquen; i de dia dibuixen espirals al cel, amb els seus pètals i les seves plomes.

Fa estona que els cristalls de sol es retiraven d'entre les fulles a llepades lentes. Els ocells han emmudit veient crepitar les ombres, que s'han allargat des de les bases de totes les coses fins confondre's amb la pròpia foscor. La penombra sura entre els camps de gira-sols. El dol s'amaga entre les seves expressions tristes; i vesteix de carbó. Or, i carbó.

Als camps, espirals daurats romanen immòbils al costat de les carreteres, com dòlmens efímers perduts en el temps. La palla seca i cansada s'estima ara, premsada en l'obaga de la seva intimitat, reclosa endins; melic de la terra.

Però a tots ens arriba la nit.
Fins i tot aquí, Qamar, on recollim els teus versos a grapats en plena matinada.

Es fa fosc, es fa fosc, es fa fosc. El cor batega encenent estels i evocant somnis.
El dol dels gira-sols s'estén com la mà oberta del seu palmell sobre la meva galta: irrevocable.

Comentaris

  • rbbarau | 18-11-2006

    m'encanta llegir-te perquè t'apropes al món, com si les paraules et fossin dictades des del centre de la terra i les abracessis...i estimes, i dona "bon rollo" llegir-te, i ganes de viure!
    encara que parlis de coses tristes, s'escapa dolçor entre les lletres, es filtra entre els espais i arriba amb força fins al lector!

  • Hola, quetzcoalt![Ofensiu]
    ROSASP | 24-09-2006

    Com m'alegra tornar-te a llegir!

    Cada nit que engoleix la llum del dia té la força i el misteri d'un frec irrevocable. Sigui on sigui, l'essència dels bellugueig de la vida que mai s'atura es barreja amb una estranya melangia.
    He pogut sentir la veu dels gira-sols, les pessigolles de les fulles i de la terra, el xiuxiueig del cor...

    Or i carbó, dues paraules que m'han evocat paisatges tan bells com inabastables.

    Sento molt no haver-te pogut conèixer per la diada. No tenia gens clar si hi podria anar, per això no vaig dir res.
    Espero que tot et vagi força bé!

    Molts petons i fins aviat!

  • or i carbó...[Ofensiu]
    Capdelin | 15-09-2006

    així ets tu: divina i humana.
    Un relat atapeït de pura poesia, tot és poesia i metàfores inèdites eixides dels teus ulls.
    Crec que els teus escrits són "quaderns de camp", escrit en la pell verge de la natura, in situ, arrencant-li de l'ànima el seu crit salvatge i verge.
    Or i carbó... m'agenollo i una reverència com indígena de la poesia i... t'adoro!
    Petons i una abraçada
    (després de tan de temps... et necessitava)

  • sobre encadenar-se[Ofensiu]
    blaumar | 14-09-2006

    no ho sé ben bé.

    però crec que va de passar el testimoni a dos desconeguts. Navegues una mica sense mirar quí sinó que i comentes enganxant l'icona.

    Això vaig fer i tot d'una vaig trobar el teu texte em va agradar el que llegia i després em vaig adonar que eno era precisament d'un desconegut per mi.

    PD: Surar té millor fonètica, pero volia donar certa progresió al que explicava, per que és com ho sentia

    .....
    i les deixo flotar.

    Sobre l'aire
    que encara.....

    En fí, tot es millorable, merci pel comentari

  • Or i carbó[Ofensiu]
    blaumar | 11-09-2006

    Dol de sol que a terra queda.
    Una mà oberta sobre la meva galta ...

    Segueixo adorant la sensualitat de tot el que escrius.

  • Comentari encadenat.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 31-07-2006 | Valoració: 10

    ¿Què es pot dir davant un poema d'aquesta magnitud, en què hi veus Qamar sense haver-hi estat mai, ni tan sols haver-ne sentit a parlar?
    L'únic que es pot fer és una reverència, i pronunciar un oh profund, com un om... davant aquest iceberg que tens al cor, i que fa que el teu endins sigui un pou de bellesa misteriosa inexplorat.
    Com pots veure aquest comentari és encadenat. Si vols saber que implica això per a tu clickeja la imatge.
    Una abraçada.


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena


l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161032 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com