Arts [6] Les obres perdudes…

El dibuix és una eina meravellosa de la imaginació, que permet descriure l’historia de la humanitat amb dues rodones i quatre ratlles.

Una forta abraçada

Pinya de rosa

Sort que tens una memòria sobirana! Gràcies a ella podem gaudir dels teus records d'infantesa que fan les delícies del lector. Que faríem sense els tebeos, oi?
Salutacions, senyor Gausachs.

I quants records, Déu meu! És clar que el mot "còmic" com a sinònim de tebeo no existia. Un còmic era una persona que feia riure i prou.
Recordes quin tresor era tenir tebeos de totes classes? Poder comprar tots els que sortien era una utopia, mai no ho aconseguíem. Ens els anàvem passant i era un regal meravellós per tots aquells a qui ens agradava llegir.

Jo recordo que els meus preferits eren els de la col·lecció "Azucena". Era de pastoretes molt boniques que enamoraven a prínceps i es casaven amb elles. Eren els que més m'agradaven perquè, de petita, em volia casar amb un príncep blau. fins que els meu pare ( no la meva mare) em va inculcar que m'havia de valdre per mi mateixa i no dependre MAI de cap home.

Bé, tornant als tebeos, quan ja havia acabat els meus preferits, llegia els del capitán Trueno, el Guerrero del antifaz i Cia. que eren els dels meus germans. No m'agradaven tant però la qüestió era llegir el que fos, i repetir la lectura quan ja no tenia res més per llegir.

M'has fet rememorar i remoure tantes coses, estimat amic!

Quin gran entintador va perdre la indústria-art del còmic. És que realment saps fer de tot Joan!
A mi, esquerrana esguerrada, això del dibuix, fins i tot el de rodonetes i pals se m'ha donat sempre molt malament.
Fins al proper mes-relat!

No sóc tan jove com tu (1947), però també dibuixava tebeos. Si la meva mare no em portava al cine, aprofitava els dijous a la tarda, que era quan els Maristes donaven festa, per fer-ne amb unes cartolines A-5 del banc on treballava el meu pare, a dues cares. Tenia un únic client: un company de classe que me'ls pagava a deu cèntims.

Sí, m´ha agradat molt el teu relat amb gust d´enyor d´infantesa. T´agrairia que comentessis el meu poema VIDA. Feia temps que no publicava, però em recordo de tot i espero que tu et recordis de mi.

I ens queda l'ahir per parlar i reviure, perquè forma part de la nostra vida, del nostre punt de referència, del que som i ens agradaria tornnar a ser. I si no podem tornar-hi, doncs sempre podem dibuixar. Joan, una forta abraçada.

Quins bons records, Joan! Tot el que fem durant la infantesa té un color especial i imborrable, però en l'experiència que ens expliques hi ha, a més a més, una habilitat deliciosa, la de saber dibuixar.
.
Malgrat que hagin passat els anys, procura arrecerar-la ben endins del cor; sempre t'ajudarà a viure.

Pilar