RPV135: FI DE TERMINI I INICI DE VOTACIONS

Intervenció de: deòmises | 22-07-2010

---

Fi de termini del RPV135.- " Noia a la finestra" de Salvador Dalí, proposat per Joandemataro.

I em toca fer les funcions de secre:

Us deixo el text de la convocatòria i, tot seguit, els sis poemes presentats a concurs mitjançant el correu electrònic d'en joande. Dos vots per participant i/o autor/a de RC (suposo). M'he permès la llibertat d'esborrar l'autoria de cada poema per seguir fent anònim/a l'autor/a de cada poema. Disculpes per endavant i, si no havia de ser així, ja ho dirà en joande. A reveure! d.


Salvador Dalí (1904-1989) va tenir una infància una mica dolenta, ja que se li va morir un germà i la mare. Més tard se'n va anar a estudiar a l'acadèmia de belles arts de Madrid. La seva primera obra va ser Nen malalt (1914). Al 1925 va exposar a un mostra del català modern, les obres més importants en aquells dos anys: La noia a la finestra i Venus i el mariner.
Aquest quadre representa la germana de l'artista, Anna Maria, a l'edat de disset anys, traient el cap a la finestra, d'esquena, a la casa de vacances que la família posseïa a Cadaqués, a la vora del mar. Dalí realitzà un treball de gran uniformitat cromàtica i senzillesa a la composició, on la noia ens introdueix en el paisatge que ella contempla.
Clarament, els valors cromàtics de l'obra són blaus, igual que a les obres primerenques de Picasso les quals estaven només formades per gammes de blaus.
La noia pateix algunes desproporcions notables com els seus peus, els quals són molt petits. La germana de Dalí apareix a altres quadres contemporanis i posteriors del pintor, perquè va ser la modelo del pintor fins que va conèixer Gala el 1929.
En aquest quadre ressalta la gamma de colors blavosos. Els blaus del paisatge són mes discrets, i donen una sensació de fredor. El blanc del vestit s'intenta confondre amb la suavitat del blau del mar.La llum es real, del poc sol que s'interpreta. El paisatge es reflecteix a la finestra.
Mostra la tranquilitat de la noia mirant el paissatge tan bell, i la quietud del mar. No té tema mitològic. En tot cas, pot representar l'efecte cap a la seva germana i lo agradable que es feia l'estància a Cadaqués. No va ser un quadre encarregat per ningú, sinó que va sorgir de la pròpia creativitat i inspiració del pintor.

Bé després d'aquesta "petita" introducció us explico les bases del repte: teniu de temps fins dijous 22 a les 10h del matí. Cada participant pot presentar un poema que l'ha d'enviar a la següent adreça: [email protected] posant el títol i el nom de l'autor o Nick habitual d'RC… Espero que la inspiració us transporti uns instants fins a Cadaqués amb aquest quadre d'estiueig.
Fins aviat, joande.

POEMES PARTICIPANTS AMB NOM

1." Amb malucs amples"
D'ampit, finestra.
Amb malucs amples,
el mar, la vida.
A la rotllana,
i en la distància
pols de mirada;
bombolla clara,
ferida rosa.
Falsa congesta
d'estranys afers.
Passió de nina,
senyal basarda,
bocam de boc.
Un altre raig
enllà del temps
Desig de vinyes,
dolçors tastades
del temps més plàcid:
un plor legítim.
Missatge bàsic:
dubte de trampa.
Glaç de diumenge.
2." Tot just"
Aquí hem viscut, saps,
abocats a mar, perquè
l'aire de sal havia de
guarir-nos la pell
rovellada
de tantes nits insomnes
de tants perjuris.
Les poncelles
s'han obert
i s'han marcit.
Et recordo a tu,
germana,
tot just llevada,
de blau encesa.
Petita vida,
sí, tan, tan petita.
Per recordar,
tan poques coses.

3." Noia a la finestra  "

En quin somni endinses
la blava mirada
tenyida pel mar
aquesta horabaixa?
Pel llarg passadís
restes encisada
quan pel finestral
el mar t'embolcalla.
L'aire ve suau
amb olor de platja
i mou tendrament
l'ona i la mirada.
Al fons, un veler
amb la vela blanca
navega suau
fins trobar la cala.
Tu abastes el cel
i la mar que canta
al compàs tranquil
del somni que emana.
Meravella i temps
tens de ple a la palma,
joventut d'encís
adolescent aura.
Tots els teus sentits
són just en una alba
que el mar fa ara vius,
somrients de gràcia.
Com un vessament,
la plenitud plana:
n'és penyora el vent
que els sentits amara,
n'és penyora el blau
de l'hora tardana
immens com el fat
que el teu somni daura.
Igual que el veler,
trobaràs la platja,
faràs el camí
segur sota un astre
i el teu navegar,
noia, fulgor blanca,
tindrà aquesta pau
de mediterrània.


4.La meva germana, la finestra i jo

Salvador:
Escolta'm bé, Anna Maria,
vull pintar el trocet de mar
contemplat, ara, de dia,
i la finestra és el marc

Anna Maria:
Què em vols dir Salvadoret?
Tu, no parles per parlar.
Què és el que vols demanar...?
Parla de pressa i claret!

Salvador:
Que per mi una altra vegada,
de model, et necessito

Anna Maria:
Doncs, a mi m'importa un pito!
Ja en començo a estar cansada...!

Salvador:
Necessito el teu ajut...

Anna Maria:
Mira que n'ets de tossut!

Salvador:
Hi ha una esquerda a la paret
just a sota la finestra...

Anna Maria:
Sí, la veig... al costat dret.
Però, jo, d'obres no en sóc mestre

Salvador:
Si tu et poses al davant,
Oh! Bonica Anna Maria,
jo podria anar pintant...
i l'esquerda no veuria

Anna Maria:
L'esquerda? Quina mania!
Vols dir que no ho exageres?
Tot això m'ho dius de veres?
Tu, no la pintis i llestos!

Salvador:
Els meus pinzells van tan ràpids
que tot el jo contemplo
ho traslladen a la tela...
Anna Maria:
Tu, sí, que tens molta tela!
Però el que si t'adverteixo...
Ja que em pintes, fes-ho amb cura,
fes esvelta ma figura,
redueix-me -t'ho agraeixo-,
el més avall de la cintura.
Pinta'm les cames més primes,
els peuets... fets amb finura

Salvador:
Anna Maria, què vols?
Jo tan sols sóc un pintor...
Que pinta amb força primor,
però de miracles no en faig

Anna Maria:
Es clar, com que ho fas a raig!
Tant te fa si surto lletja!

Salvador:
Au va! No siguis heretge!
No pateixis, gens ni mica.
Tu... ja saps aquella dita:
A qui res li escau...
poseu-li blau...!

...

--oOo--


Sembla ser -diuen les males llengües-, que quan Salvador Dalí va acabar el quadre, els dos germans van estar un temps sense parlar-se.
També diuen... Ep! Diuen... que jo només me'n faig ressò, que aquest quadre va ser el precursor de l'anomenat "culisme"







5. Traçat amb el cor

Tot just s'aixeca el dia, a Cadaquès
surto sense fer soroll de la meva cambra
encara ensonyat, amb la ment enterbolida
desprès d'una nit de gresca.
 
 L'Ana torna a ser allà, mirant per la finestra
al mateix lloc de cada matí, quan tot just el dia despunta.
Quines cabòries la deuen dur a repetir a diari aquest ritual?
Quanta estona deu portar aquí, abstreta dins el seu món?
 
Em fixo amb la seva figura tantes vegades mirada
mai tan analitzada com avui.
La comparo amb les noies d'anit, coquetes i sofisticades
boniques i buides, amb la rialla posada
i el cigarret endollat al broquet als llavis.
 
Ella és diferent, la seva figura de formes poc agraciades
amb un incipient sobrepès mal repartit
la fan poc seductora, diferent a la moda de l'època.
Vesteix senzill, tal com és ella, una noia corrent.
I no és que ho digui jo que sóc son germà, tothom ho veuria.
 
Però la meva intuïció capta el seu esperit sensible i romàntic.
Puc veure el seu Príncep blau, cavalcant sobre la cresta de les ones.
La seva mirada perduda en la immensitat
ansiosa de les aventures que la vida li ha negat.
 
Potser és el meu estat que em desperta  la tendresa
però sento unes fortes ànsies de protegir-la
i ara mateix sortiria a cercar-li el cavaller dels seu somnis,
tan debò podes captar amb la pintura l'esbós que traço amb el cor
perquè l'estimo i vull que sigui feliç.


6.Contemplacions

Mireu-la
Equilibrada dins del desequilibri
Dins una pau, tranquil·la
Observant l'infinit
Abstreta en pensaments
Abstreta en sos sentits
Sense veure que algú vigila.
I milers d'ulls la fan seva
Imaginant el que mira
Mirant el que no es mira
Participant de l'espera.

I ella,
Inconscient de les mirades
Es deixa dur, distreta
Mirant la mar, coqueta
Que la convida a somiar.
I ressegueix l'ona, càlida
Que forma part de l'engranatge
I ambdues mostren el miratge
Que ens allibera del pensar.

Els colors m'hipnotitzen
Trobant la calma i el desig
De ser part d'aquest en quadre
Del nostre mestre, gironí.



7.Finestra
Obro de bat a bat els braços
de fusta envellida -la llum vivifica
l'antiga finestra- defora captiva
el blau, de dintre voldria ser la llum
mateixa; no ser dins la tanca fosca,
ni ser ull clos, ni lluerna de reixes.
Voldria fer córrer la cortina de núvols,
la murada gris, i nítidament veure,
rompre amb mans de vidre
el gran tapís blau, esquinçar el sostre.

joandemataró dixit

---