Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 123 - AIRE -

Intervenció de: Xantalam | 30-03-2010

L'aire, 1939. Kroller-Muller Museum, Otterlo, Netherlands.

Aquest repte està dedicat a un artista català, com ell sempre havia dit que es sentia, a un gran escultor, Aristides Maillol, pràcticament a un desconegut en el nostre país.

Aristides Maillol va néixer a Banyuls de la Marenda i va morir-hi. És considerat arreu un artista català de l'Estat Francès (per als francesos, un artista francès de la regió del Roussillon). El seu pare anava amb un matxo al mercat a Figueres fins que l'arribada del tren a Perpinyà féu que la família mirés més cap al nord: Perpinyà i París. De llavors ençà, la relació d'aquest escultor i pintor amb les terres gironines ha estat nul·la. Josep Pla, fascinat per la geografia de la Catalunya Nord i la Mediterrània que veié néixer i morir l'escultor, impressionat per la grandeur de la França que entronitzà Aristides, i enamorat de l'ordre inherent al noucentisme que les obres de l'artista banyulenc transmeten, li dedicà un Homenot de 40 pàgines. Ni la revista de Girona, en cap de les dues etapes (1876-1895, 1955-2010), ni la premsa local gironina se'n fan cap mena de ressò fins al cinquantenari de la seva mort. Maria Lluïsa Borràs, crítica d'art d'aquest Diari, recentment i dissortadament desapareguda, n'escrigué un llibre de referència l'any 1979.
Jordi Vilamitjana. Emporda.info

Aristides Maillol, wikipedia
Arístides Maillol: Un capvespre a la Mediterrània

BASES:

Tenint en compte que és una setmana de mig vacances, i que estaré uns dies fora, deixo temps addicionals: fins dimecres 7 d'abril a les 21h.

Poesia o prosa poètica, una obra per autor, sense límits d'extensió (no us passeu, tampoc!)

Participeu, relataires, no perdeu cap oportunitat per imaginar que ho podeu fer; podeu del no-res fer poesia, hi ha quelcom més màgic?

Xantalam

Respostes

Aèria matèria
deòmises | 31/03/2010 a les 00:57

[Respondre]

Aèria llum i carn de dona etèria,
On esguardes que la matèria esdevé
Herald del desig i arbre al teu recer,
A les portes d'una nova Hespèria?

Cull el fruit del teu ventre, l'epicentre
Del terratrèmol que em provoques
Al cor, èmul del marbre, amb què evoques
El Paradís, i convida-m'hi amb un breu Entra!

Etèria carn de dona i llum aèria,
I sé que la besada s'omple de saliva
En contemplar la teva nuesa pura,

I cremo i em deixo endur per la usura
De voler-te entre els braços lassos, viva
Floració amb què em reclama el teu ventre.

d.

Aèria matèria (2.0; millor aquí)
deòmises | 31/03/2010 a les 01:06

[Respondre]

Aèria llum i carn de dona etèria,
On esguardes que la matèria esdevé
Herald del desig i arbre al teu recer,
A les portes d'una nova Hespèria?

Cull el fruit del teu ventre, l'epicentre
Del terratrèmol que em provoques
Al cor, èmul del marbre, amb què evoques
El Paradís, i convida-m'hi amb un breu Entra!

Etèria carn de dona i llum aèria,
I sé que la besada s'omple de saliva
En contemplar la teva nuesa pura,

I cremo i em deixo endur per la usura
De voler entre els braços lassos la viva
Floració amb què em reclama el teu ventre.

d.

Plany
bellissima | 31/03/2010 a les 15:09

[Respondre]

No canta l'ocell la melodia de la tarda
en el clos premut que és la nostra abraçada,
i el meu plany roent mulla les parets i murades
en l'aire que es marceix tancat a dins la cambra.
D'allà, no es veu el cel ni s'endevinen flaires
airoses de lilàs ni de les flors boscanes,
i hi ha una febre antiga de soledat amarga
que res no pot desfer a cop de cap besada.
I el riu que duu l'amor s'ofega a si mateix,
perquè no troba el nord i esbarria les aigües
i la dona que sóc s'esfondra amb el seu eix
mentre que el sol es perd en contrades llunyanes.

Al biaix del gris
Renée Vivien | 31/03/2010 a les 15:34

[Respondre]

No t'acostis, l'esglai del temps
em devora les entranyes i la fel;
Silenci gairebé, només fullaraca
en moviment al biaix del gris.
Et guardo el bosc impertèrrita,
sento l'aire i el fred que m'amaren
el cos immòbil - presó i límit -
Ningú no albira una amarga solitud
escrita a la intempèrie de cap emoció,
sensiblement humana, confegida
amb llàgrimes soterrades en l'oblit.

Hi ets mentre jo hi sóc
llamp! | 31/03/2010 a les 16:45

[Respondre]

Hi ets mentre jo hi sóc.
Jo, dinàmic, en ma postura
Amb fretura d'estaticisme.
Tu, lumínica, en ta vinguda
Sense fre, ni atura, vers el poetisme.

Hi ets, Dona de pell de bronze,
Ferrada en bastides,
Esculpida a batzegades,
Entre jous d'articulacions,
Reblada de càlides emocions.

Hi ets, quan tot d'una...
De manera espontània,
T'exaltes sense motiu,
Prens un caire amorosit
De suspicaç escala de grisos.

Hi ets en l'aire que et sustenta
I en les tangències del bosc,
Nobles pobles arbrats,
Que t'envolten inerts.
Hi ets entre les sines d'aquesta planícia.

Hi ets, levitant i circumscrita,
En la memòria abstreta
Del meu pensament,
Quan fores amiga gelosa
I quan fores amant tendenciosa.

Hi ets en ta postura comediant,
En ta anatomia rutilant,
En el sentir de tota la gràcia
Que se'm fa pròpia
En sentir-te propera i vital.

Hi ets, però en sentir-te propera
Es reblaneix el meu bronze
I amb tu em fonc
I amb tu esdevinc aire ferrat,
Aferrat a la rosa dels vents.

Hi ets, ara, en l'aire que respiro,
Hi sóc, ara, en l'aire que respires,
Hi ets mentre jo hi sóc,
Tu, ferrada en ta postura vital,
Jo, maldant per obeir les teves carícies.

_______________
llamp!

Hi ets mentre jo hi sóc (amb una lleu correcció, aquest és el que val)
llamp! | 01/04/2010 a les 20:16

[Respondre]

Hi ets mentre jo hi sóc.
Jo, dinàmic, en ma postura
Amb fretura d'estaticisme.
Tu, lumínica, en ta vinguda
Sense fre, ni atura, vers el poetisme.

Hi ets, Dona de pell de bronze,
Ferrada en bastides,
Esculpida a batzegades,
Entre jous d'articulacions,
Reblada de càlides emocions.

Hi ets, quan tot d'una...
De manera espontània,
T'exaltes sense motiu,
Prens un caire amorosit
De suspicaç escala de grisos.

Hi ets en l'aire que et sustenta
I en les tangències del bosc,
Noble poble arbrat,
Que t'envolta inert.
Hi ets entre les sines d'aquesta planícia.

Hi ets, levitant i circumscrita,
En la memòria abstreta
Del meu pensament,
Quan fores amiga gelosa
I quan fores amant tendenciosa.

Hi ets en ta postura comediant,
En ta anatomia rutilant,
En el sentir de tota la gràcia
Que se'm fa pròpia
En sentir-te propera i vital.

Hi ets, però en sentir-te propera
Es reblaneix el meu bronze
I amb tu em fonc
I amb tu esdevinc aire ferrat,
Aferrat a la rosa dels vents.

Hi ets, ara, en l'aire que respiro,
Hi sóc, ara, en l'aire que respires,
Hi ets mentre jo hi sóc,
Tu, ferrada en ta postura vital,
Jo, maldant per obeir les teves carícies.

_______________
llamp!

RE: RPV 123 Aire
rnbonet | 01/04/2010 a les 17:33

[Respondre]

Sense passar-me'n! He pensat en Maillol, en Ausias, en M. Hernández, en Lorca (tots sant de la meua devoció)... I m'han destorbat els néts que feien el deure, el cunyat, la neboda, la dona (totes persones de la meua devoció)... Però rengló sí, rengló també, ací està!

++++++++++++++++

Omplim records de l'aire?
D'un aire? Amb l'aire?

Aire del nostre. Aquella menja
que s'escapola entre aire i aire.

Aire! Ample, doneu-me aire!

Com home vell del foll amor;
com pic ben flac de mon voler,
aire a les veles, aire dels vents,
a l'horitzó de tota mar;
al sud, al nord; als llocs i viles.

Aigua d'ullal
que el temps cargola
fins a la mar.

Tot fent de l'aire una rosa transparent,
un etern de pregàries, un desig compartit

Un desgavell d'aires!

A mi, molt d'aire! Ample!
Aire, tot aire! Doneu-me l'aire!

Dansa
Filalici | 03/04/2010 a les 21:04

[Respondre]

Nua i lliure, per fi, a la natura,
puc ballar la meva dansa i el meu ritme.
Em revolcaré pel bosc, giraré el cos
en mil i una contorsions impossibles
que desfaran el nus que em lliga el cor
i esvairan els anys de pors, d'angúnies,
de tots els meus mals tan horribles,
de fer la vida d'un altre, de negar-me,
de pansir-me una mica cada dia.
Ara que la natura, manyaga, m'acull,
solcaré el seu aire sense parar, nua i lliure,
flotant en moviment, bellugant-me tota jo
fins desfer el nus del meu cor i més enllà,
fins a guarir la meva cara trista.

Ella, l'obra d'art
Núria Niubó | 05/04/2010 a les 10:25

[Respondre]

Ella, l'obra d'art

Tenia un desig,
ser la seva obra.

Per ell,
seria
dúctil argila,
o metall roent,
o fràgil cristall,
o marbre resistent.

Somiava
ser aire,
ser l'alè de l'artista,
el seu panteix,
el seu respir.

Per ell,
es transformaria,
en matèria estàtica,
en núvia de la nit,
en la seva musa.

I l'escultor creava.
I a cada esclat
d'eufòria creativa,
ella creixia.
A cada retoc de cisell,
ella sentia.
A cada frec de la llima,
ella s'estremia.
A cada cop de martell,
ella acceptava
submisa, mal·leable,
el seu destí.

Ella,
estimava l'artista.
Ell,
adorava la seva obra.

DOS TRENS (provisional)
Fidel | 05/04/2010 a les 22:49

[Respondre]

El tren roig no s'atura.
El seu estel deixa un buf càlid d'inspiració,
un afany despert de recerca, un bram de coratge
que el mateix poeta inhala amb fervor.

Horitzó enllà, el tren i ella s'esmunyen
repicant un efímer puny d'aire.
Hi roman un hàlit sentit d'absència i solitud,
una abraçada expropiada;
el dolor del xerric de les vies.

Més lent, arriba l'altre tren en direcció contrària;
s'atura, el prenc. El mateix do de sempre :
El mateix aire càlid de flama amiga,
els mateixos silencis dibuixant derrotes de sucre,
la mateixa paraula desmesurada i sensible ...

El mateix tren farcit de metàfores airejant mots
que arrelen ben endins. Lliure i capritxosa,
jo, m'amotino amb ella, la poesia :
l'airejós afany de sentir-me VIU. El meu mateix tren.

Només l'aire ho sap
bufanúvols | 06/04/2010 a les 20:18

[Respondre]

Tinc el defecte d'odiar
apassionadament,
tinc el defecte d'estimar
apassionadament.
Tot en mi és una passió
quan m'avorreixo.
I m'enamoro i em desenamoro
força vegades
si surto a passejar,
o camí de la feina,
o si torno a casa.
Si m'ho demanes, cauré.
Si m'ho demanes, fingiré.
Però no em facis cas
perquè, al final,
et mentiré.
Heus ací: ja he tornat a caure
i només l'aire ho sap.
D'acord: vull escriure del viatge
que fem quan caiem.
Jo penso que hi ha un instant
en que t'avances a la caiguda.
Mentre converses amb l'amic,
o esperes el metro,
o perds el temps maleïnt un llepa
Si la caiguda és neta,
no t'arrossegues
o ho fas a una gran velocitat.
No hi ha temps per a salms,
ni per a una mà providencial.
Les conseqüències poden ser greus
i passen els anys i encara hi penses sovint.
En canvi, si va lenta
com un dia sense pa,
potser la tristesa hi fa cabuda
i la solitud, tota amarada d'ombres.
Déu esdevé és una idea present
i alhora vacil·lant,
perquè Déu és una idea
i vacil·lant per a tothom,
però aleshores és llum,
una llum més gran,
però no crema.
Sigui com vulgui, tot trascendeix.
I el silenci és un bon aliat,
però és només això:
absències, records, passat, fantasia.
Jo penso que cada dia caiem,
cadascú a la seua manera.
Jo, per posar-vos un exemple,
tinc preferència pel costat esquerre
(potser perquè escric amb la dreta).
Sóc de naturalesa ensopegador:
si ho faig d'esquena,
m'adormo,
i si ho faig de cara
t'enamoro.
Però només l'aire
ho sap.

Les raons de l'aire (fora de concurs)
Xantalam | 06/04/2010 a les 23:56

[Respondre]

En el teu cos, subjecte sòlid,
hi ha les raons de l'aire,
d'allò que no es veu ni és matèria
tàctil, perquè no oculti
ni cobreixi ni amagui la llum
del teu rostre, ni cap núvol
pesant i invisible, ni cap mur
subtil i dens es faci corpori.

Admetem que en tu hi són totes
les raons que la mateixa raó ignora;
les tangibles i absents de veure,
festa eterna dels sentits,
tan llunyanes i distants al desordre
opac i imperfecte.

Admetem que res no s'interposa
a l'avanç del moviment atzarós,
a l'encontre de dos cossos volubles.
Remous l'aire quan et desplaces
ostensible i prest, sense mirar-me.
Batega l'aire.
Batega.
Un batec, un buf palpable
i fresc em besa furtiu els llavis.

DOS TRENS (DEFINITIU !)
Fidel | 07/04/2010 a les 12:01

[Respondre]

El tren roig no s'atura. El seu estel
deixa un buf càlid d'inspiració,
un afany despert de recerca,
un bram tossut de coratge
que el mateix poeta inhala amb fervor.

Horitzó enllà, el tren i ella se m'esmunyen
repicant-me un efímer puny d'aire.
Hi roman un hàlit sentit d'absència i solitud,
la teva abraçada expropiada;
el negre dolor del xerric de les vies.

Més lent, arriba l'altre tren en direcció contrària;
s'atura, el prenc. El mateix do de sempre :
El mateix aire càlid de flama amiga,
els mateixos silencis alenant derrotes de sucre,
la mateixa paraula desmesurada i sensible ...

El mateix tren farcit de metàfores
que lliures i capritxoses, m'arrelen com heures.
És el meu mateix tren respirant l'aire més pur,
és l'airejós afany per amotinar-me amb ella :
la POESIA; per sentir-me del tot VIU.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 123 - AIRE -

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats