MELOREPTE 88. JO VINC D'UN SILENCI. RAIMON

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

"... jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant."
- RAIMON -

Després d'un temps amb la por dels vençuts
van esvaint-se els llençols de la boira,
hem convertit el silenci en renills,
es va fent la llum on tot era nit.

Avui gaudim del poder de les urnes,
la informació sense trava ni límits,
no perdem mai la il·lusió per la lluita
en aquest món virtual on vivim.

Perquè segueixen negant-nos la història?
El nostre dret a poder decidir
si caminem endavant tots units?

Recuperem un didal de memòria,
hem de guanyar, decidim resistir,
fem del desig un futur col·lectiu!


***

-13D Consulta per la Independència-

FRANCESC

Tens un crit que comprenc

Comprenc el teu crit que per mi és poesia,
tanmateix per alguns no serà sinó un bram,...

El transmets durament i ens trasbalsa sentir-lo
l'entenem d'una forma més enllà de tot text:
ancestral, gutural,... no deixa indiferent;
ha crescut i s'ha fet en la sina de mare.

I tot d'una ens declares que la teva lluita
és sorda, és constant gairebé un só baix
com el to greu continu que acompanya una veu:

Remor de silencis eloqüents, que eixordeixen,
que la gent romprà segons ens expliques,
una gent que va alçant-se des del fons dels segles,...

Tens un crit que comprenc i m'agraden les frases:
el joc a la plaça, els petits tallers
l'esforç, la blasfèmia,... no es així com naixem?

Jo tampoc no vull místics, ni molt menys capitans,
jo soc dels subalterns,...

Xicon..., paisà... Intente que aquestos 'renglons curts' siguen el que demanes. He estat allunyat un temps. No sé res del 'camí encetat' per la gitaneta, ni d'allò que dius 'de la tònica de la vora de les votacions'... M'he quedat amb el PELE, amb el SENSE CAP CONDICIÓ i amb el missatge.

Paraula forta
arran la terra i l'aigua
amb nova empenta.
Plançó novell
d'un passat vell
troba un llarg pont
-futur present-
allà on habiten
ombres del somni:
heura enfilada
a frec de vida.

Vas deixar ta mare i el silenci dels carrers blancs
per aixecar la guitarra a la ciutat dels amants vermells.
I homes i dones, van alçar-se amb els teus mots.
I a casa, ma mare sentia els teus discos,
i a fora els ‘grisos' feien la feina bruta
i la "formación del espíritu" la feina neta.
I ma mare, que ja venia d'un immens crit col·lectiu
va cridar amb tu que tanta pau, ordre i silenci...
no eren per aquest món. I una multitud de fulles verdes
ja no varen callar mai més, i es convertiren en arbres
gens solemnes, i aquests en boscos ferms. I van dir ‘NO'.
Ells tenien els carrers però vosaltres ja les places
i cantàveu al vent entre hiverns de llum blava i terra roja.
i ...

I tu, de quin silenci vens ?
Jo vinc d'un nosaltres que ha sentit la llibertat
i té més forces per viure.
Jo vinc de tu mare :
del darrer silenci, dels primers crits d'amor.
Vinc d'una guitarra no resignada i d'uns versos alçats,
rebels com un puny de mel,
que encara crepiten a les places
on ara hi juguen les meves filles que ja saben dir ‘NO'.

Ha estat el silenci,
de tants anys,
qui provocà
l'allau de paraules,
remor que no sé aturar.
Ara sóc dona de neu
i quan el so imparable em sepulti,
neu sobre neu,
dominaré de nou el silenci
desmesurat i blanc;
estimat meu.
I em duràs de nou a la paraula
mesurada,
en la meva cambra d'aire.