REPTE POÈTIC VISUAL 110 (FI DE TERMINI I VOTACIONS)

Intervenció de: F. Arnau | 04-12-2009

---

Amics i amigues relataires:

S'ha acabat el termini del Repte Poètic Visual 110.
Moltes gràcies a tots per la vostra participació, i els que no us heu atrevit, tan sols dir-vos que hi hauran moltes més oportunitats.
Ací a sota teniu tots els poemes presentats, per orde de recepció. Espere que gaudiu llegint-los i, a partir d'ara, podeu mamprendre a votar aquells que millor us semblen. Ja sabeu; dos poemes per votant. Teniu dret a votar tots els que heu presentat poemes, i també tots els autors de RC.
La votació s'acabarà demà dissabte a les 21 hores.

01- Tots els pobres duen un somriure sota el braç

L'aurora de Nova York té l'edifici de la General Electric
A la Rockefeller Plaza, prop de la 5ª Avinguda.
Els seus 872 peus d'alçada i les seves 70 plantes
S'aixequen huracanades enmig de la ciutat.

En el moment de la foto estava essent construït,
11 treballadors fan l'entrepà a 840 peus del terra,
Literalment penjats d'una biga enorme
Sense arnesos ni cap mena de protecció.

Construint el pis número 69 els pobres són feliços,
Com ho són tots els pobres amb un somriure sota el braç.
El cel, encalitjat, és la ciutat de cap per avall.
A sota l'asfalt, les grues i els cotxes fan de coixí.

Aquests valents es mereixen un xic de la nostra atenció
I el Nobel de la valentia i del desafiament al vertigen,
Perquè, pobres, són feliços com qui ho és més.
Com ho són tots els pobres amb un somriure sota el braç.

Són formigues que desafien la gravetat,
Són grava o pols de ciment pel gratacels,
Uns bufons pels lectors del New York Herald Tribune,
Una foto per a la memòria de part de Charles C. Ebbets.

Això va ser la temeritat en tercera persona del plural.
La resta eren meres conjectures
Sobre el benestar social dels pobres.
La realitat és que tots els pobres duen un somriure sota el braç.



02- Aquí junts

Sé que la vida ens somriu
perquè estem aquí junts
sense esperar respostes,
tot i sabent el futur
aprenem de l'absurd
i estimem la misèria.
I us farem la vostra llar,
però us quedareu sols
amb les vostres riqueses.

Repartirem pels nostres fills
tota la nostra pobresa,
la nostra tendresa
amb la llum d'una espelma

que ja no apagaran mai,
pujaran aquí dalt
amb la força i l'essència
de qui sap córrer nou risc,
de qui no vol ser ric
i té al cor la riquesa.



03- NEW YORK, VELLA YORK...

New York, Vella York...
som nosaltres els que hem hagut de fer els cims
embetumant-los el seu rostre semblant de crims,
perquè rondin a la passarel·la luxosa d'un cel eixorc.

New York, Vella York... alçats.
Som nosaltres la traça feixuga del camí al cel,
la sang que rega els seus cors curulls de recel,
la suor que esmola els seus ullals calçats.

New York, vella York... alçats de la tenebra.
Som nosaltres els gladiadors de sota terra
que, suspesos dalt d'una biga ja res ens aterra,
ens cruspim el pa, res de pensar amb la ginebra.

New York, vella York... alçats de la tenebra com gris ocell.
Som nosaltres, dalt de tot entre la biga per uns dia,
reposant els culs maquinant en assemblea que es podia
extreure del patró un sucós abric de pell.

Hi cauran els hostes King Kong i un avió convencional.
Avui molts somriures, vincles forts en la conjura, a 69 pujades
New York, Vella York.., plegats més forts, som cascades
gens corsecades, amb bona cara entonant La Internacional.



04- UN GRATACEL MÉS ALT

Voltats de mots, entre mos i mos,
albiren ciutat des d'alt gratacel;
són éssers acostumats a lluitar,
a qui cap lluna no vetlla somnis,
ni cap parament no protegeix;
Sota tendal emplomat i gris,
al costat de la revolada del vent,
res no els guarda les espatlles,
viuen d'esquena al precipici...
bastint, però, un gratacel més alt,
que molts de sota desconeixen,
arquitectura d'esforç a l'esperit,
bastiment de rialles i somriures,
estructura d'amistat al pit...



05- De límits i d'extensions

Al principi, hi havia el buit.
I el buit va fer-se acer i carn i gana.
I els proletaris, sense atendre Angelus per venir
Ni senyals ni sirenes, deixaren la tasca
De construir un habitacle per als somnis
Dels rics, per al vidre i per al dic contra el vent.

I onze valents van respondre
A la veu de llurs estómacs amb la pausa
Merescuda i guanyada a pols i equilibris,
Funambulistes construint babels
En el purgatori de l'alçada,
En l'infern del descuit, sabent que no tindran
El premi de gaudir del paradís de viure
Dins d'aquell hivernacle bell i tosc, alhora,
Que permet passar la nitidesa del núvol,
La carícia del sol, però deixa fora la immundícia
Del tràfec i de la pressa, la pobresa
De les mans que erigeixen la majestuositat
D'un poliedre silent i perfecte,
Perenne fins que el travessin unes ales
Metàl·liques guiades per la demència.

Al principi era el vent, fins que la barrera
Va engendrar-se, fita de l'home,
Futura memòria de la desgràcia veïna.



06- Andami de cel

Andami de cel que baixa
us retroba a cor obert
- homes de carn i ossos -
penjats de l'atmosfera,
un sospir inaudible és a recer
del miratge que amaguen
tot d'ulls perduts en l'horitzó
dels somnis no esdevinguts.

***



A més d'aquests sis poemes hi ha uns altres dos que han estat retirats del concurs per llurs autors adduint motius personals. Des d'ací vull desitjar al bòtil del nàufrag que no siga res lo del gripau, i al Jeremias que gaudisca del pont sense connexió (de vegades és tot un luxe). Una llàstima companys, ja que els vostres poemes eren molt bons. Per a qui no els haja llegit els posaré ací a sota d'aquest post...

Res més, podeu aprofitar aquest enllaç per mamprendre a votar.

Moltes gràcies!

Salut i Poesia!!!

©Francesc Arnau i Chinchilla


\\\\|////
O O
------oOOoo------------(_)------------ooOOo-----


REPTE POÈTIC VISUAL 110 (Poemes fora de concurs)

Ací els teniu:

Ben al fons de Jeremias Soler

Petit el món, al fons, amb les formigues
els terns i les armilles de xeviot,
les carcasses daurades de les buides
quimeres dels petits escarbatons.
Al fons, i ben al fons, les fantasies
de xifres i xiulades de botxins,
espadatxins de patetismes dúctils
quan els diners els fan d'escut als llimbs.
I els déus de l'entrepà ran de les boires,
vinga a riure, cel endins.

Petit el món, al fons, amb les antigues
muralles de misèria i fam
entapissades de guspirs de glòria
damunt l'angúnia del tresor més gran.
Al fons, i ben al fons, les alegries
dels xinesos i dels italians;
i aquí, a les alçades, riallades,
exabruptes, acudits i el blanc
llençol de fumassades vives;
cigarretes fredes a les mans.


Dalt la balança de El bòtil del nàufrag

Hola a tots! Que qui sóc? mireu-me bé, sóc el primer.
Jo i els deu del costat gratem el cel fa un bon grapat.
Qui em frega és en John El rapinyer, prou bé que ho sé;
la gorra m'ha fotut i m'ha pispat el berenar.

Més enllà hi ha el xamós del Vallverdú, El català;
torracollons petit, però a tossut ningú no el venç:
diu que treballarà amb en Gaudí en el més alt
del seu Temple Sagrat; i jo li dic que ja m'ho pens.

El tercer és el Sam, que pinta un brot d'un riure astut
com el de les guineus: mai li doneu res per deixat;
sabrà treure'n profit, i ben aviat l'haurà venut;
tothom qui en tasta el suc ja sap com n'és d'interessat.

Aquell que mostra el tors com si el tingués de marbre fi
és en Peter, El bell; fou maniquí, i després actor;
fins que un productor el desvirgà; va venir aquí
per follar, des del cel, tot Nova York, sense patró.

El del mig és en Kane, un bon xicot, valent com pocs,
tantost que en excés; és curiós, vol el que té
davall els peus: un món per conquistar; "em faré d'or"
proclama als quatre vents, "m'admiraran". Jo, el reprenc.

El setè no el conec, va començar aquest dilluns.
A fer-se no ha trigat amb el que té al seu costat;
diríeu que en serà el seu delfí, en el futur?
(Si, abans, el nouvingut, el dret camí no li ha torçat).

Els qui fan vuit i nou són els més grans d'aquest equip:
eren aquí àdhuc abans que aquest colós de gratacels,
molt abans fins i tot que en Rockefel sortís del niu;
mireu-los: l'Àngel Blanc i l'Àngel Bru, ningú com ells.

La vida, és el primer, l'altre, la mort; si no es posen d'acord
el balanç de la fi, de qualsevol, es torcerà cap a l'abís .
Qui sap si ara mateix no es rifaran la sort
d'algun desgraciat... com jo mateix... Per cert, em dic
Narcís.

(I estic tan pet
que ja no veig
el desè ni l'onzè.
Així que, tu-ru-rú!
M'ha triat el Rei Bru.)


***


Moltes gràcies a tots!

Salut i Poesia!!!

©Francesc Arnau i Chinchilla

---