CONVOCATÒRIA MELOREPTE 82: LET THERE BE LIGHT

Sedueix la veu
de l'astronauta
parlant
per a la Terra.
La seua veu
de robot
vestida
de l'eco de l'espai
somniat.
Camina
una o dues passes,
i es fixa a la terra
estranya
de bell nou.
Pren aire,
potser esbufega,
i tot això és una emoció
desconeguda.
Ho ha descobert ara
i el desconcert
és la síntesi
de l'altra vida.

En aclucar el cap sota l'ala
de libèl·lula, flors ingràvides
plovisquegen silencioses
sobre un cel encès de mel porpra;
avions d'aigua solquen prades
amb hèlices de violeta.
Un home alat, la dona en xanques,
volcans regalimant paraules,
bicicletes entre dos aigües,
una sardana de planetes,
boles de foc, druides en òrbita
-la celístia en el teu rostre-
astre enfuriat de besades.

Millor que t'escapis de la meva solitud,
del meu mal negre, que porto, i és un estigma,
millor que el calze, terra que en tu duus, i llum,
se'n vagi lluny del meu fracàs d'equilibrista.

I que resplendeixin les aigües de les deus
de tot allò que t'espera per viure:
sóc la pell de la serp que has canviat,
sóc allò que per tu és ja inservible.

Millor que triïs el camí llunyà
desencaminant allò que va unir-nos:
el temps teixeix l'esquerda del nostre habitar,
i tu sens mi seràs, i ja sens tu claudico.

Terra de déus humans s'esmuny
avall dels universos que cremen,
allà on l'espai és suspès de la font
de la vida i degota la mudesa que som.
Travessem el cervell de l'aigua
som peix i escata, àngel alat,
infant que corre, foc i coratge,
cerquem horitzons mai vistos,
ascendim cap a l'oasi profund
de la consciència que ens reclama,
som la llum, l'escuma del somni
dins una realitat que ens abrasa
amb un destí clar de transcendir
la finitud d'aquest avui desarmat.

Avions, papallones, globus, mantes...,
fins i tot àngels i criatures..; amén !,
que s'enlairen per volar sense anar fent.
Volar, volar i volar
per girar i tornar a volar.
Somniar, somniar i somniar
per volar i girar i més volar...
Per no trobar-te per l'avinguda la serp
que es rossega com la mirada d'home esquerp
on hi pol·lulen personatges inerts.
Per enamorar-te d'aquell estrany gurú
de colors lluents tan oportú
que et posa llum al mar, metall ardent,
pedalejant plegats sense anar corrent
dins un sistema solar que es va refent,
tot amanit per una guitarra de sentits a cent,
tocada per un músic excel·lent.

Ai les coses que se'ns passen per la ment !,
per no caure a les gorges enfosquides realment.
Tot per la ment del sentiment,
jugant amb les paraules al vent,
així foragites el turment
i t'abones al divertiment,
ara que amb tot el que està caient
és tan dur caminar a contracorrent
i dir que NO al sempre rendit Amén.

I somniar, somniar i somniar,
i volar, volar i volar..., talment
poemes que mai no cauen en cap pendent.
Llum i fantasia el vol lliure, rimant per la via
abans que no m'enxampi la... CIA !!!

Llum, sigues esclat de terra, mar i aire.
Llum, sigues la terra que trepitjo.
Llum, sigues el mar que fondejo.
Llum, sigues l'aire que il·lumina Apol·lo.

Terra, sigues l'arrel que puja.
Terra, sigues la llum del camí d'Hermes.
Terra, sigues el mar del pescador.
Terra, sigues l'aire de l'ocell.

Mar, sigues el que atresora el misteri de Posidó.
Mar, sigues la terra del llibertinatge.
Mar, sigues aire embolcallat d'humitat.
Mar, sigues la lluminositat cavernosa.

Aire, sigues el vent, la calma i la tempesta d'oxigen.
Aire, sigues terra vaporosa i emboirada.
Aire, sigues mars d'evaporació, condensació i precipitació que durà Zeus.
Aire, sigues eterna llum solcant fronteres limítrofes.

Esclat de terra, mar i aire,
llum del camí d'Hermes,
lluminositat cavernosa,
eterna llum solcant fronteres limítrofes.

Terra, la terra que trepitjo,
de l'arrel que puja,
la terra del llibertinatge,
vaporosa i emboirada.

Mar, el mar que fondejo,
el mar del pescador,
el que atresora el misteri de Posidó,
mars d'evaporació, condensació i precipitació que durà Zeus.

Aire que il·lumina Apol·lo,
l'aire de l'ocell,
l'aire embolcallat d'humitat,
el vent, la calma i la tempesta d'oxigen.
_______________

llamp!

Córrer sense tocar amb els peus a terra,
ser una fulla d'aigua arrossegada,
caminat de puntetes per la vida,
cercant un horitzó transparent.

Ser una fulla roja de passió
somiant un horitzó transparent,
una casa sense sostre, teulada d'estels,
per veure les plomes als ulls del cel.

Ser font que brolla impossibles
carícies de vent al voltant del cor,
vent que escampa els pensaments
de pedres a les butxaques de la pell.

Sense els nostres oracles,
no sabem el futur,
i sense els nostres déus
tot caduca aviat,
només el desconcert
plana riera avall
del món que ens sostingué
i que avui s'ha acabat
sota un devessall buit
d'imatges de fireta
que amaga el coltell fosc
d'un tall a la consciència.
Escissió i solitud
i pèrdua de l'essència.