REPTE CLÀSSIC 389: COSES DE FAMÍLIA

La mare entra a l'habitació en penombra sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d'anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata amb tot el sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s'acosta més al llit i s'asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L'esquena nua és plena d'una constel·lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat que també omplen la seva esquena. Sap qui és l'autor d'aquests blaus perquè és aquell home marxa a primera hora del matí i arriba a darrera hora de la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè el té sota el mateix sostre que ella i el seu fill. Perquè també és el fill d'ell. Encara que l'alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l'aclapara. Perquè l'escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l'home borratxo i els cops que proliferen a l'habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

Sap, també, quin dolor provoquen aquests cops perquè els ha patit durant anys. Se sent culpable perquè no intenta evitar les agressions nocturnes del seu marit al seu fill. Sembla que s'hagi aïllat en passar el relleu al seu petit de vuit anys.com si l'instint maternal se li hagués anul·lat per moments. Potser per això acarona els cabells del nen, contempla els efectes de les batusses continuades, puja pacientment, tres cops al dia, la safata perquè el nen mengi, cosa que mai no aconsegueix que succeeixi.

S'enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l'esmorzar. Amb l'esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l'habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Travessa el passadís i veu la porta entreoberta de l'habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. A suor i alcohol. Des de fa anys. Baixa les escales i, en deixar la safata, agafa el telèfon. Avui també trucarà a l'escola i dirà que el nen avui tampoc no es troba bé, que aquesta febre misteriosa, que ja dura dues setmanes, li impedeix de llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s'allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.



d.

-Nena, toca les oques.
-Papa, que és de criatures!
-Fes-ho per mi, ja saps com m'agrada.
La filla toca la peça al piano. A ell li recorda els bons temps, els temps d'abans de la guerra. "Les oques fan tentines, fan tentines, les oques fan tentines camí del bassal". Va ser la primera cançó que la criatura va aprendre a tocar. La infantil melodia el transporta a les tardes d'abans, tan tranquil·les i reposades: la professora de piano, els exercicis, les escales, el robatori de les oques... Aquell era un món més senzill, més net, més clar; un món on hi havia il·lusió i optimisme, i una promesa de futur. "Les oques fan tentines, fan tentines, i la guineu les segueix."
La contempla mentre toca: rossa amb trenes, prima però alta i atlètica, pigada, amb uns pitets incipients; té tretze anys. Se la mira amb tendresa. És com els retrats de fa 30 anys de la seva dona.
Als vespres intenten que tot sigui com abans: una vetllada familiar i tranquil·la. La dona és a la cuina feinejant, la filla toca el piano, ell llegeix el diari. Llegeix el que diu el diari, el que no diu, el que deixa endevinar. Després soparan. Un menjar auster però suficient: col, patates, ous, potser llet per a la nena. I després del sopar la mare i la filla tocaran a quatre mans: Bach, Behetoven, Strauss... Mendelsson no, Mendelsson està mal vist i no se sap mai qui pot escoltar. O tocaran alguna cançó tradicional i ell cantarà amb la seva veu de baríton amb entusiasme però desafinant. Elles, en acabar, riuran de tan malament com ho fa.
"Les oques fan tentines, fan tentines, les oques fan tentines camí del bassal."
-Aquesta és la primera peça que vas aprendre-Diu ell quan la noia acaba.
-Ja ho sé, papa, sempre dius el mateix. Però ara en sé molt més. Vols que toqui "Per a Elisa" ?
-Sí, sisplau, que també m'agrada molt.
Mentre sona la música de Behetoven la dona comença a parar taula.

Després de sopar, ja al llit, pensa en les notícies, en els rumors que s'escampen pertot arreu, entre xiuxiueigs. L'espanten, el neguitegen. De fa dies que dorm malament. I té uns malsons terribles: les rates envaeixen la casa, unes rates enormes, com persones, cofades amb barrets siberians. Les rates trenquen les portes i les finestres, entren a bandades i es llencen damunt la mare i la filla. Elles xisclen i xisclen, ell voldria defensar-les, deslliurar-les de les rates fastigoses que se'ls amunteguen a sobre però no pot fer res perquè no hi és al somni. Ho sent tot, ho veu tot però no hi és. Impotent es despertarà trasbalsat i suat.

Pel matí, després d'una nit d'un son lleuger i gens reparador trencat sovint pel malson de les rates, es lleva, es vesteix, pren el sucedani de cafè, besa a la dona, contempla la filla que encara dorm i surt d'hora cap a la feina.
Sovint pensa en Déu. És creient però mai hi ha pensat massa o se n'ha preocupat. Però en els darrers temps s'adona de quantes coses té per agrair: la família, la casa, l'hort que els proporciona menjar, haver-se lliurat d'anar al front... Ara que tot això perilla s'adona que hauria d'haver pregat més, agrair més tots els dons que li han estat atorgats. El primer de tots poder estar amb la família en aquests moments difícils.
Com cada mati arribarà puntual a la feina, l'uniforme net i planxat, impol·lut. Arribarà i olorarà aquesta flaire cendrosa que ho empudega tot. Segur que serà un dia de molta feina; potser hi haurà un tren per descarregar i classificar. És una tasca fàcil, els encarregats de fer-la només han de supervisar que tot transcorri segons el previst, segons els protocols aprovats: baixar-los dels vagons, enretirar-ne els cossos morts, menar-los en files, classificar-los per a tractament; el primer torn, el segon, els reservats per a més endavant. Una feina sense complicacions..
Ell, però, té una tasca de responsabilitat. I delicada. Ha de verificar la maquinària, preparar-la, assegurar-ne la seguretat. Està orgullós de la seva perícia com a tècnic. Cal que la barreja sigui prou ràpida, que es formi prou gas i a prou pressió perquè es distribueixi uniformement, que surti alhora per totes les carxofes de les dutxes. Si no es fa així, si no hi ha prou pressió la distribució és lenta i irregular. I llavors hi ha un gran aldarull i crits i tot es retarda i es complica. I, quan el tractament ja ha acabat i arriba el moment de treure els cossos se'ls troben tots amuntegats a les portes, fets un garbuix, que costa moltíssim destriar-los, treure'ls i netejar-ho tot.
Ell, tanmateix, és un artista, orgullós de la seva feina. Al seu torn mai hi ha problemes, tot va com la seda. Ell aconsegueix que la barreja de l'àcid i el Zyclon B sigui ràpida, que el gas es distribueixi uniformement, que el xivarri i els crits durin el mínim. Uns crits que ell tapa taral·lejant, distret, el robatori de les oques: "Les oques fan tentines, fan tentines, les oques fan tentines camí del bassal. Les oques ja no fan tentines, ja no fan tentines, les oques ja no fan tentines, la guineu se les ha menjat". I, mentrestant, pensa en la família.

Dedicat als bicirelataires: darkman, Ferran Planell, güitxi,
Jordi, kispar fidu, Mandalf, mar, REGOR, uanra i Xantalam



      Uf! Que cansat que estic! Acabo d'arribar de colònies! M'ho he passat d'allò més bé, però crec que he ficat la pota. La veritat és que he perdut la llanterna del Miquel, però… no crec que n'hi hagi per tant! Us ho explicaré…

      Tinc sis anys i he anat, per primer cop, tres dies de colònies. Tenia moltes ganes d'anar-hi, últimament, la meva vida està envoltada de dones que ploren.

      La mare està estranya, potser és perquè està embarassada. L'avi diu que les dones, quan esperen un fill, estan carregades de romanços. Jo no sé què són aquests romanços, però, últimament, plora sovint. Quan ho fa, m'amago; a mi no m'agrada que em vegin i penso que a ella, tampoc.

      Recordo que plorava freqüentment poc temps abans de separar-se del pare, però des que vingué a viure amb nosaltres el Miquel, semblava que la nostra vida havia millorat.

      De tant en tant vaig a casa de la Montse. La Montse és la parella del pare. Té dues nenes: la petita és una ploramiques i la gran, també. L'Aina, que té tres anys, sempre que no aconsegueix allò que vol, acaba plorant. L'Andrea, de tretze, es passa les hores a la seva habitació lamentant-se que el noi que li agrada no li fa cas.

      Si la filla que tindran la meva mare amb el Miquel, d'aquí un parell de mesos, també surt tan ploranera, no sé pas què faré... No es pot viure envoltat de tantes dones i de tants plors!

      Doncs, veureu, tenia tantes ganes d'anar de colònies i, una mica més, i no hi vaig. Quatre dies abans, em començà a fer mal l'oïda i vaig tenir febre. L'àvia em vingué a buscar a l'escola (la mare no podia perquè treballava) i m'acompanyà a la pediatra. La metgessa em receptà un antibiòtic per curar-me l'otitis i m'assegurà que, si prenia la medicació, podria anar de colònies perfectament. Així que ja us podeu imaginar que em vaig proposar prendre aquell xarop fastigós, que ja coneixia d'altres ocasions, sense protestar. No em podia perdre les colònies! L'àvia també estava contenta. Jo crec que ja es veia aguantant-me aquells tres dies, a casa seva, si és que no hi podia anar.

      Amb el Miquel ens entenem molt bé. Li agraden molt els esports i a mi, també. Sovint anem al parc amb una pilota i fem uns quants xuts i, si està lliure la cistella de bàsquet, juguem al vint-i-u. Abans que la mare es quedés embarassada, sortíem tots tres amb les bicicletes els diumenges. Últimament, ell queda amb uns amics els dissabtes per fer ciclisme de muntanya i no m'hi deixa anar. Diu que sóc massa petit i que no resistiria el recorregut sencer.

      Però el Miquel m'estima molt i m'ajudà a fer l'equipatge de les colònies. Vaja! Fins i tot, em deixà la motxilla, la que duu normalment quan va amb bicicleta, i la seva lot. Em va explicar que convenia posar el sac a sota i... No us avorriré amb la resta d'instruccions, d'acord?

      La mare em vingué a acomiadar fins a l'autocar i em digué:

      -Et trobaré a faltar, ninó. A la nit, t'enviaré un petó i bufaré ben fort perquè t'arribi fins a la teva llitera. Tu també ho faràs?

      -Sí -li vaig respondre, malgrat saber que els petons no arriben tan lluny. A ella li agrada dir-me coses d'aquestes i a mi, també. És tan dolça...

      Abans del primer dinar de l'estada, vaig agafar la motxilla per buscar el xarop. Vaig obrir la butxaca i vaig treure l'ampolla i tres quadradets de color morat que deien "CONTROL". No sabia què eren i els vaig ensenyar a la senyoreta:

      -Això, t'ho guardo jo perquè són coses de ta mare.

      -Són del Miquel -li vaig assegurar-, la motxilla és d'ell.

      Durant els tres dies, els nens i nenes estàvem distribuïts en diferents grups d'indis. Jo era de la tribu dels Pells-roges. Els guanyadors de les proves foren els Apatxes. Què hi farem! A nosaltres ens hauria agradat guanyar però, com que els Apatxes tenien la filla d'una de les senyoretes, doncs... Suposo que ja m'enteneu i que no cal que ho continuï explicant, oi?

      Quan ens tocà preparar-nos per marxar, no vaig trobar la lot del Miquel. Els meus companys tampoc l'havien vista. Segurament la vaig perdre la nit que els monitors ens explicaren històries fantàstiques, mentre miràvem les constel·lacions. Així que vaig intentar fer la motxilla a partir de les instruccions que m'havia donat ell; pensava que, d'aquesta manera, s'enfadaria menys per la pèrdua. Al setembre, pel seu sant, li'n regalaria una de nova.

      Quan baixàrem de l'autocar, la senyoreta em digué que volia saludar la mama per comentar-li que havia pres rigorosament la medicació. No em permeté que em quedés amb elles mentre parlaven. No sé què es digueren, però vaig veure com li donava el xarop i els quadradets morats.

      Després d'això, la mare i jo anàrem caminant fins a casa, sense parlar, ben agafats de la mà. A ella li queien llàgrimes. Realment m'havia trobat a faltar tant, en aquests tres dies? Quan arribàrem a casa, telefonà al meu pare. Vaig escoltar com li demanava que em vingués a buscar, que havia de parlar amb el Miquel i preferia que jo no hi fos. No entenc res: acabo d'arribar i ja em fa fora. Vosaltres creieu que perdre una llanterna sigui tan greu?

El rei de la casa


Empetiteix els ulls per fitar l'horitzó. El seu pit s'eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l'aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d'inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant el seu avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d'un arbre, el tros on s'havia arrecerat amb els seus de la calor.

Va obrir la seva immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell que aquells eren els seus quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l'ombra de l'arbre gran, varen seguir amb els seus jocs infantils. El més gran de la colla s'havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l'aire per si sentia les mares que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis el cel, dels colors vius del dia, a tonalitats més apagades, bora la nit. De l'or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera llepava l‘horitzó de la plana.

No dominava encara la lluna quan les mares arribaren, la quitxalla surti a rebre-les. Avui no havien tingut sort, potser demà, si s'atansen més a la vora del riu. Allí els serà més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els farà oblidar aquell rau-rau de l'estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que juga amb la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips per atemorir-lo. El cadell obeeix les intencions i senyals de la mare caçadora. El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

-No hem tingut sort, rei meu.
-Ens fa cuitar alguna nosa?
-Saps que no.
-Tenim reserves, encara.
-Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
-Sempre que jo estigui satisfet.
-Demà ens arribarem fins el gran riu.
-A tocar dels humans!
-No hi ha res que ens faci patir, ara.
-Cert, d'ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
-Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb unes armes que no són de foc.
-Les he observades, no són perilloses, aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten pals de foc.
-Fa moltes llunes que no les utilitzen.
-Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, els humans ens donaran alguna cosa, segurament.
-Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
-Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel·lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l'arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos, amb ganes de jugar.

-Mare, estic embarassada.
Resignada a suportar el que li havia de venir, no li va tremolar la veu. Va deixar anar la nova amb un to neutre, com qui diu que fa sol o que ha menjat canalons.
La Rosa de cal Clapat va envermellir com una síndria madura de tanta sang que li va pujar al cap. Déu del Cel, la seva nena embarassada i soltera.
-No hauria esperat pas això del Ramon, Marteta, el feia un noi seriós i responsable.
-És que no ha estat pas el Ramon, mare...
Santa Maria Mare de Déu. Amb el que havia costat trobar-li un bon partit.
-Però filla, ¿com has pogut...? Hauràs de dir al Ramon que la criatura és seva, és clar.
-Miri, mare, el Ramon és treballador i complidor, que sempre arribem puntuals a missa i ballem tots els balls de la festa major. Però s'ha entestat en respectar-me fins que ens casem. No li puc pas atribuir el fet.
-Ni agrair-li-ho -va afegir amb un to mig burleta, mig reivindicatiu.
La Rosa li va passar per alt la impertinència perquè l'apressava la curiositat.
-I qui és el pare, doncs?
-El foraster, mare.
-Els foraster? Santa Tereseta del Nen Jesús. Què en sabem d'aquest noi de ciutat? En què treballa el seu pare?¿Combreguen, a casa seva? I com vas poder deixar-te seduir fins a aquest punt, nena? I el Ramon, ¿on era?
-El Ramon havia anat a la reunió del partido amb el seu papà perquè hi anava el president i el volia saludar. Mentrestant, jo era amb la colla fent unes cerveses a la plaça. El foraster m'anava fent brometes i jo pensava que em volia fer pessigolles quan em va atansar els llavis al coll. Però no sé què em va fer, mare, que em va tremolar tot el cos però d'una manera que jo no coneixia; i em vaig quedar sense voluntat. Per això el vaig seguir quan em va dir d'anar-nos a banyar al riu sota la llum de la lluna plena.
-És clar, i tampoc no vas tenir voluntat quan et va violar...
-Et juro que ho vaig intentar, mare. Quan tenia la punteta just posada jo vaig dir "no". Però quan tot seguit ell va dir "¿no?" jo, que ja estava encesa, mare, li vaig engrapar les natges perquè no se'n desdigués.
-Verge Maria, perdoneu-la. I no et va fer mal, fillona?
-No, mare, que ja feia mesos que, mirant de calmar els neguits, jo ja havia fet pas.

A cal Clapat no es prenia cap decisió important sense l'opinió i el vist i plau del germà clergue de l'home de la Rosa. Mossèn Joaquim ja era vicari general i es deia que tenia possibilitats d'anar al Vaticà. Tot i la naturalesa de l'assumpte, no es va fer una excepció. Al contrari, perquè el fet li podia perjudicar la carrera si es feia públic.
El matrimoni i el vicari es van reunir durant tres hores a la sala del piano. Mentrestant, la Marta esperava a la galeria, entretinguda mirant els estels de la constel·lació del Taure a través del telescopi.

La nena havia d'avortar. L'acte s'havia d'executar amb el màxim secret donades les circumstàncies. Agreujades, en aquest cas, per les recents declaracions del cardenal Rouco Varela que anunciava l'excomunió de tots els participants en un acte com aquell. La nena s'inscriuria en un curs de tres mesos de perfeccionament de l'anglès a la Gran Bretanya. Primer avortaria i després faria el curset. Hi aniria sola, perquè ningú no tingués cap sospita de res.

***

Han passat dos anys. La Marta treballa de dependenta en una cèntrica sabateria de Nottingham i viu en un pis petit amb l'Eva, la filla del foraster. Al Ramon l'han promès amb la Núria de cal Freseral, que ja és directora de la llar d'infants. La Roser s'ha tenyit els cabells morats. Mossèn Joaquim viu i treballa en el Vaticà; ja fa panxa i té la pell lluenta. El foraster estudia segon de dret a la Pompeu Fabra per tercer any consecutiu.

Mai vaig imaginar que la taca negra d'aquella amenaça pogués expandir-se fins arrasar-ho tot. Va cremar els sentiments? Els va deixar paralitzats? El que sí que va fer, en darrer terme, va ser acabar de seccionar la carn, i tot l'amor que s'hagués pogut viure, tot el caliu, tota la felicitat, i el goig de crear-la, van quedar partits en dues meitats sangonoses, regalimant sang morada, com una gangrena.
Però potser era que, simplement, de molt abans, jo ja havia quedat sentenciada, i aquest era un lloc comú a la família, que només jo ignorava. Potser jo ja havia saltat, com despresa d'un sistema en rotació, i m'havia quedat, molt abans que ho imaginés, rotant sola en l'univers fred i estrany, que no sabia res de mi, ni tampoc no em faria a mans tot allò essencial que necessitava. I potser tot estava encaminat, per part seva, a què em perdés, o potser a què em rendís, amb el seu revers, que era ser vençuda. Però jo, simplement, vaig seguir rodant per les constel·lacions de l'espai, on vaig aprendre a aplegar prou escalfor a mode d'energia. I així, vaig seguir rodant, fins que em vaig adonar que els lligams ja eren irrecuperables.
Perquè no va ser fins més tard vaig veure que aquella amenaça no era un fet aïllat o fortuït, sinó que ja es devia haver anat covant al fons dels anys al si de la família sana, la que jo creia immutablement salvada, que era composta per la meva mare i els meus dos germans, enfront la malignitat del meu pare, un ésser desequilibrat, el desvari del qual era el maltractament continu de tots nosaltres, els febles. Així se sentia fort, assetjant contínuament una dona indefensa, uns nens que es trencaven com vidre. Era un repulsiu pinxo de família, d'aquells que després es desfan de covardia davant tothom.
Jo era la gran dels tres germans, i abans d'arribar a la pèrdua total de mi mateixa, vaig marxar. Ja m'havien començat a aparèixer alguns símptomes greus, com el desig de mort, la bulímia, la confusió mental paralitzadora. Ningú se'n va adonar, perquè ningú em mirava a mi, sinó que cada un era pendent, exclusivament, d'intentar esquivar el monstre, amb la seva llefiscosa marea d'actes abominables que destruïen la integritat, que esclafaven qualsevol vestigi de la dignitat que cada un podia sentir dins de si mateix.
Així, doncs, vaig fugir. Però l'horror té més substància apegalosa encara que la felicitat, i crea una força centrífuga més dominadora, de la qual no es pot fugir si no és amb un esforç sobrehumà. Jo vaig fer aquest esforç, titànic, però absolutament alliberador, i els membres sans de la meva família, la meva mare i els meus germans, ho van considerar una traïció. I van quedar-se dins aquella huracà de maldat que ho arrasava tot.
Després, el meu pare va morir, de vell. Els meus germans havien marxat, també, però mai ho van fer com una fugida. Feien la gara-gara, encara, no havien trencat els lligams llefiscosos, se'n va fer dependents. I la meva mare va perdre tot paràmetre. Va estar al costat del seu llit de mort fins al final, suportant l'odi, dirigit expressament cap a ella. I en tot aquest temps, a mi em van estigmatitzar. I jo continuava creient que ells seguien indemnes. No havia imaginat la força corrosiva de l'odi, la seva propietat putrefactora.
Va ser aleshores que, arran l'herència, va arribar l'amenaça. La meva mare i els meus germans van fer pinya. Jo era un ésser ja irreconeixible, alimentat per unes altres deus, i això per a ells tres era intolerable. I van intentar arrabassar-me la meva part de l'herència amb males arts, revestint els seus actes de bones intencions, posant-se quan convenia la pell de xai, saludant la meva ignorància. Però la trampa era massa evident. El seu intent que signés els documents que em desposseïen era un escàndol que clamava al cel. Vaig estar a punt de fer-ho en un moment d'amor, però per sort em va retornar la lucidesa al darrer instant, i els fulls van restar intactes de la meva signatura.
Aleshores va venir l'amenaça. La va pronunciar el meu germà gran, el que havia ocupat el lloc del meu pare, el seu fidel successor: "Tu, o signes els documents, o et quedaràs sense família". Jo vaig tenir una reacció estranya: em semblava broma, i vaig esclafir a riure, però se'm va tallar en sec quan vaig buscar els ulls de la meva mare, que mirava a terra greument, adusta, seca, morta per dintre, desentesa de mi. I vaig haver de seure per evitar perbocar quan vaig veure els ulls dels meus germans encesos d'odi. Un flama que els consumia a ells, com dos dimonis plens d'un ressentiment incommensurable. Semblava que escopien foc quan sortien per la porta, com si els cremessin les flames de l'infern. Jo em vaig quedar perplexa, sense saber encara que estaven abduïts també cap al terreny maligne que el meu pare havia sembrat i adobat, perquè aleshores encara havia de comprendre que, en tots els anys que anaven d'ençà que havia fugit, ells havien perdut la innocència i la bondat que jo sempre els havia atribuït de quan eren víctimes, abans que també, per la força centrífuga de l'odi, haguessin estat pervertits.
I així ha estat com he passat la meva vida, voltant isolada per la fredor del món.

COMENÇAR DE NOU

La majordona se'l mirava de reüll mentre treia la pols dels bancs de la nau central. Ell esbossà una rialla, potser l'havia reconegut? No, li contestà la salutació amb un lleu i desconfiat cop de cap sense deixar de fregar amb energia. Ell sí que la recordava, d'aquells diumenges de la seva infantesa, quan s'asseia amb la mare en aquell mateix banc de l'Església on s'estava ara. Una constel·lació d'imatges brollaven ininterrompudament alimentades per aquell olor incorruptible d'encens que ho embolcallava tot. Tancà els ulls i podia veure clarament mossèn Sabaté darrera l'altar, amb la túnica morada, aixecant les mans cap al cel mentre la majordona repicava les campanetes, i la mare amb els ulls closos remugant una oració. Mirà la columna de la vora i veié que encara s'identificava la "S" que hi havia gravat amb una pesseta. Allò li costà una "bronca" monumental i estar-se tot un diumenge a la tarda tancat a la seva habitació. Però llavors li va semblar un preu just per haver pogut immortalitzar el que sentia per la Sandra, el seu amor d'infantesa.
-Perdoni, però he de tancar.
La veu de la majordona li trencà els pensaments. S'aixecà i, en passar pel seu davant, va estar a punt de dir: -"què no em recorda? Sóc el Manelet, de cal Biel!" Però el posat impacient d'ella el dissuadí. S'empassà les paraules i sortí de l'Església. Havien passat vint anys des que se'n va anar del poble...vint anys! I, a banda de l'Església, tot havia canviat de fisonomia. Havia recorregut els carrers on jugava al flendi, a cavall fort... havia anat al Casal i buscà amb la mirada el racó on s'asseien amb la mare i el pare a fer el vermut... Però res s'assemblava ja a aquella pel·lícula que tenia gravada a la memòria que, amb el temps, s'havia anat tenyint de color rosa. El temps era el que li havia fet evident com n'havia estat de feliç, amb quina intensitat havia viscut la infantesa i adolescència agombolat per una família que ell no havia aconseguit construir. Ara veia que s'havia equivocat... Bé, de fet en va ser conscient molt aviat, però les circumstàncies, i la seva covardia li impediren rectificar. La seva vida va començar a entrar en el carreró sense sortida en que estava un estiu de feia vint anys, quan ell en tenia dinou. L'arribada al poble d'una coral cubana de noies, per fer una esta de quinze dies, trasbalsaren la tranquil·litat de la comunitat, però sobretot la seva. Una de les sopranos, la Lupe, el va dur a l'èxtasi amb les seves formes exuberants i el parlar melós. La Sandra el va voler retenir i, oblidant les seves pròpies conviccions, se li lliurà a l'alzinar de vora el pont. Però fou inútil, havia perdut el món de vista i només pensava en la Lupe. Al cap d'un mes se n'anà cap a l'Havana.
La Lupe li donà un fill, però una vegada passaren els primers mesos de passió, va començar a enyorar-se, sobretot de la seva Sandra. Llavors van tenir un fill, i aquesta responsabilitat, juntament amb la vergonya que li feia haver de tornar amb la cua entre les cames, li impediren sortir de la presó amb que s'havia convertit la seva nova llar.
Però feia tres mesos la Lupe el va deixar per un odontòleg, i en Ricardo, el seu fill, va anar a estudiar a la universitat. Se sentia sol i l'enyorament només feia que créixer, fins que finalment havia reunit el valor necessari per tornar.
Dret a les escales de l'església repassava mentalment tot el que havia hagut de passar quan de cop el cor li feu un salt. Com era possible? El seu fill l'havia seguit! Va travessar la plaça corrents i cridà:
Ricardo, que haces aquí?
El noi es girà tot mirant-se'l estranyat:
-Parla amb mi, senyor?
Llavors s'adonà que no era el seu fill, tot i això era com una còpia exacta, com podia ser?
Desprès de demanar excuses el saludà i va fer veure que se n'anava en direcció contrària, però el seguí a distància. Una suor freda l'anà amarant quan intuí on s'encaminava aquell noi.
De lluny la veié regant els testos de l'entrada. Ja no duia aquella melena rinxolada, i la seva cara estava ara solcada per algunes arrugues. Ella aixecà el cap i dedicà un somriure al noi, però aquell somriure se li gelà a la cara en adonar-se de la seva presència. Es quedaren palplantats mirant-se durant molta estona. A poc a poc ell s'hi començà a atansar, ella també... el noi se'ls mirava desconcertat, però en veure com corrien l'un a l'encontre de l'altre fins a fondre's en una abraçada, ho va entendre tot, i es va afegir a l'abraçada.
Finalment tindria la família que sempre havia desitjat.