Convocatòria MELOREPTE 39 "il·lusions perdudes...desenganys"

El meu País ja no vol ser un país,
ara vol ser una comunitat
amb president i reunió de veïns
per a tractar què li cal reformar.

Al Gener s'aprova el pressupost,
cal fer efectiu el Segur col·lectiu,
de tant en tant canviar algun llum
i anar pagant la neteja del pati.

Sempre sorgeix algun imprevist
com ara alguns assumptes burocràtics,
o adaptar l'antena col·lectiva
per l'apagada del senyal digital.

Això quan no cal cridar el manyà
perquè s'ha espatllat el forrellat,
o donar-li una mà de pintura
a les taques que s'han fet a l'escala.

Quan arriba el mes de Desembre,
quadrar la caixa i convocar reunió,
i passar-li el càrrec al nou president,
que és el veí de la porta d'enfront.

El meu País ja no vol ser un país,
com ho són els països germans,
però no sap que ho és des que va néixer
i ho serà mentre siguem valencians.


***

FRANCESC

S'han fos les llums del món.
Sols un llumí il·lumina, caldeja,
per dins, les cavitats del meu cor
i tènue, atempera la desesperança...

La costra del sutge atabuixa
el desconsol clos, i en la pell,
com el cuir ert de camussa,
el buit avença, lent, pel sender.

Una legió de sobergs fanalets
deambulem sols, somnàmbuls,
per un camí de pols, penombrós.

Terra de somni
que dorms
amb placidesa,
esperes una veu
que et desperti
d'aquesta enyorança
viscuda dins els segles.

Una veu que et sacsegi
de dalt a baix, amb fúria,
que t'irrompi dins el silenci
que t'empresona, captiva.

Els nostres petons van quedar tancats
en la volta de la nit, doblec de temps
desat per la matinada, ancorat a la xarxa
que mai no rescata res, que no em deixarà trobar-te;
olor fonda de passió que no va arribar a copsar-se:
així, els nostres petons, aquella trobada opaca,
així el cercar-nos pels racons, en espera de l'alba.