Repte Poètic Visual 61 - Dona davant el mirall

Deslliurant deu dits damunt
teclat
titànics tediosos titllats textos
faig;
filaberquins fideus fidels filats;L
curtes rengleres de formigues/lletres:
desperfectes desmuntats, despenjats, desordenats;
contraris contrallums continuats contradictoris.

I en aquestos renglons curts,
escric acròstica biografia.

Juli, perderes a Joan, amic company;
Un germà d'art de pare i mare.
L'absència, viarany del que és mort, et marca.
Ignorat en vida; recolzat, ara, en art.

(Parèntesi forçat pel cognom, obligatori)

Guionista lluitador d'acer. O guix
On et trobares abocat en temps de crisi
Necessària d'aquelles negacions nefastes;
Zelós del teu deure, zumzeig de vida i flama,
Acompanyes al "Guernica" amb la teua "Montserrat",
La que és visió de conjunt del nostre espai o terra.
Espai, concepte de dibuix i projecció.
Zona ben estranya trobares per la mort.

I acabada la història, després,
ja ben servits,
retallarem tots dos records de diari
amb tisores d'escuma.
Dos acolorits per mi, només anuncis.
Per tu, ben segur, la lletra impresa.

Granera
Per més que me la miro no l'entenc
la posi ara de front adés de canto,
només em ve al cap una granera
per recollir les brosses del terrat.
Faig un esforç i em poso a cercar corbes,
les corbes van ben juntes amb la dona!
Si hi ha un espill be hi ha d'haver "pose"
I la veig! Ara si! Si que hi era!
fa una coqueteria amb tacs de fusta,
No és pas molt guapa!
m'hagués agradat més naturalista
que l'esquàlida granera amb corbes!

"Ja és hora que el ferro deixi de ser mortífer (...) la porta està del tot oberta perquè a la fi aquest material sigui forjat i batut per les pacifiques mans d'artistes."
-JULI GONZÁLEZ-

A Juli González (I.M.)

Et conec per les obres
del Museu d'Art Modern
que tenim a València
i que porta el teu nom.

Ja sabia que eres
torsimany dels metalls,
un artista i un mestre
de l'enclusa i el mall.

Però no coneixia
"La dona del mirall"
que interroga el seu rostre
reflectit al cristall,

construït per un home
que va utilitzar
la tècnica del ferro
al servei del seu Art.


***

Seus davant
l'hivern nu del mirall.
Et desfulles.

Hi ha un fred
esmorteït
als troncs
de les cames.

Malgrat l'ull
turgent
i els peixos
com còdols
esllavissant-se
ventre avall.

No sé si em veus.

Tu, i la branca
que et sosté
dreta.

Espues cada llavor
de cada fruit
en cada arbre.

I et somrius.

O em somrius.

És cosa meva
imaginar-ho.

Pitonissa del mirall,
fum amb broqueta daurada,
tota ets anca i cuixam
i, elegant, fas posa i passa.

Ets llamenca, aprimorada,
tens poc per dar i regalar,
però vols que t'ofereixin,
a cabassos, dinerals.

Vols un home d'estirp fina,
un amb caixa de cabals,
que et passegi per la riba
de la Côte Atzur i Cannes.

Que et dugui al Liceu als vespres
a lluir el teu visó,
que t'agafi mà i estela
en sortir de la funció.

Et mires l'ànima altiva
que vol ser sols seducció,
i assages passes i ritmes
del teu cos sec, sens sentor.

Ets descarnada i esquiva,
depens del teu perruquer,
del sastre i de la modista,.
i pagues amb targeter.

Vius a l'alta Barcelona,
que no té barri concret,
i canvies jec i forma
si és això el que et convé.

Déu et tragui del davant
de les dones de carn i ossos;
llances gràcia al teu voltant
però els avencs del cor tens fosos.

Em mira, fixe, el meu reflex en el mirall.
Em demana descarada, a mi, qui soc jo!
Ella, a la obaga meva, amagada darrera i al fons
d'una capsa precintada de bombons, vermella.
Flocs lluminosos, dolços, entre parets de cartró.
La temptació d'obrir-la, menjar-me'ls d'un glop.
El reflex de la nit obre la finestra per somniar!


M'escolta, fidel, el meu reflex en el mirall.
Li explico debades, a mi, qui soc jo!
Ella es desespera, deslliura Artemisa del clot,
la deessa, ancorada al bosc, fuig lliure i eterna.
Ni flors llaceres, ni sageta rabent ni arc traçós.
La tempesta obcecada, ofegant-se en un got.
El reflex del dia tanca la porta per trescar!