Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Repte 314: Comentaris
Intervenció de: Bruixot | 28-03-2008
Jakub Vrahmilohník - deomises
"Ets el que menges": una idea que prové de molt antic, potser dels albors de la humanitat (això sona a mal documental del C33), i que tu ( o el Jakub) d'alguna manera vols reviscolar. Sí, estic d'acord en que el protagonista no salva el món (no calia!), i que està força sonat. Potser, diria jo, falla una mica en això de ser un geni: no sembla que ni tant sols ell s'ho cregui (tampoc calia!).
M'agrada molt l'ambientació que vas creant al llarg del conte: l'estudi on viu, a punt de ser enderrocat, els autors que llegeix (Novalis!), els passeigs a la vora del riu... (per cert, coneixes Txequia i el txec? és que m'acaben de regalar un llibre amb un poema amb txec i és clar, sóc incapaç d'entendre'l, doncs no en sé ni un borrall!).
Sobre les paraules clau, has volgut posar-les gairebé totes a la frase inicial, i després les has tornat a posar aquí i allà. Tinc dubtes sobre la paraula ontologia tal com l'utilitzes: no crec que "ets el que menges" sigui una ontologia ben bé; és més o una teoria pseudo-empírica i o més aviat espiritista. Les altres estan molt bé, tot i que crec que potser la trama està massa influïda per l'elecció de les paraules que vaig fer, i principalment el verb "cuinar". Però això no és un defecte!
En resum, que està molt ben escrit, amb idees força interessants, amb bons moments, i que potser podria donar per a més.
"Creences modernes" - Ona al mar
El bloqueig del escriptor, el buit del full en blanc: un tema tractat repetidament als reptes i al que tu vols donar una nova volta. Una opció és parlar sobre el propi bloqueig, però la que tu fas es parlar sobre que pot arribar un a fer per a sortir-ne. I com a teló de fons, tot el tema dels coachs que ara estan tant de moda (curiosament, abans, els argentins eren tots psicoanalistes; ara són coachs: una nova disfressa?). La pregunta que em faig és: el tema, on és? Vull dir, qui és el tocat de l'ala? A mi l'escriptor no m'ho sembla, i el coach em sembla un producte d'aquests típic prefabricat (com s'assemblen als agents d'immobiliaries!), que xerren i xerren seguint un guió ben aprés però que no tinc molt clar tinguin gaire res a dir.
Tampoc no s'entén molt bé el gir final de la segona part. Vull dir que el coach no diu res prou estrany com que ell/a digui que "crec que m'he equivocat": aquí faltaria explicació, potser, o algún comentari més. Sí, em pots dir, al final s'intueix. Però podries haver dit una cosa semblant a això: al sentir-lo parlar la inspiració li va retornar de nou, i amb pressa per tal que no li fugis, li vaig dir...
Sobre les paraules, això que els coachs es dediquen a ontologia em sembla molt agafat pels pèls. També em sembla una mica forçada la paraula enderroc... Les altres, molt bé.
Sobreviure - gypsy
Monòleg interior? Última carta? Reflexió filosòfica d'un tocat de l'ala dins al pou negre de la desesperació? Imagino que una mica de tot això i cap d'aquestes exactament. El teu repte té frases molt bones, idees només esbossades que podrien donar per més " l'assassinat obnubilat, la borratxera dels sentits", "la lletjor és poètica, la fam, la guerra, els amants, la mort"... EL que escriu està ressentit amb el món, però el que diu és correcte o gairebé... "El desig és una manifestació de immaduresa" és potser la frase que menys d'acord estic: no és el desig en sí, si deixar-se endur per ell... no desitjar és la mort.
D'acord, el teu repte vol ser escrit per un tocat de l'ala, però per mi el problema és que no ho sembla pas, tant tocat de l'ala (potser és que jo ho estic i no el ser reconèixer!). Les paraules estan ben posades, amb algún dubte sobre això de la ontologia, però el deixo passar.
En resum, la idea de escriure des de dins el cap d'un sonat és bona, però potser hauria de ser més caòtic, més agosarat, més... boig!
Reptaire trastocat - Filalici
Bona la teva frase. No té rés a veure amb el tema, però és divertida. Ja posats, podries haver intentat fer-ho amb menys paraules!
Sóc o no sóc? - Clar de lluna
Un monòleg interior molt ben aconseguit pel meu gust. A mesura que vas explicant un es va imaginant la situació d'algú que va xerrant amb el seu "sopar". Un gir diferent de l'historia canibalísitica típica, amb arguments filosòfics entremig. Al final, no podia ser d'altre manera, el que explica cau en el solipsisme inevitable de qui no és capaç de veure més enllà dels seus ulls. Tot està molt bé fins... el final. El final és d'aquells que destrempen totalment. Res pitjor que dir que tot ha estat un somni, i menys encara el somni d'un adolescent abans d'anar a classe. És una norma bàsica del escriptor: una cosa és voler enganyar al lector, i l'altre prendre-li el pèl. I aquesta és la sensació que un té quan llegeix: "tot ha estat un somni"...
A part del final, la resta em sembla molt bona.
INVENTS INSÒLITS - Matheu
El teu repte té coses molt bones, una intriga interessant, una idea diferent. Però també té algunes coses no tant bones: primer, que fas construccions estranyes, algunes crec que agafades del castellà que no acaben de funcionar en català (per exemple: "el tinc des de fa temps", " ja podia servir-se", "dits fabricants", " hi vaig acudir", "prometia el seu", etc..), i altres que en català gairebé no es fan servir (aital, per exemple). Segon, el final: ens deixes a tots amb la mel a la boca, esperant de saber que havia demanat l'Ambrosi, si tenia o no relació amb la seva mort, etc. Sí, clar, com a principi de novel·la no està malament, doncs jo personalment seguiría llegint... I, Tercer, que no és ben bé del tema: qui és aquí el tocat de l'ala? L'inventor? El que escriu?
Hauria de ser l'inventor, en fa tota la pinta, però és clar que no surt a l'escrit, i a més això que estigui recolzat per una empresa prou gran sembla poc creïble per un científic sonat.
Bé, el resum és que m'ha agradat força, l'he llegit amb ganes, m'he quedat amb ganes de saber més, i potser una mica decebut al final. Però amb petits retocs es un bon conte!
Enveja - Maurici
Un repte magníficament escrit, fins hi tot diría que de manual: les paraules claus estan posades perfectament, i no t'has deixat influir per elles, un principi ben delineat, en que ens mostres un escenari, que poc a poc, gairebé com si fos una veu interior (tot i ser en tercera persona), ens va portant a anar desentortolligant la trama. I la frase final que d'un cop de destral ens mostra el desenllaç. M'agrada molt com has utilitzat apàtic, cuinar i enderroc. Ontologia no està malament (ja sabia que la parauleta era difícil de posar!).
Però, sempre hi ha un però, hi ha alguna cosa que no m'agrada. Primer, el tema; no s'adapta del tot al que demanava (clar, i a tu què!), doncs el científic aquest no està sonat, diguem que té un episodi de bogeria. Estaria sonat si cregués realment que ell ha destruït l'esperança de la humanitat i no fos cert. Però, segons entenc, sí que és cert (o com a mínim ho és en part). O bé, que és possible, el narrador està tant sonat com ell, i tot això de les vacunes pels pecats capitals és una falòrnia inventada (o imaginada) pel narrador/científic, i tot l'escrit fos bastant irònic. De fet, si veiessis aquest escrit com un article periodístic ara pensaries que el que narra està ben sonat! Però no crec que fos aquesta la teva intenció...
En resum, que si canviessis la frase final, pel meu gust milloraria molt i molt. Fa la sensació que l'has posat perquè volies acabar i no sabies molt bé com...
Correrà la sang - Carme Cabús
EL teu repte està molt ben escrit, un repte històric que té la particularitat, molt bona, de ser descrit des del punt de vista de dues criades(?) del Tzar. L'ambientació és molt bona, les paraules escollides justament: potser, i això són manies meves, alguna de les paraules sona una mica "carrinclona", però estan molt ben utilitzades. No sé si el que expliques és acurat històricament, però ho sembla. Certament, podria ser l'inici d'una novel·la sobre Rasputin i/o alguna de les històries que ell va viure, i aquest és un bon inici (tot i qe no tinc molt clar si seria una novel·la d'èxit, i seria molta feinada!).
Les meves úniques pegues són respecte les bases del repte: tot i que Rasputin el podríem considerar una mica boig, i tot i que em sembla a mi que si que era un geni (en el sentit ampli de la paraula), no tinc molt clar que s'ajusti del tot al que tenia al cap (però això és problema meu!). La segona pega és que et deixes una paraula, la més difícil d'encabir en el teu repte: ontologia. I és que no m'imagino dient-la a dues criades del Tzar, ni fins i tot al propi Rasputin. Però clar, com és fora de concurs...
Ara pensaré una estona més sobre el guanyador.... paciència!
B/X
Respostes
-
Gràcies, Bruixot!
deòmises | 28/03/2008 a les 12:41
Els teus comentaris sempre desvelen els errors comesos. Pel que fa al meu cas, ho he intentat en un gènere que no és el meu fort.
Gràcies pel repte proposat i felicitats al guanyador, d.
-
Moltes gràcies pel comentari...
Clar de lluna | 28/03/2008 a les 13:04
..., i perdó pel final, no volia prendre el pèl a ningú! Si voleu el retallem, je je je
De veritat, mil gràcies!
-
RE: Repte 314: Comentaris
Filalici | 28/03/2008 a les 13:29
Primer de tot, vull demanar-vos disculpes al Bruixot i a tots els que heu presentat un repte amb cara i ulls per haver-hi ficat enmig el meu rampell.
I, segon, vull felicitar-vos per l'esforç que heu fet. He estat llegint els reptes i m'ho he passat la mar de bé. Moltes gràcies.
Espero tornar aviat amb un repte escrit com cal, si més no en extensió (i en qualitat també procuraré esforçar-m'hi.
-
Moltíssimes gràcies, Xavier...
Carme Cabús | 28/03/2008 a les 13:33
...per comentar el meu text, tot i que l'hagi enviat per aquest sistema poc comú. Naturalment, fora de concurs. però és que m'havia documentat una mica i feia temps que no em presentava, i ja que el tenia, doncs em feia il·lusió enviar-lo.
Gràcies pels teus comentaris, que em donen una visió des de fora del conte (ja que per mi mateixa no en puc extreure una opinió).
M'agradaria molt que em diguessis quines paraules trobes carrinclones, perquè intentaris canviar-les o, com a mínim, mirar-les de prop. Bé, si te l'has de tornar a llegir no cal.
Moltíssimes gràcies. Una abraçada molt forta.
("Ontologia" la volia posar en la frase :"una hemorràgia d'ontologia", però potser no hagués quedat bé) Un petó.
-
Moltes gràcies Bruixot
gypsy | 28/03/2008 a les 14:03
així veig des de fora com es llegeix el meu repte!, sovint no aconseguim plasmar amb precisió la imatge exacte que en voldríem del personatge que descrivim.
I potser sí, que només està mitjanament boig. (Jo, estic pitjor, hehe)
merci!
-
Amic Bruixot...
Maurici | 28/03/2008 a les 15:28
...primer de tot, gràcies! I sí, tens raó, jo també trobo que el final és un pèl precipitat, però és que em vaig cansar de trencar-me les banyes i que no em sortís res decent. Potser algun dia d'aquests (o dels de més enllà) agafo el relat i el reescric de dalt a baix. A veure què en surt...
Sabia d'entrada que no era un dels meus millors reptes pel que fa a estructura i argument, però feia tantes setmanes que no escrivia res, que al final vaig decidir presentar-lo encara que ni a mi mateix em fes el pes.
Com va dir una vegada un insigne relataire (el nostre gran reporter Valeri) el repte no deixa de ser també gimnàstica mental!
Siau!
-
El meu repte sense polir (1380 paraules)
Carme Cabús | 28/03/2008 a les 18:10
Correrà la sang
Davant els immensos finestrals de l'ala oest del Palau d'Hivern hi ha el riu Neva, estancat en un gel purpuri que reflecteix el cel. Les vores del pont, de les esveltes torres de Pau i de Pere, de la teulada de l'església de la Sang Vessada, al lluny, s'ondulen amb la neu de la nit. Les branques del arbres, nues, semblen arrels mig plantades del revés en neu blanca. Tots els vidres del Palau són glaçats, tret dels de l'ala oest, on respira l'escalfor de les salamandres i des d'on la Nataixa i l'Anitxka, dempeus a l'escala del servei, amb la cortina discretament apartada d'una de les finestres el primer pis, guaiten silencioses l'entrada de carruatges. Observen com un personatge corpulent, amb el cabell llarg fins a mitja esquena i la barba penjant-li descurada, baixa de la carretel·la reial i entra per la porta gran cap a les dependències dels tsars. L'home va vestit amb pells de dalt a baix, i per les lleus tentines dels seu caminar les dues dones dedueixen que a aquella hora primerenca del matí l'home ja ha pres una forta ració d'alguna beguda esperitosa.
Totes dues dones estan molt juntes, gairebé immòbils. L'Anitxka sent temor i admiració per aquell home tremend que li inspira por, però que alhora és capaç de fer miracles, com si fos un sant. Al seu costat, a Nataixa se'l mira amb un deix de desconfiança, i també amb fredor.
―L'ha tornat a cridar, la tsarina? -pregunta a l'Anitxka un cop l'home ha desaparegut del seu camp de visió.
―Es veu que sí -respon l'Anitxka, acompanyant amb la mà la cortina fins a deixar-la al nivell del marc de la finestra.
Després totes dues tornen a moure's, s'eixuguen el front, s'espolsen els davantals, l'Anietxka se n'acaba de lligar bé les bagues, la nataixa s'enretira de la cara una llenca de cabell, i totes dues, prenent aire fins al fons dels pulmons, una per cada banda agafen una nansa de la pesant marmita on duen els esturions mig glaçats trets del rebost del soterrani.
En entrar a la cuina, amb els focs flamejant, les rep una bafarada xafogosa i l'olor intensa del pa cuit. Les coquesses feinegen i trafiquen, unes l'esmorzar, les altres el laboriós dinar que cal servir a la Sala dels Miralls a les dotze en punt.
La Nataixa i l'Anetxa fan una ullada ràpida i circumspecta al seu voltant, com si temessin algú. Una ajudanta, una noia fresca de pòmuls rojos i sans, acaba d'eixugar una safata i fa via cap a elles per ajudar-les.
―Recoi, com pesa! -fa, mentre pren la nansa a l'Anitxka, i continua parlant, riallera-. No patiu. La majordoma és amb lleter, queixant-se del mató. Per això he pogut donar un farcell amb sobres de menjar a en Vassili. Acaba de marxar, i m'ha dit que ha anat a buscar en Rasputín amb la carretel·la per veure si pot tornar a guarir el tsarevitx Aleix. Es veu que ha tingut una altra hemorràgia.
―L'acabem de veure pels vidres, i com hi ha món que aquest home tornarà a salvar-lo! -diu l'Anitxka amb un punt de fervor, començant a treure els esturions i col·locant-los curosament a l'escorredor.
―Calleu, mare -li contesta la Nataixa-. Però si no és més que un xarlatà.
―Doncs és gràcies a ell que el tsarevitx Aleix és viu. O si no, perquè creus que la gran tsarina Alexandra li ha donat carta blanca en tot? -li respon plena de convicció l'Anitxka.
―I què té a veure que sigui un sant amb què li deixin governar Rússia? -diu la Nataixa amb un to neutre, lluny de voler barallar-se.
―La veritat és que la malaltia del tsarevitx Aleix sembla ben bé una maledicció -diu l'Olga, la dels pòmuls rojos, ajudant amb els peixos-. La Zinaida, que un dia va netejar la seva cambra després d'una hemorràgia, diu que no es podia creure que del cos d'un nen pogués sortir tanta sang.
―Ja són a punt, el cerfull i l'anet? -pregunta l'Anitxka.
―Ara els portarà la Tamara. Està acabant de moldre el pebre -respon l'Olga, bufant-se les mans fetes un puny per escalfar-les-. Pobre tsarevitx, oi? Fa pena, tan petit. Just acaba de fer dos anyets i sempre tan malalt.
―A mi se me n'han mort dos -diu l'Anitxka, pensívola, amb els ulls baixos--. Això és voluntat de Déu.
―Però en aquest cas és culpa de la tsarina Alexandra. Es veu que és ella qui li ha traspassat la malaltia. És un mal que porten les dones però que només passen als fills -respon l'Olga mentre va ajudant a col·locar els peixos-. M'ho ha dit la Tatiana.
―La Tatiana és una xafardera -respon l'Anitxka-. Si els tsars sabessin que va explicant els seus secrets a la resta del servei la castigarien de valent-continua, començant a esbandir els peixos amb un pitxell.
―També m'ha explicat moltes més coses -continua l'Olga, rentant amb la mà la superfície lliscosa dels esturions-. Diu que mentre ella serveix els plats ni s'adonen que hi és i continuen parlant.
―I també t'ha dit perquè la guàrdia blanca va disparar contra la gent, l'any passat? -la talla la Nataixa, feinejant amb gestos secs-. Encara es troba sang sota la neu, i a les escletxes de les lloses de marbre.
―Calla! -la talla la seva mare-. No tornis a parlar del Diumenge de Sang. Ja saps el tsar era al Palau d'Estiu i que no va ser culpa seva.
―El Neva era vermell de sang, mare, a tot el llarg del Palau -li respon la Nataixa com si no pogués desfer-se d'aquesta visió-. I el tsar encara no ha mogut un dit ni pels mujics ni per ningú. Encara hi ha més fam, a més del dolor pels morts.
―Sempre n'hi ha hagut, de fam, i ara volen que el tsar ho solucioni en un dia -respon vivament l'Anitxka-. Si no haguessin vingut en allau al Palau d'Hivern la guàrdia blanca no hagués disparat.
―Però només volien que el tsar comprengués la seva situació, mare! -respon la Nataixa, vivament-. I eren milers. No veus que el tsar no sap res de res de com viu la gent?
―A tu algú t'ha girat el cervell. Per què escoltes aquests boltxevics? És que són ells els que t'han de donar el pa?
―Tothom és al límit, mare. I potser correrà molta més sang.
―Vinga, calla, i vés a buscar les herbes, que la Tamara no ve. No sé què fa, tanta estona. I d'aquí només la veig d'esquena -diu cansada, amb ganes d'acabar la conversa.
―Ara hi vaig. M'estic eixugant.
―Escolteu, fa por, però la Tatiana també m'ha explicat que va sentir una cosa horrible que va dir en Rasputín -intervé de cop l'Olga.
―Ah, sí? -pregunta l'Anitxka, inquieta-. Quina cosa?
―Es veu que Rasputín va dir que havia tingut una visió terrible.
―Quina visió? -torna a preguntar l'Anitxka, ara amb veu apressada.
―Va dir que havia vist com la sang colpejava les finestres de tota Rússia i com a terra es formaven bassals de sang -fa l'Olga amb la veu baixa i espantívola.
―Mare de Déu Senyor! -diu l'Anitxka, senyant-se.
―Però què vol dir, això? Si la nostra sang mai no ha parat de córrer -respon la Nataixa, violenta.
―Sí, però la sang que volia dir Rasputín era la dels tsars i la de les seves quatre filles grans i el petit Aleix -diu l'Olga amb la mateixa veu que abans, tan fluixet que gairebé no se sent.
―Au va! Si aquest home és un farsant! Potser la sang que correrà serà la seva -diu la Nataixa, amb veu ferma-. L'odia massa gent,ja siguin pobres com rics.
―Calla, Nataixa. Prou! Aquest home és un sant. I si les seves prediccions es compleixen, que serà de tots nosaltres i de Rússia? -pregunta l'Anitxka, senyant-se un altre cop
―Sssssssssht! Compte, que ve la majordoma! -avisa com un llampec l'Olga, rentant altre cop un peix ja net.
I des de l'entrada de la cuina una veu inquisidora pregunta amb seca autoritat com estan els esturions.
Amb una expressió temorosa i submisa, al cap d'un instant l'Anitxka es gira i va per contestar-li.
-
El meu repte amb 1.000 paraules i mots clau
Carme Cabús | 28/03/2008 a les 18:13
Correrà la sang
Tots els vidres del Palau d'Hivern són glaçats, tret dels de l'ala oest, on respira l'escalfor de les salamandres i des d'on la Nataixa i l'Anitxka, dempeus a l'escala del servei, guaiten silencioses l'entrada de carruatges. Observen com un personatge corpulent, amb el cabell llarg fins a mitja esquena i la barba penjant-li descurada, baixa de la carretel·la reial i entra per la porta gran cap a les dependències dels tsars.
Totes dues dones estan gairebé immòbils. L'Anitxka sent temor i admiració per aquell home tremend que li inspira por, però que alhora és capaç de fer miracles, com un sant. La Nataixa se'l mira amb fredor i desconfiança.
―L'ha tornat a cridar, la tsarina? -pregunta a la Nataixa un cop l'home ha desaparegut del seu camp de visió.
―Es veu que sí -li respon l'Anitxka.
Després totes dues es retiren i, prenent aire, una per cada banda agafen una nansa de la pesant marmita on duen els esturions trets del rebost del soterrani.
En entrar a la cuina, amb els focs flamejant, les rep una bafarada xafogosa. Les coquesses cuinen i trafiquen, unes l'esmorzar, les altres el laboriós dinar que cal servir a les dotze.
La Nataixa i l'Anetxa fan una ullada ràpida i circumspecta al seu voltant, com si temessin algú. Una ajudanta, una noia fresca de pòmuls rojos, acaba d'eixugar una safata i fa via cap a elles per ajudar-les.
―Recoi, com pesa! -fa, mentre pren la nansa a l'Anitxka, i continua parlant, riallera-. No patiu. La majordoma és amb lleter, queixant-se del mató. Per això he pogut donar un farcell de sobres de menjar a en Vassili. Acaba de marxar, i m'ha dit que ha anat a buscar en Rasputín amb la carretel·la per veure si pot tornar a guarir el tsarevitx Aleix. Es veu que ha tingut una altra hemorràgia.
―L'acabem de veure pels vidres, i com hi ha món que aquest home tornarà a salvar-lo! -diu l'Anitxka amb un punt de fervor, començant a col·locar els esturions a l'escorredor.
―Calleu, mare -li contesta la Nataixa, apàtica-. Però si és un xarlatà.
―Doncs és gràcies a ell que el tsarevitx Aleix és viu. O si no, perquè creus que la gran tsarina Alexandra li ha donat carta blanca en tot?
―I què té a veure que sigui un sant amb què li deixin governar Rússia?
―La veritat és que la malaltia del tsarevitx Aleix sembla una maledicció d'ontologia -diu l'Olga, la dels pòmuls rojos, ajudant amb els peixos-. La Zinaida, que un dia va netejar la seva cambra després d'una hemorràgia, diu que no es podia creure que del cos d'un nen pogués sortir tanta sang.
―Ja són a punt, el cerfull i l'anet? -pregunta l'Anitxka.
―Ara els portarà la Tamara -respon l'Olga-. Pobre tsarevitx, oi? Fa pena, amb només dos anyets.
―Això és voluntat de Déu -diu l'Anitxka
―Però en aquest cas es veu que és tsarina Alexandra qui li ha traspassat la malaltia. És un mal que porten les dones, però que només passen als fills -respon l'Olga mentre va ajudant a col·locar els peixos-. M'ho ha dit la Tatiana.
―La Tatiana és una xafardera -respon l'Anitxka-. Si els tsars sabessin que va explicant els seus secrets la castigarien de valent-continua, començant a esbandir els peixos amb un pitxell.
―També m'ha explicat moltes més coses -continua l'Olga, rentant els esturions-. Diu que mentre ella serveix els plats ni s'adonen que hi és i continuen parlant.
―I també han dit perquè la guàrdia blanca va disparar contra la gent, l'any passat? -la talla la Nataixa-. Encara es troba sang als enderrocs que van quedar.
―Calla! -la talla la seva mare-. No tornis a parlar del Diumenge Sagnant. Ja saps el tsar era al Palau d'Estiu i que no va ser culpa seva.
―El Neva era vermell de sang, mare -li respon la Nataixa com si no pogués desfer-se d'aquesta visió-. I el tsar encara no ha mogut ni un dit i cada dia hi ha més fam.
―Sempre hi ha hagut fam i ara volen que el tsar ho solucioni en un dia -respon l'Anitxka-. Si no haguessin vingut en allau al Palau d'Hivern la guàrdia blanca no hagués disparat.
―Però només volien que el tsar veiés la seva situació, mare! -respon la Nataixa, vivament―-. I eren milers. No veus que el tsar no sap res de com viu la gent?
―A tu algú t'ha girat el cervell. Per què escoltes aquests boltxevics? És que són ells els que t'han de donar el pa?
―Tot és un polvorí, mare. Potser encara correrà molta més sang.
―Vinga, calla, i vés a buscar les herbes.
―Ara hi vaig.
―Escolteu, fa por, però la Tatiana també m'ha explicat que va sentir una cosa horrible que va dir en Rasputín -intervé de cop l'Olga.
―Ah, sí? -pregunta l'Anitxka-. Quina cosa?
―Es veu que Rasputín va dir que havia tingut una visió terrible.
―Quina visió? -torna a preguntar l'Anitxka, angoixada.
―Va dir que havia vist com la sang colpejava les finestres de tot Rússia i com a terra es formaven bassals de sang -fa l'Olga, espantívola.
―Mare de Déu Senyor! -diu l'Anitxka, senyant-se.
―Però què vol dir, això? Si la sang no ha parat de córrer -respon la Nataixa.
―-Sí, però la sang que volia dir Rasputín era la dels tsars i la de les quatre seves filles grans i el petit Aleix -diu l'Olg, tan fluixet que gairebé no se sent.
―-Au va! Si aquest home és un farsant! Potser la sang que correrà serà la seva -diu la Nataixa, amb veu ferma-. Tothom, pobres i rics, l'odien.
―-Calla, Nataixa. Prou! Aquest home és un sant. I si les seves prediccions es compleixen, que serà de tots nosaltres i de Rússia, eh? -pregunta l'Anitxka.
―Sssssssssht! Compte, que ve la majordoma! -avisa com un llampec l'Olga, rentant altre cop un peix net.
I des de l'entrada de la cuina una veu seca i enervada pregunta amb autoritat com estan els esturions.
-
gracies pels comentaris
Matheu | 29/03/2008 a les 21:11
he estat fora, i avui amb retard he vist els teus comentaris. gracies pels apunts, i pel teu punt acertat de vista. En realitat era una traducció, que tu prou has notat, d'un relat que vaig fer en un taller en castellà. Tens bon ull. va bé sentir-se llegit i ben corretgit. fins un altra
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Desembre: el caliu que em fa sentir viva (1 comentaris)
- CARTA AL NADAL (3 comentaris)
- UN MATÍ QUALSEVOL (2 comentaris)
- Testimoni al darrer poblat (IV) (2 comentaris)
- Parlant sol (2 comentaris)
- Deconstrucció (1 comentaris)
- La sal de les ferides 42/60 (1 comentaris)
- EN UN PAIS ORIENTAL, .... (1 comentaris)
- Piranda (3 comentaris)
- Caient com mosques. (1 comentaris)
Nous més llegits
- Sobre les inquietuds (503 lectures)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (285 lectures)
- POLS DE LLUM (268 lectures)
- Confiança en les Alternatives (215 lectures)
- PROTOCOL DE CURES (201 lectures)
- La impudícia del vestit (166 lectures)
- El fals temps d'ahir (149 lectures)
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (141 lectures)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (140 lectures)
- UN MATÍ QUALSEVOL (138 lectures)
Nous més comentats
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (5 comentaris)
- POLS DE LLUM (4 comentaris)
- PROTOCOL DE CURES (3 comentaris)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- El fals temps d'ahir (3 comentaris)
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- UN MATÍ QUALSEVOL (2 comentaris)
- La sal de les ferides 40/60 (2 comentaris)
- Confiança en les Alternatives (2 comentaris)
- La impudícia del vestit (2 comentaris)
Nous més votats
- PROTOCOL DE CURES (Agrada a 4 relataires)
- POLS DE LLUM (Agrada a 3 relataires)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (Agrada a 3 relataires)
- UN MATÍ QUALSEVOL (Agrada a 3 relataires)
- La sal de les ferides 40/60 (Agrada a 2 relataires)
- La sal de les ferides 41/60 (Agrada a 2 relataires)
- A ulls clucs (Agrada a 2 relataires)
- La capsa de les vanitats (Agrada a 1 relataires)
- Una imatge digna de veure. (Agrada a 1 relataires)
- Les flors que culls (Agrada a 1 relataires)