El vídeo aquí sota mateix... Perdó

Aprofito el teu somriure
per a començar el dia
amb les aromes més pures
que rescato de la memòria,
pètals en l'aigua del viure
que perfumen la melodia
i l'omplen de vedrunes
en arribar a la veu de la boira.

Vull fer-te una ofrena:
els meus ulls plens de pena.
Envolta'ls entre el teu cant dement.

Plou i la pluja s'emporta
el so d'una llàgrima caient
aturat davant de la porta
tancada de la magnòlia del vent
i em deixa un oceà de lament
on enterrar-hi l'ànima morta.

Vull que heretis el meu present:
el record del naixement
al teu perfum s'encadena,
misteriós nom, rosa decadent.

R. V.

Petons trencats en el silenci,
pel fred de les aigües més profundes.
Ferides que voregen la mort,
ànimes plorant l'absència
de milers d'amors perduts.


Camins plens de derrotes,
marcats per les petjades del dolor.
Restes de la dignitat robada
en una lluita amb un preu massa car.


Vidres clavats en l'esperança,
gotes de sang enmig de l'amargor.
Estels que ja no brillen en el cel
cercant un motiu per no rendir-se,
per no ofegar-se, per no escapar...

Xac. De retop cau la dalla. Esgarips.
Xais degollats. Ja s'apropa l'eclipsi.
Xarbotarà el món de tants d'estrips
Xurriaquejant. No en vull fer paralipsi.

Xiscles, ensurts, de la por, prototips,
Xifres que són dels signes una el·lipsi.
Xiuxiuejant, la serp fa estereotips
Xorcs i eixuts, muts, rulls de l'apocalipsi.

Impúdic i obscè, xarboteja l'esquitx
lasciu, llicenciós, en l'altar biconvex,
lúbric, immoral, de la missa, pastitx.

Esclat de l'ardor. Els escrits del perplex.
Reflex de la llum on esclata el complex
símbol que no llu. Tot serà un escarritx.

X

El mar retorna

Per sempre, el mar retorna.

Les voltes cícliques de l'infinit s'amaren de pells roïns,
les sangs cauteritzen,
la carn s'endanya.

Per sempre, el mar s'inflama.

Líquid abdomen inert,
la Bèstia desperta un cop més,
prenyada.

Sal,
ombres de risc
i marbres colèrics,
s'obren les tombes.

Per sempre, el mar arrasa.

I l'ànsia d'amor es transforma en nafra,
els pilars de l'existència
com pa sec, s'esfondren.

Per sempre, el mar cavalca.

Ens arrossegarà,
a tu i a mi,
i convertirà les nostres cendres en idees mullades,
quan tot s'acabi.

Quan tot esclata.

Lesiva, compartida solitud…

…per sempre, el mar s'acaba.

Sergi

Concert de nit
excitació creixent
atmosfera de màgia.

Com sorgida de la boira
et veig a tu
flor exòtica.

Movent el teu cos gràcil
a ritme suau
seguint el so del violoncel.

Llarga cabellera al vent
amagant el teu rostre
formant transparències.

Entre ràfegues de llum
intueixo els teus trets asiàtics
de bellesa encisadora.

M'apropo a tu
lluitant amb la massa exaltada
amb por de que siguis un miratge.

Quan els nostres ulls és troben
sé del cert que ets real
sé del cert que estàvem predestinats.

L'aranya s'acosta a la seva presa. Xuclar-ne la sang és l'única finalitat que la manté amb vida. Teranyina enganxosa. Humit ambient. Fosca rapidesa. I els ullals a punt per a ser letals.

Vampíric instint. En la saliva porta els cristalls de la immobilitat que disseccionaran la sang de l'insecte, que paralitzaran la totalitat dels seus membres. Momificant-los amb el fil que secreti.

S'atura. Dubta. Els bruscos aleteigs desesperats de la mosca (en aquest cas) es rebel·len contra la mort i volen lluitar per a desempallegar-se'n. L'aranya sap que ha de ser ràpida, veloç, però alhora meticulosa i pacient. Qualsevol vibració en la teranyina farà que l'insecte atrapat es neguitegi més encara.

De sobte, un últim espasme allibera la mosca, que fuig volant, i condemna l'aranya a seguir l'espera, cada cop més famolenca.

Deixa'm la corda d'un contrabaix
o la d'un violí que udola
per sargir la història del meu dolor
i una llum blava, un cel de salvació
que em destrii el camí que he de seguir,

Una força que m'empenyi amunt
des del pou de la incertesa,
aquella que es resol com una ombra
a qui ningú no vol mirar a la cara.

I si no pots, abandona'm
al meu destí solitari
entre els mots i la foscor.

L'aire corre la muntanya
i els arbres entonen cants,
escorça agresta, fulla alta,
boscúria exuberant.

Un cometa estal·lar rega
amb aigua del seu ruixant,
el vent porta espurnes dolces
de pluja de cor fragant.

Cada arbre lleva la testa
i s'esponja, vaporós,
i la saba bombolleja
i eleva al cel el seu goig.

Fragància de molsa escampa
l'ombriu i vegetal món;
és fort per viure mil·lennis
i, immens, espargeix llavors.