REPTE 297: PANACEA UNIVERSAL

Ei, xicon! No he vist el laboratori ni el grup de científics. He recordat el cas que em contaren d'un veí del poble que...
Home, em diràs que no és "universal" el remei, però al xicotet 'univers' del poble, va funcionar.
Tenia un temps lliure hui, per escriure. Ací tens
la meua història:



Repte 297
PANACEA UNIVERSAL



Ho tenia clar, l'amic Manel. El "Trescames", com el coneixíem al barri, més per humor amical que per sarcasme, sovint i equivocant el sexe, anava d'eixida, com les gossetes rondinaires. I atacava. El que trobés per endavant. No mai, però, amb una persona feliç o que s'avingués amb la parella; sempre elegia bé la suposada víctima.

La llegenda urbana comença quan la Mercè, fadrina ganosa, en veure's sola davant el "Trescames" al racó del primer replanell de l'escala, digué sobtadament:
-Per tots els àngels, no em feu una desgraciada! Tingueu pietat de mi!
El presumpte violador anà a la seua. Es descordà la bragueta i tragué la ferramenta, mostrant-la recolzada a les dues mans.
Al moment, una vegada vista la grandària de la titola i les ganes del Manel, la cara de la Mercè canvià d'espant a una mescla d'alegria i pena. I tot seguit, altre torn, a un somriure còmplice.
-Si us plau! No em desgracieu!!!
Diuen totes les cròniques que el pastís de la Mercè, després d'aquell acte laboriós i ben llaurat, quedà ample i preparat per sempre més a totes les aventures. I que la xicota anava contant a tort i a dret el gaudi i la grandària.
Assabentat l'Eustaqui del favor fet a la Mercè , intentà provatura en pròpies carns de la tranca del Manel. I aquest, sense fer melindros, acceptà gustosament. Que un forat és un forat, i un cul és un cul, que ell sempre estava prest. I el de l'Eustaqui era bona menja per aquella seua fera entre cama i cama.
I així, de flor en flor, com abella oficiosa, sempre treballant el pol·len de les flors que s'hi trobaven a l'abast, anava fent i fent-ho.
El Manel "Trescames", content i cofoi de les continuades aventures, s'hi dedicà, amb ascens piramidal, va tenir el consentiment del barri en aquells quefers amatoris. Ell era l'elegit en tot concurs d'emplastres, additives corrandes i arravatades grufades: igual arreglava una vídua del tercer esquerra, que feia veure visions meravelloses al xicot de la vorera d'enfront, que preparava en afers especials una donzella pel proper matrimoni. Tothom el llogava. Per la seua delicadesa, pels seus encants gens ocults. Massa vegades; excessius cops. I ell, complaent, no sabia dir que no...
Fins que, esgotat de tant perqueriment, xaquiós per l'excés de sacrifici continuat,es desfeu, trencadís com cristall topant en pedra.
Al seu soterrar acudí la major part del barri. Un fal·lus enorme, tot rodejat de flors, ornava la part superior del cotxe fúnebre. D'ell penjaven dues cintes ovoides on hi havia escrita una llegenda: "Consol de qui ho havia menester".
Fins després de mort, ho tingué clar, l'amic Manel. I també el barri.

I


Divendres, 28 de desembre de 2007.

Salut, Miquel.
No m'atabalis. La cosa va anar que vam convenir que faríem cap al riu. Es tracta de posar unes fustes falcades a les fites, ja ho saps, i esperar amb paciència que el mestral ens dugui un bon aiguat. El setembre és un bon mes per esperar que baixi amb força el riu. Jo tinc els taulons des de fa un muntó d'anys esperant i tu els collons per moure'ls. Fora sarcasmes, que si convé jo també treuria pit i m'arromangaria els calçons. És que no entenc on hi veus el mal! Quantes vegades havíem parlat que fóra possible treure més dades d'aquest entrellat? Jo encara estic a temps, però els dies m'enpaiten! Els escrits que em vas ensenyar, són els únics que hi ha? O n'has descobert més? Passats aquests anys et torno a proposar que l'aigua ens indiqui per on passaven els antics canals. Tu dius que això ja se sap. Visca: vine i m'ho expliques. I, si ho prefereixes, que ens acompanyi també l'antic moliner, en Gustau Pescallunes. Però ja saps que aquest home no té pietat amb la ciència i ara amb prou feines pot caminar.
Au, jove, si m'has de contestar que sigui aviat. I no m'escriguis tsunamis: sigues ben clar.


II


Dijous, 17 de gener de 2008.

Estimat Mateu,
Si tot segueix el seu curs, aquesta carta meva la llegirà la propera setmana. Jo ara visc a l'Argentina. Treballo preparant mostres en un laboratori. M'he especialitzat en una matèria concreta i recentment començaré a redactar una "Aproximació a la morfogènesi piramidal del cristall d'aire de la vessant nord-pirinenca". Però no s'atabali, amic, que passat l'agost el vindré a visitar! No rondini, no sigui impacient! Escolti, ara jo li dic que avui és el seu dia. Agafi's i fixi's amb això que li diré, que tindrà una dolça alegria.
No sé si s'ha adonat que al mateix sobre d'aquesta carta hi ha una capseta amb un remenat d'herbeta. Alerta! No són per fumar, que s'han de beure com si fóssin menta. Si se les beu amb un pensament de mel, guanyarà en salut i viurà fins a l'aborriment. Jo ja ho he fet i visc a la terra com si estigués al cel.
Què me'n diu, d'aquest avenç? Això no ho sap ni Déu, que existeix, però sé del cert que aviat farà estralls. Aquesta mescla correrà per tot el món i no és cap metzina. Ho endevina? Vostè n'ha de guardar el secret i, de moment, no fer-ne profecia!
Una abraçada ben forta i visqui sense mirament!

7/5/1967: És increïble! el llibre antic que vaig comprar als encants no menteix. He aconseguit l'ou alquímic! He de seguir treballant en el projecte. Si ho aconsegueixo hauré vençut les malalties de tot el planeta.

9/7/1971: Impressionant! he destil·lat els cristalls de l'ou i l'aigua mercurial ja és una realitat.

24/2/1973: Les proves que he fet fins ara no podrien ser més encoratjadores. En un descuit s'han escapat totes les mosques del pot i s'han instal·lat al menjador, però ha quedat clar que la seva longevitat supera amb escreix qualsevol previsió.

8/3/1973: Les plantes també responen bé al tractament, he mullat, amb aigua mercurial, unes patates mig podrides que he trobat a la cuina i s'han posat a arrelar amb una exuberància inusitada. La meva dona ha vist el forat del terra i sospita alguna cosa. Tot sigui pel bé de la ciència.

14/3/2002: He posat una gota d'aigua mercurial al plat del Quisso abans de treure'l al carrer. Ha rejovenit tant que he hagut de mentir a la meva dona: «la pluja l'ha encongit...» -li he dit.

30/12/2007: Abandono. Avui m'he adonat que no tinc cap dret a intervenir en el cicle de la vida. Què seria d'un món sense malalties? quan de temps tardaríem a notar els efectes d'una població condemnada a un creixement piramidal invers? Com solucionaríem la manca d'aliments, d'aigua i d'espai? He cremat el llibre i em desfaré del líquid, però abans faré la prova definitiva...


Han acabat de sopar i a l'hora del brindis -avui és Cap d'any- L'Enric fa obsequi a la seva dona d'una petita ampolleta i li demana que n'aboqui una gota a la copa de cava. El resultat és espectacular: no només ha rejovenit; el seu aspecte és immillorable i les proporcions del seu cos modèliques i esculturals. L'Enric, emocionat, sen un ofec i una opressió al pit esquerre. Vol veure de l'ampolleta però la seva dona li pren de les mans.

-Per pietat... -demana.

Ella se'l mira amb menyspreu i mentre posa el tap a l'ampolleta, s'acomiada d'ell:

-Adéu Enric, tu no me la fots! No podria tornar a viure noranta anys més al teu costat! Estàs com una xota i no ho podria suportar. El temps que he passat amb tu, ha estat horrible! ple de misèria i privacions. Des que vas comprar aquell llibre fastigós, que no has deixat de torturar-me: empudegant el pis i embrutant-ho tot. Però gràcies al teu maleït secret, avui tinc la clau per començar de nou la meva vida. Has de saber que el Rosendo del segon primera m'ha demanat mil vegades que marxi amb ell, però -riu amb sarcasme fent-li un petó de comiat- qui vol un avi si puc triar?

En Nicolau es mirà la pedra amb un deix de sarcasme. Amb la llum apagada, l'escassa claror groguenca del capvespre que la finestra del laboratori deixava passar li donava al cristall un to turquesa iridescent que semblava digne de les velles novel·les d'alquimistes. Qui s'ho hauria pogut imaginar?

Sonà el telèfon. Era el Secretari, com cada vespre. Volia saber si hi havia novetats. En Nicolau no va poder evitar de fer una ganyota de fàstic. Sabia que aquell home seguia governant el país amb mà de ferro, i que el president que tant estimava la gent ja no era altra cosa que un titella. Feia molt de temps que havia deixat de creure's la història de que l'interès del secretari pels seus experiments fos fruit del seu desig de guarir l'estranya malaltia del màxim dignatari. Malaltia que, de ben segur, no tenia un origen gaire natural. En Nicolau no va improvisar pas la seva resposta:

- Res, senyor Secretari. Ho sento, senyor secretari. Estic segur de que serà aviat, senyor Secretari. Hi seguiré treballant, senyor Secretari, pot estar-ne segur.

Com cada vespre després de la trucada del Secretari, endreçà acuradament el laboratori, i finalment va agafar el petit objecte piramidal, el resultat final de tota una vida de recerca, i se'l va ficar a la butxaca.

Què n'havia de fer? Curiosament, aquesta pregunta que no s'havia fet durant dècades de treball incansable li semblava ara la més complicada de totes. Havia començat la seva recerca de ben jove, colpit per la pèrdua massa prematura dels pares. Havia seguit amb molta més intensitat durant anys esperonat per la fràgil salut de l'Emília. Però ara feia anys que ella ja no hi era, i que s'havia quedat sol. Havia continuat amb la seva feina només per no sentir la solitud, i ara que havia assolit l'èxit, massa tard, se n'adonava. Ja no tenia cap necessitat del seu remei, perquè no li quedava cap objectiu a la vida. I el Secretari, que tant l'anhelava, podia tenir conseqüències terrorífiques.

Ben mirat, no hi havia cap altra alternativa. No hi ha dia sense nit ni es pot viure sense morir, va pensar. El vell Nicolau va tornar a encendre els llums i va començar a preparar una altra vegada els estris del laboratori. Per fer l'acte de pietat més gran de la seva vida, i el darrer de tots.