REPTE 199. SILENCI ABSOLUT

Caminava entre les herbes seques, per la Vall de les Serps, quan va divisar en la llunyania la Torre d'Acer. Era tal com se l'havia imaginada a la seva terra, la Terra del Silenci. Cada vegada anava sentint una xardor més bèstia i perillosa pel seu mal estat. Només volia sentir parlar. Sabia que la torre era l'únic lloc on es feia això des del Canvi Nuclear. Els de la seva terra, com ell, no havien pogut parlar mai des de llavors, per culpa de la radiotransmissió antibioteixits de la penúltima guerra. Sentia una curiositat inmensa. Coneixia quasi tota la literatura del tercer mil.leni, però el que volia... el que volia era sentir paraules, especialment d'una noia jove. Sabia el perill que corria, però com que donaria la vida per això, li era ben bé igual. La Torre d'Acer dominava tres exoplanetes, i els tres restaven en silenci, una cosa que era a la vegada normal i tràgica, i que havia fet canviar molts costums. Els seus pensaments es gronxaven en l'esperança però cada vegada les seves forces defallien més. L'espantava el que l'esperava abans d'arribar a la torre, la zona de control, que era més espessa que en altres torres capitals doncs és allà on s'exercia més poder en la gran el.lipse triplanetària. L'espessor que hi havia un cop travessada la zona de control era extremadament humida, era mortal. Allí s'hi trobaven espècies úniques per la seva peculiaritat. No eren els rèptils electroensinistrats el que li feia por. El que li feia por era el clima. Tothom sap que allò només era apte, naturalment, per la noblesa, i sota normes estrictes. S'havia d'anar ataviat amb roba especial, i no despullat, com es sol fer en els climes àrids de la Terra del Silenci.
Havia arribat a la zona de control, quan un làser el va deixar quiet, en l'aire. Era un làser d'una pistola oxidada, i li va semblar una mica infantil, la situació. De fet, ara es sentia còmode. Però de seguida els seus pensaments tornaren a la realitat.
Va caure enmig de l'espessor, entre joncs i hortigues d'aigua. Les orelles li feien un mal insuportable. Després, també el cap. Ja no pensava. No podia idear cap estratagema. El cap li va rebentar literalment. Com tothom qui expirava allí procedent d'un altre lloc, mai havia sentit parlar, ni cap so o soroll. Simplement, una víctima més de la crueltat. La noblesa de la Torre d'Acer dominava l'el.lipse, tot era una màquina absurda per a la gent innocent. Però els de fora no ho sabien. Eren molt més primitius. Això: una víctima més.

Joan agafa la mà de la seva mare i la porta cap a la cuina. Li assenyala un got ple d'aigua. Beu ràpidament i aleshores corre al seu lloc on deixa passar les hores mirant sempre el mateix llibre de fotografies d'animals. Les mira una i una altra vegada sense cansar-se.

Elena i Migel estan desesperats. No saben que fer. Cada vegada Joan s'allunya més d'ells. El sentiment és anguniós i els fa molt de mal. No està a les seves mans la solució per poder ajudar-lo, per poder curar-lo i que els parle com parlen els fills als seus pares i que s'estimen.

La seva mare ha posat la ràdio. De vegades Joan escolta alguna cançó que li agrada des del seu racó. Aleshores deixa de gronxar-se. Es plantà al mig del menjador i es queda mirant la ràdio fins que acaba la cançó. Després se'n va sense dir absolutament res. Elena puja al màxim el volum de la cadena musical. Està molt fort i a ella li molesta moltíssim, però Joan no s'ha immutat, continua mirant els seus animals.

Un dia, però, tot va canviar. Va ser el dia que Miguel va pensar a fer una excursió a la serra Mariola. Miguel és biòleg i està fent un estudi sobre la migració d'una au autòctona. Quan arriben ja han notat que a Joan li agrada estar allí. No ha fet falta com sempre, inventar cap estratagema per tal que baixe del cotxe i deixe aquell llibre que els furta als pares l'estima necessària.

Aquell va ser un dia increïble per a tots tres. Avui eren feliços. Miguel i Elena no es cansaven de veure jugar Joan amb les papallones, de perseguir els ocells, de seguir el lent caminar d'algun caragol...

I l'esperança va arribar. Un petit ocell dels que estudiava Miguel al petit laboratori de sa casa estava descansant sobre un jonc. Joan el va agafar i va començar a fer el que feia son pare amb tots els ocells: els mirava les plomes, comprovava que no tingueren cap mal. I a més aquella forma d'acaronar-los... era la mateixa com Elena ho feia amb Joan!

Joan va sentir el desig xardorós de ser un ocell. Volia ser lliure com ells i poder volar. Així, el seu pare el podria estudiar tan com volguera i la seva mare el podria acaronar i besar.

Joan va córrer cap a un barranc i sense pensar-s'ho dues vegades va saltar i va obrir els braços per volar. I per uns instants va ser l'ocell més feliç de tots.

Ara a la casa d' Elena i Miguel hi ha un silenci absolut. Al seu cor, però, estan segurs que Joan és lliure i feliç.

Aquell refredat em va durar com si em volgués acompanyar tota la vida; semblava que ja em recuperava i tornava a brotar : pessigolleig al nas i un munt d'esternuts, la tos excitada a la nit i un mal de cap intens damunt les celles. Però un dia, de sobte, mentre feia el dinar vaig reconèixer l'olor desagradable de la mantega fosa i el nas no reaccionà per expulsar-la. El coll no em picava al tragar saliva i les parpelles s'obrien i tancaven sense sentir punxades a les sines. La febre desaparegué i amb ella la oïda, no em sentia ni la respiració. Per uns instants em vaig espantar, m'hauria quedat sorda?. No. Vaig comprovar que podia sentir el xiulet del vent escolant-se per les frontisses de la porta i el grinyol de la cadira de rodes de Her Müller damunt el cap . Era molt curiós, l'únic que s'havia quedat mut era tot allò que sorollava sota la pell. Una esgarrifança xardorosa s'instal.là a les galtes.
Vaig sortir al carrer, tot continuava igual que el dia anterior. El cotxe es negava a arrencar després de tants dies sense moure'l, però finalment el motor despertà. Vaig deixar enrere la ciutat i passades unes tres hores ja vaig veure el Königberg alçant-se al davant. Aquella muntanya majestuosa formava part de l'estratagema que havia planejat.
Ja fora del vehicle i pujant pels camins costeruts i estrets, la pell es rebel.là. El vell del braç s'eriçà i es gronxà com jonc acaronat per l'aire fresc. Encara res. Els pocs núvols que incitaven el cim eren d'un blanc insultant i les retines reaccionaren : una petita vibració a les mucoses nasals. A mida que avançava i em sentia engolida pel poder d'aquell monstre natural, quelcom se'm regirava a dins. Ho notava o volia pensar que allò no era en va. Dos giravolts més i ja hi seria. Sí, faltava poc... El sol em sorprengué per l'esquena i em va posar capell de benvinguda. Unes pessigolles insistents i plaents em recorregueren el cos i s'enfilaren com un brollador fins arribar al nas. Vaig esternudar sense control. Un ocell aixecà el vol. Un seguit de sons coneguts demanaren tanda per ésser escoltats : vaig sentir l'ofec de la caminada retrunyint-me el cervell, el cruixir dels genolls quan m'assegué damunt l'herba i el sospir que precedí un ínfim interval de silenci absolut.

Tenia els llavis absents de somriures, de paraules, de gemecs i de súpliques. Tenia els llavis tancats, lleugerament morats, tacats de sang i de culpa. Els vaig resseguir, primer amb un dit, després amb els meus llavis, i vaig sentir la fredor del seu buit, del seu silenci. Silenci que havia gaudit com un boig durant part de la tarda que ja començava a escapar entre els edificis. Prou de crits i de plors, d'excuses estúpides i estratagemes ridícules, prou de tu, prou de tot. I la mà encara tenia el mànec agafat, acariciant la fusta tacada, també, de sang. I ja no regalimava pel terra, de la fulla. Però lluïa i m'encenia els ulls i m'encegava la vista, i tornava a mirar i quedava embadalit. Embadalit amb la blancor del seu rostre, amb la seva fina pell, amb les seves pupil·les quietes, per fi. Encara restava obert el calaix i, per sort, tancada la finestra. No hi havia res que s'endugués d'aquest racó de món la bellesa, ni la tranquil·litat que es respirava, ni el silenci que es gaudia i que es filtrava per la meva pell, dolça morfina. I em sentia gronxant en un tros de cel encara no descobert per cap ànima del paradís, gairebé palplantat entre dos núvols, burlant-me del pas del temps. Li acariciava els cabells, tan negres, tants rínxols, tan suaus, i li tallava la melena i me'n feia un coixí on ensumar l'eternitat. I el silenci… el silenci regnava per sobre de tot. Hi havia amor, hi havia pau i hi havia silenci. I començava a desagradar-me el vermell de la seva faldilla, de la seva esquena, del terra moll on jeia i somniava. Em posava nerviós. No miris... El sostre era lluny i era blanc, la pared s'acostava però sabia que no arribaria mai a esclafar-me.
Van passar hores o anys, vaig dormir o somniar o perdre'm pels camins de la inconsciència, tal vegada totes tres coses o tal vegada cap. Vaig començar a despertar al mateix terra, amb la mateixa postura i la mateixa acompanyant, però potser amb més sang, o potser més realitat odiosa. El ganivet em cremava, els seus ulls m'acusaven fins l'infinit, la consciència repicava dins el cap i el silenci xiulava. La cuïna, xardorosa i agobiant, ofegava l'aire i m'oprimia els sentits. Tenia por i neguit, tenia ràbia… i no la tenia a ella. I els cotxes pitaven, els arbres es movien, les dones parlaven i els nens jugàven, el món queia sobre el sostre i xocava contra les finestres, empès per la bullícia i el soroll espetegant als vidres. Passes curtes, passes més grans, el puny a la pared que ara semblava més a prop i esquitxada, també, de sang. Les sabates tacades, la camisa tacada, les mans roges de taques seques… i, de sobte, el telèfon.
Els vidres trencats i, per fi… el silenci absolut.


PD: espero que aquest repte no sigui una innocentada... jejejeje!

Havien passat quatre minuts i en aquell moment tot estava de nou en calma. De fet, massa en calma. No es sentia ni la piuladissa d'un ocell, ni els crits dels nens, ni el sorolls dels cotxes. Res de res, silenci absolut.

Va alçar un mica el cap com va poder i només veia aigua al seu voltant. S'adonà que una mena de banc de fusta, o quelcom similar, s'aprovava flotant cap on estava, empés pels corrent. Es va gronxar com un jonc mogut per la marinada fins que la branca on es subjectava es va doblegar prou com per permetre-li arribar a agafar el banc. El va tocar amb la punta dels dits, i el banc va donar una volta al voltant del seu eix horitzontal. Sota seu, uns ulls negres, una boca oberta que feia pocs minuts cercava amb desesperació una mica d'aire, una mà blanca, lívida, morta. El va deixar anar amb fàstic i espant.

Un vent xardorós li va eriçar els pèls de la nuca. Estava tant espantat que no podia articular ni una paraula, ni un gemec ofegat. El silenci al seu voltant era tant profund que per un moment va creure que s'havia quedat sord, potser alguna explosió tant forta que no havia ni sentit, potser algun cop que s'havia donat en les tombarelles que el corrent li havia fet fer.

Necessitava pensar un estratagema per a sortir d'allí, per salvar-se, per tocar de nou la terra ferma. Va decidir que només es salvaria si es llançava a l'aigua i començava a nedar cap a l'hotel que es veia a bastants metres de distància. Va respirar profundament dues vegades, i de cap a l'aigua.

L'aigua era tèrbola, i plena d'objectes, de fulles, de lianes, de tot tipus de coses que no podia ni volia identificar. Va nedar amb força, però es va adonar que el corrent se l'enduia cap al mar, i que estava molt més cansat del que creia.

De sobte alguna cosa se li va entortolligar a les cames, intentava deixar-se anar però no podia. Va començar a moure frenèticament les cames, però cada cop estava més i més lligat. Finalment, una estrebada se'l va endur cap avall, cap a les aigües plenes de morts com ho seria ell al cap d'uns segons.

Un minut després, la calma total es va ensenyorir de la costa, mossegada i trencada per sempre, de la illa de Koh Phi Phi.

A traïció, silenciosament i sense cap anunci, el meu cos ha albergat un mal endins que no em deixa reposar. Em sembla que em vol prendre la vida.

Ignoro quin estratagema ha fet servir per introduir-se'm, però em consta dolorosament que hi és.
No sé quina forma posseeix: la imagino com una serp enroscada. Sento com es desperta, com es prepara, com comença a bellugar-se per les meves entranyes. Totalment immòbil, callada, espantada, noto quan s'atura un instant i sé el moviment que farà a continuació: la seva llengua viperina em recorrerà, m'explorarà internament, esgarrifant el meu cor i la meva pell. Quan hagi trobat el lloc ideal, enfonsarà els seus ullals, descarregarà el verí. Jo sentiré l'espantosa picossada i perdré l'alè, la veu, les forces.
No sé quin nom té, però conec cada pas que dóna el botxí: camina en mig d'un silenci absolut, sense fresses.
Jo reconec el seu avenç. Ara arriba!
Pressentint l'aterridora picada, tanco els punys, serro les dents, retinc la respiració.
Ja és aquí!
El dolor m'ataca, em mossega, em clava dents i queixals.
Ungles de bèstia sense pietat m'esgarrapen per dins.
M'esquerdo.
Des del meu centre brolla el dolor i s'escampa.
En agafar distància del punt central d'on emana, m'esberlo.
Des del centre d'aquell volcà de cremor que sento, s'estén la llava xardorosa pel meu cos, abrusant totes les altres sensacions fins que cada cèl·lula, cada centímetre de mi, és víctima del turment.
Cada ona que emet la terrible punxada s'estén, m'envaeix, m'aniquila, em mata una mica més i em fa desitjar la inconsciència com a bàlsam.

Uns minuts de pausa. Uns moments, tot just, entre batalla i batalla, que visc a l'espera sense esperança, perquè sé que l'enemic és amb mi: és un jonc flexible davant la brisa durant uns instants efímers que de sobte es transforma en tralla que em fueteja l'ànima sense pietat.

Com si fos l'eco d'un tro, sento que la pell se m'esborrona de nou. Se'm fa un nus a la gola, perquè intueixo el que ve a continuació i, quan per fi sento la fiblada aguda, aquella agulla interna de gel i acer que se'm clava, que burxa en les meves entranyes, a penes tinc temps d'engolir saliva que ja rebento.
Em desfaig, em trenco en bocins espantats i esgotats.

Tremolo. La tortura no ha acabat. Sé que l'atac es repetirà i, mentre espero el següent assalt, només puc encongir-me, gronxant-me sobre mi mateixa, bressolar-me breument com si tornant a la postura fetal pogués lliurar-me del mal que ara em destrossa.

Sento, de nou, que comença el símptoma de la cremada: ja m'encenc, ja gemego.
Panteixo els últims instants de vida abans de voler morir.
I recomenço la maleïda dansa del dolor sense cap música de fons, en mig d'un absolut silenci.


Unaquimera

¿Sabeu quina és la millor forma de copsar, de fer teu, de sentir una cosa fins la seua essència primària? Doncs la millor forma, per contradictori que parega, és sentir l'efecte contrari durant uns moments i després, de sobte notar la seua absència. És aleshores quan t'adones que et falta, i per tant, quan l'enyores i ho aprehens i penses: "clar, era això". I sents el desig xardorós de tornar-ho a sentir.

A mi m'ha passat moltes vegades a la vida aquesta sensació agradable i plena. Per exemple una vegada que feia un curs d'educació vocal. La mestra del curs, era una dona jove i simpàtica. Aquell dia la mestra ens va proposar un joc. Dir la paraula joc era un estratagema per implicar-nos en la classe.

Primera part: calma. Tothom estava repartit per la classe, en la posició més còmoda possible. Sols havíem d'escoltar un xicotet relat, un tant místic, per cert, que llegiria la mestra: " de sobte, el soroll d'algú trepitjant un jonc va trencar el silenci..."

Segona part: rebombori. L'aula es va convertir en un magatzem de sorolls insuportables i molt desagradables: sobretot crits per tot arreu, però també cadires que cauen al terra, passes fortes, rialles...

Tercera part: silenci absolut. La mestra conta en veu alta: "un, dos, i... tres!!! Tothom es va quedar quiet com una estàtua, ningú va dir res, tot estava...en silenci?

De xicotet quan anava a l'escola el mestre de música ens va proposar que dibuixàrem el silenci. Alguns xiquets van dibuixar coses ben originals: un home sense orelles, una ràdio tatxada,etc. Jo vaig deixar el full en blanc, perquè pensava: podia haver-hi silenci si dibuixava qualsevol cosa al full?

I aquesta vegada va ser la més dolorosa de copsar un sentiment. Amparo i jo vam deixar la nostra relació de parella. Va ser aleshores quan vaig notar un buit impressionant dins meu. No dic que aquesta situació fora el desencadenant per tornar a sentir el que vaig arribar a sentir per ella. Però sí, de quantes coses positives em va aportar, de quina seguretat em va donar i en definitiva que, ara n'estava segur, va ser millor companya amiga i amant que jo. Aleshores en vaig quedar buit i...en silenci?

Aquestes tres situacions són un exemple per mi que no existeix el silenci absolut. Sempre hi ha alguna cosa que fa soroll. Prova-ho. Tancat a la teua habitació i aïllat tot el pugues. Para't a escoltat. Segur que sents alguna. Potser escoltes el soroll que fas al gronxar-te, veus, un timbre... Com a mínim has de sentir el teu cor. Potser també pugues escoltar els teus sentiments...

El silenci absolut no existeix al planeta terra, en condicions naturals. Per tant, quan et sentes buit per dins, una mica trist o tal vegada amb sentiment de soledat que irremediablement lliguem al concepte de silenci, pensa que el teu cor sempre batega, que no para , que sempre fa soroll...

Henry James
Podem fer literatura perquè hem vist l'esclat meravellós de la natura, però no en formaven part. Eco de la veritable poesia, però si es viu per a que explicar-la per escrit?
La bèstia - en un sentit noble, vull dir, encara que mori aviat, no és infeliç.

Nosaltres som els infeliços que ens girem cap a aquella llum de l'esclat fent-nos preguntes, com fent un eco i traslladant en el temps i l'espai la seva glòria.

Les bèsties - tot mastegant, per exemple, la polpa del "jonc" - no en fan poesia, no la necessiten no han tingut sensació de ser fora de la història: la vivien. En la literatura hi ha un patiment, el patiment de l'espectador: hem volgut conèixer la mare abans de simplement gaudir de la seva cura i hem comprovat amb esglai que podíem deixar de tenir-la.

El que viu amb plenitud fa poesia però sense saber-ho, com el que salta o córrer sense conèixer les lleis de la física: sense voler.

I nosaltres, com el voyeur necessitem veure que follem a través d'un mirall per gaudir i per saber del cert que ho fem; i fins i tot més: hem de sentir la veu de qui ho fa, sinó no ens satisfà la simple vida mortal no ens satisfan els esdeveniments normals de la vida.

Estem separats de la veritable vida per un acte de rebel·lia: qui ens ha portat aquí si no haguéssim volgut aparèixer-hi, si no estàvem preparats per venir-hi i expliquem històries per transcendir per ser més que el tronc del teix o l'olivera: mil·lenaris.

Henry James ens explica - més ben dit, ens reconeix indirectament, que no hem vingut a conèixer el mon sinó a gaudir-lo a transformar-lo en Daisy Miller: l'autor se n'adona al final que la seva gran pífia és no haver-se involucrat, no haver-se lliurat quan calia a l'amor de la noia a la qual creu ximpleta, poc culta, capriciosa, pres d'una insaciable necessitat de conèixer: conèixer per a què, si no per a transformar? Per a reiterar-se i "gronxar-se" potser, en la idea del final en lloc de viure el present?

I en diari d'un home de cinquanta anys, se n'adona i descriu bellament el seu fracàs pretesament analític, viscut un "xardorós" maig a Florència, mentre presumeix vanament de la seva experiència i "estratagemes".

Ens fa un favor, és breu i concís, no cansa però és millor el silenci absolut de la natura.

Jo era petita, deuria tenir uns set o vuit anys, però encara recordo aquell dia de Nadal. El cel semblava de plastilina… llis i tou. La neu em colgava fins les espatlles. Un passadís ens permetia caminar sobre una catifa de cotó fluix que s'estenia als meus peus. Tant sols escoltava el cruixir de les botes quan l'esclafava. Percebia una quietud blanca que s'escampava quasi a ran dels meus ulls.
Aquesta sensació em va impactar tant, que ara la palpo, sento la mateixa quietud. El meu cos em té segrestada en un espai a voltes de color porpra, a voltes boirós que difumina i aplana les ombres. Intento concentrar tota la meva força per escapar, fugir per alguna escletxa, alguna fissura d'aquesta carcassa esquerpa i llarga com un jonc i no puc, …no puc. Arrelada en aquest rizoma, crido sense veu. Gesticulo sense mans i camino sense peus. Somio sense dormir i veig els rostres de la gent que m'estimo: la mare, el pare… l'Albert… el meu Albert!
Cap estratagema em serveix per comunicar-me: estiro els llavis cap a les orelles per dibuixar un somriure, passejo les pestanyes amunt i avall… i res.
Silenci.

*
-Juraria que ha mogut els llavis!-va dir ajupint-se posant l'orella als llavis de la Marissa.
-Vols dir Albert? A mi em sembla que ha mogut les pestanyes!
-No pot ser! Fa mesos que està immòbil i fins avui cap senyal!-va dir el Albert amb la veu tremolosa.
Les seves mirades es van concentrar en aquell rostre que coneixien mil·limètricament: els cabells rinxolats, el rostre ovalat, dolç; el front ample i prominent; el nas rodó i petit; els pòmuls ben marcats; el ulls closos… els llavis segellats.
Cap moviment.
-Albert que diuen els metges? Es despertarà?
-No saben, no… podria ser avui, demà o mai. Sis mesos en aquest llit d'hospital! L'estiu més terrible que he viscut mai! -exclamà, amb els ulls humits.

*
De tant en tant sento un aire xardorós que fa remolins al voltant de les galtes; uns sons dèbils es gronxen com una arracada a la meva orella i em tranquil·litzen. Potser és l'Albert?
Sento fred com aquell dia quan era petita, potser és Nadal també, i neva fora d'aquest espai cilíndric que em té presonera.

Estimat Silenci,

Fa temps que hi rumio i crec que hem de parlar. Aquesta carta és l'única via que he trobat per fer-te saber tot el que et vull dir. Des de fa un temps, sento que la teva antiga sensualitat xardorosa que em gronxava, ara m'eixorda i em turmenta. Que el teu posat sord no és més que un estratagema per fer-me callar eternament i oblidar que un dia també vas cantar.


Recorda que no ets res sense la meva sonoritat. Sense el meu cos negues el teu melòdic perfil que deleixo palpar com l'arpa que crida ser acaronada en el buit de l'escenari. Per les nits t'ausculto el centre del teu pit on ja no sonen les cançons de bressol. Si vols solfejaré les notes que m'amagues i ballarem amb el teu ritme i cantarem amb el teu to. Però has deixat d'escoltar la teva pròpia mudesa i ja no entens el llenguatge dels sons. En el teu regne les coses no tenen nom o tal vegada jo he deixat de comprendre el teu llenguatge fred i indesxifrable, que no sap de diccionaris. Intentant trobar-me amb tu, ensopego amb la teva pell mancada d'accent.


Avui oblidaré, amarada de tu, totes les veus que vam atendre: Quan, callats, escoltàvem com el vent xiuxiuejava el jonc i aquest reverenciava el riu. Quan entràvem de bracet a totes les esglésies, perquè era l'únic lloc on se't respectava. A l'hivern, ens aferràvem al so inquietant del foc. A l'estiu, reposàvem en les discretes aigües on el riu emmudia a la vall.

Sé que la teva resposta serà no obrir boca, com l'últim Rèquiem en Silenci Major que vas compondre pel nostre cor. No entenc tants compassos sense so. El teu nom ja no és poesia. Per a mi, Silenci, ja ets ben mort.

Sempre teva,

Cançó.