Repte LXVI (ara sí!)

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l'imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l'enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n'ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s'adoni del molt que se l'estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l'alcalde s'atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l'escola, no s'ajunta amb els diferents.
El pare diu que s'ha de ser eficaç; i decideix de tancar l'avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s'ha d'apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.

Sóc un persona mimètica, sense personalitat, m'adapto a qui tinc al costat. I es clar, amb aquestes condicions, havia d'acabar malament!

Ja de petit vaig passar per diverses etapes: des de ser un dels gamberros, quan vaig tenir la mala sort que el més tarambana de la classe es va asseureu al meu costat, passant per ser un afeminat quan seia al costat d'una noia, que em va ensenyar una recepta de púding de peres que encara ara enlluerna a les meves conquestes, fins a ser un geni en matemàtiques, quan em va tocar com a company el "cerebrito" . Vaig arribar fins i tot a descobrir una manera de construir un heptàgon regular amb regla i compàs!

De gran no he tingut tanta sort. Així que no li ha d'estranyar gens que després de arribar a dominar les matemàtiques comences una baixada pel tobogan de la sort i acabés formant part d'una secta satànica que es dedicava a preparar misses negres per a la gent de pela.

Ja em veieu a mi, enmig d'un akelarre de sexe on hi havia des d'aquell magnat repentinat que va acabar defenestrat, fins a l'etern pretendent d'alcalde. Anava disfressat de boc cabrit, del diable mateix en persona. Tenia les seves coses bones, o així m'ho semblava: m'havia de tirar a unes quantes jovenetes al mig del altar, i també unes de més granadetes, amb màscares a la cara. Sort que el metge no m'havia aconseguit curar la ejaculació retardada que, perquè no dir-ho, sempre m'havia causat més problemes que beneficis.

Així que, senyor Jutge, ¿com pretén que ara em faci càrrec de les despeses d'aquests mocosos després que els seus marits hagin descobert per la prova del ADN que els seus suposats fills van ser concebuts una nit esbojarrada?

Boig!

La Mirna va contemplar les estrelles del cel disposades en heptàgon. Gairebé es podia acariciar la nit i l'embranzida del mar refeia, constant, la seva cadència melodiosa.
Penjava fanalets de colors a la platja per celebrar el seu aniversari, seguint la figura dels estels. Un perímetre exacte al del cel, vorejat de colors lluents de textura pastel que es movien dolçament al ritme de l'aire càlid.
Amb un vestit d'estiu, sola i descalça, enfilada de puntetes, taral·lejava una melodia sentida i fonda, i tota la platja era el seu jardí, on plantava fanalets com flors en la nit.
L'olor dels púdings daurant-se al forn enamorava l'aire, que bufava lliscant pel tobogan del cos de la Mirna.
Va mirar repetidament el cel per saber el lloc exacte on enfilar un fanalet lila amb dibuixos platejats i daurats. Un fanalet que li va encantar i que va voler saber qui n'era l'artista. Seng-alcalde-tieng, va llegir-hi a dintre, i va crear una estrofa músical amb aquest nom en senyal d'agraïment.
Res podia ser més bell i complet, i el seu cos s'eriçava sencer de tots els plaers que li duia la nit. L'encís l'omplia a vessar.
Només li mancava un fanalet en un angle per acabar la figura mirall dels estels. El va escollir amb molta cura. Va posar la mà com polsim de papallona en tots els colors dels fanalets, i va triar el rosa pàl·lid, un color immoderat retallat contra el negre plaent del cel.
En el moment que va acabar de subjectar-lo, quan els angles van coincidir a la perfecció amb els de l'univers celestial, tot allò que era dins el seu si va desaparèixer de cop, enduent-se la Mirna cap al forat negre espacial que desava dintre seu l'heptàgon de les estrelles del cel, feia milions d'anys ja desaparegudes.

El mapa del tresor tenia la forma d'un heptàgon. Camins enrevessats travessaven l'illa i formaven un entramat dificultós. Però en Magcí es va adonar que calia vorejar el camí de la platja per arribar a la palmera sagrada, sota la qual el tresor reposava les seves meravelles feia dos-cents anys.
En Magcí va imaginar que aquella era l'illa de Púding. Mig manuscrit s'havia perdut i en la part que restava enlloc no posava el nom de l'illa.
Les illes Alcalde i Tobogan ja les havia descartades. Tot i assemblar-se a la del mapa, el seus perímetres eren perceptiblement massa allargats.
L'endemà de trobar el manuscrit a la vella biblioteca, va començar a fer plans per embarcar-se. Tenia només disset anys, però ja era molt a la vora de la majoria d'edat. Li mancava, però, capital per a la seva empresa, i així va ser com va començar a fer-se una guardiola copiosa. Es va tornar esquerp i malfiat, i desava el seu llibre en un secreter amb clau.
La vella ama Sofcia el mirava silenciosa. Ella, que feia setanta anys que era a la casa del senyors, havia cuidat l'avi i el pare d'en Magcí i havia vist un capteniment corprenedorament mimètic al que ara tenia el noi.
Tant el pare com l'avi havien tirat endavant l'empresa de la recerca del tresor, i només havien recollit com a fruit la pèrdua d'un braç, l'un, la pèrdua d'una cama, l'altre. De tresor, no n'havien olorat pas cap. Extraviats entre els mars del Pacífic, l'illa dels seus somnis no la van trobar mai.
Sofcia només desitjava que la prova no fos gaire dura per en Magcí, i es preguntava quin avantpassat malèvol havia deixat entre els seus llibres aquell manuscrit, que feia embogir de manera idèntica els plançons de la seva família.

L'amor fa possible la creació -l'impuls desbocat que esclata-: un petit foc que, ja en repòs, deixa una llavor entre la brasa.
Creixerà i esdevindrà, essent cada dia una mica més sàvia, fins que la maduresa i reproducció marquin el declivi de la seva existència. En principi, tot es tracta de buscar el sol.

El vent, però...


*


L'alcalde, en secret, imitava el cant dels ocells del seu pati. Quan la seva filla petita se'n va adonar, ell li va dir que així no s'apartava de la naturalesa.
Ella trobava curiós que abans del púding fos precisament un ocell a l'ast el que el pare menjava. Per tenir la naturalesa més aprop, va resoldre, tot i que naixien en ella les primeres sensacions de contradicció que la motivaren a investigar-ho.


Escoltava atenta. Volia intentar desxifrar les converses entre ocells.

Una papallona taronja i negra la va distreure.

-És possible saber cap on anirà una papallona? - li preguntà més tard a la mare.
-Es deixen endur pel vent - va dir sense rumiar-s'ho gaire.


*


En la foscor, les arrugues de colors semblarien opaques; però poc a poc s'obren escletxes de llum. Finalment surt de la crisàl.lide i se'n penja uns instants. Desplega, al vent, heptàgons taronges sobre negre brillant: la primera representació d'un espectacle efímer.


Baixant pel tobogan un esclat de colors ha captat la seva mirada. A saltirons arriba on una papallona sembla mirar-se el món al revés. Alça el vol espantada i la nena, curiosa, la persegueix. Amb els braços estesos imitant-la, pensa que és cert: no sembla saber on va.


*


Just arribar al pati, l'ha deixat anar prop dels rosers. Segur que li agraden. Però de sobte una tercera foscor envaeix l'efímera criatura: un ocell l'engoleix sense miraments.


Avui, toca menjar perdiu.
Darrere del plat, llàgrimes.

El guia va assenyalar l'heptàgon de l'entrada, símbol de l'ostentosa companyia.
Mentre el nostre grup avançava, vaig veure una placa de l'alcalde on alabava aquella gran empresa, la Fariscola, que s'implantava al seu país per generar riquesa.
Mirant pel voltant del país, la riquesa no es veia enlloc.
Prop de l'entrada de la fàbrica, uns nens desastrats i desnodrits baixaven repetidament d'una muntanyeta de sorra com si fos un tobogan. El sol potent els recremava encara més la pell negra.
Avançàvem per les naus de la fàbrica i tots els treballadors que eren al peu de la maquinària eren de raça oriental.
-Com és possible, això? Que no hi ha treballadors autòctons? -vaig preguntar al guia.
Ell es va acostar a mi i em va respondre fluixet.
-Els ha fet portar el govern des de la Xina. És perquè tem que el poble es revolti contra ell si augmenta el nivell de vida.
Em va repetir el púding de l'esmorzar. Un gust tan agre com la sensació que sentia.
-Però això és indignant!
-És propi de molts països africans. El comportament de molts dels seus governants és mimètic. Mira això i veuràs l'Àfrica en pes-va continuar fluixet.
Vam pujar al terrat de la fàbrica. Les xemeneies no deixaven de treure fum. Al lluny, es veien els arbres de la sabana, encara plena d'animals en estat salvatge. Per la banda oest passava el trenet que duia els minerals extrets de la mina cap a la ciutat, farcit de policies armats.
A baix, el poblet s'estenia ressec, miserable, vora d'aquella fàbrica lluent de plaques de llautó. Els homes mandrejaven a la plaça amb els ulls baixos, perdudes les esperances. Les dones, pansides, carregaven senalles i galledes d'aigua, i nens i nenes seguien els seus jocs repetitius sota el sol que abrasava.

L'inspector Hasl es va remirar la nota. Hi havia un heptàgon dibuixat a la capçalera i estava signada per l'Escorxacors.

Remena sota el tobogan
de l'Square i hi trobaràs
la clau de l'assassinat
de l'última dona.

Va fer un glop de cafè i es va acabar el púding . Per la finestra va mirar el dia boirós i gelat.
A la nota hi havia alguna cosa que no encaixava, però no podia definir què.
En aquell moment, l'inspector Cludy va entrar al cafè.
-Bon dia, Jack -el va saludar mentre s'asseia.
-Bon dia. Fes un cop d'ull a això -va dir Hasl, allargant-li la nota.
-Quan ha arribat?
-Aquest matí. Torna a ser de l'Escorxacors. Però hi ha alguna cosa que no quadra.
Cludy va fer un gest neguitós.
-L' alcalde treu foc pels queixals! -va dir, greu.
Hasl el va mirar escèptic.
-Doncs que la nostra feina la faci ell.
Cludy va observar la nota en silenci.
-Aquesta setmana ha comès dos assassinats en comptes d'un-va dir Hasl.
-Sí. La premsa ha treballat força.
-I hi ha una altra novetat: un dels assassinats és el d'una dona d'un barri alt.
-Ja és ben estrany.
-Deixa'm la nota una altra vegada...
-Té, noi. Vaig a demanar dos cafès carregats.
De cop Hasl va saltar de la cadira
-Ja ho tinc! -va exclamar.
-El què?
-L'heptàgon és al revés! La punta d'aquest és cap amunt!
-Caram! Tens raó! Les de l'Escorxacors sempre són cap avall.
-Escolta... La premsa no ha precisat mai com era l'heptàgon, oi?
-No...
-Doncs, saps què significa, tot això?
-No...
-Que en comptes d'un assassí ara n'hem d'agafar dos: l'original i el que vol emular-li les passes.
Cludy el va mirar, astorat.
-Món de bojos, collons! -va dir finalment.
-I a sobres, amb aquest dia -va respondre Hasl.

L'inspector Hasl es va remirar la nota. Hi havia un heptàgon dibuixat a la capçalera i estava signada per l'Escorxacors.

Remena sota el tobogan de l'Square
i hi trobaràs la clau
de l'assassinat de l'última dona.

Va fer un glop de cafè i es va acabar el púding. Per la finestra va mirar el dia boirós i gelat.
A la nota hi havia alguna cosa que no encaixava, però no podia definir què.
En aquell moment, l'inspector Cludy va entrar al cafè.
-Bon dia, Jack -el va saludar mentre s'asseia.
-Bon dia. Fes un cop d'ull a això -va dir Hasl, allargant-li la nota.
-Quan ha arribat?
-Aquest matí. Torna a ser de l'Escorxacors. Però hi ha alguna cosa que no quadra.
Cludy va fer un gest neguitós.
-L'alcalde treu foc pels queixals! -va dir, greu.
Hasl el va mirar escèptic.
-Doncs que la nostra feina la faci ell.
Cludy va observar la nota en silenci.
-Aquesta setmana ha comès dos assassinats en comptes d'un-va dir Hasl.
-Sí. La premsa ha treballat força.
-I hi ha una altra novetat: un dels assassinats és el d'una dona d'un barri alt.
-Ja és ben estrany.
-Deixa'm la nota una altra vegada...
-Té, noi. Vaig a demanar dos cafès carregats.
De cop Hasl va saltar de la cadira
-Ja ho tinc! -va exclamar.
-El què?
-L'heptàgon és al revés! La punta d'aquest és cap amunt!
-Caram! Tens raó! Les de l'Escorxacors sempre són cap avall.
-Escolta... La premsa no ha precisat mai com era l'heptàgon, oi?
-No...
-Doncs, saps què significa, tot això?
-No...
-Que en comptes d'un assassí ara n'hem d'agafar dos: l'original i el que vol emular-li les passes.
Cludy el va mirar, astorat.
-Món de bojos, collons! -va dir finalment.
-I a sobres, amb aquest dia -va respondre Hasl.