repte VI

Conxa, és el XVI! I, ja posats, perquè no defineixes les teves paraules?

Any 1952,exercicis espirituals ,església del Sagrat Cort. El missioner Mossèn Jordi en sap molt i a més és molt guapo. És un ple de noies de 15 ,16 i 17 anys. Jo hi assisteixo per el que dirien si no hi anava, doncs me passa una cosa molt evident la veu monòtona de tots els predicadors me fan dormir,i aquesta vegada no va ser diferent que les altres ,desprès d'una estona fent uns esforços que no es podeu imaginar vaig començar a sentir nomes dos paraules el cel o l'infern .
La veu del Mossèn és cada cop mes llunyana i jo arrufada al banc de l'església me trasllado a un verd i frondós bosc i allà en un espès de brucs hi ha un esclata-sang mi atanso i el recullo, envellutat com és me acaricia la cara, s'atura en els llavis,continua pel coll ,la sina ...m'envaeix una dolçor! no puc més me trec el mariol-lo ,es meravellós i gemego. De sobte ,per indicació del Mossèn rebro de la companya de seient un cop de colza i com a aquell que no fa res de propina en trepitja en mala baba l' ull de poll.
Serà pecat el meu somni?

Quin avorriment en aquest tros de paradís en què els esclata-sang i els moixernons tenen més mobilitat que jo!. No em puc moure, no puc sinó contemplar tot el que la vida m'havia deparat: un rierol, rengleres d'arbres verds, còdols, ocells i papallones: un bocí de cel artificial, un jardí en què jo era la més admirada, mentre un alè de vent em besava amatent.

I tot perquè em vaig rebel·lar a no ser una nina decorativa, a ser la bellesa d'una casa on tothom qui entrava havia de fer-me per salutació:

-Quina bellesa!- deien amb admiració.

Sí és cert. Era la flor més preuada de totes, era una rosa que duia per mariol·lo una corol·la d'un roig encès de sang. Era. No, encara sóc la passió d'aquest edèn passat per la mà educada d'un Adam servicial al seu senyor a qui jo feria amb les meves punxes, sobretot, amb una que, com un ull de poll cruel, la tenia a la base de la meva tija.

Però qui vol ser flor sota el sol i el núvol més purs, per ser tallada i ficada en un pitxer de porcellana en un rebedor aristocràtic? Més em valdria ser carn de passió desfermada sota les pells roents d'un infern selecte en besos carnosos i carícies fetes amb mà experimentada en tota mena de tactes perversos.

M'he rebel·lat al meu destí! Ara amagada, arrufada i mústia en cubell de les escombraries vull oblidar l'edèn, però sabeu si podré aconseguir el meu "avern"?

L'enveja és un dels pecats capitals, però la xafarderia, no. S'hauran de canviar el que calgui per tal de que ho esdevingui.

Situem-nos: la meva veïna, xafardera de mena, i especialista en trepitjar-te l'ull de poll, no anirà a l'infern. Ella es guanyarà el cel malgrat la seva insistència en complicar la vida a la resta. I jo, que sempre he donat amor a qualsevol home que m'ho ha demanat, no.

D'acord, donava amor cobrant, però bé ens hem de guanyar les garrofes!

Senyor: Jo treballava a casa, i aquell dia esperava un nou client. Aquest tipus, despistat de mena, entrà, sense trucar, a casa de la veïna, confós per la mirada inquisidora. Era un tipus rude, com molts dels clients, i duia posat un mariol·lo ronyós. Tornava de cercar esclata-sangs, amb un resultat nefast; enfurismat i amb la necessitat imperiosa de satisfer-se. S'havia avançat l'hivern.
Dos dies després, la trobaren arrufada al racó de l'habitació. Nua i exhausta. No podia badar boca, i de dins seu només en sortia …

"El polvo del segle!"

Des d'aleshores m'ha pres el negoci!

Sant Pere: és just que la recatada aquella s'hagi guanyat el cel mentre jo, professional del tema, haig d'anar al purgatori?