VOTACIONS REPTE POÈTIC VISUAL: GHETTO DE VARSÒVIA

Perdoneu el retard però m’ha sigut impossible preparar les votacions abans.
I bé, en aquest repte hi han entrat a concurs quatre obres, més una fora de concurs. Felicitats per aquest desplegament de poesIA.
Podeu votar dues obres des d’ara fins aquesta nit a les 12 (mitjanit)


1. Camins de l’oblit

Miro al voltant i només veig estupor en tots els rostres que m'acompanyen i una por indecisa clavada en cada cos dels que caminen sense saber on van. Alguns encara tenen l'esperança de retrobar als seus en aquesta gernació humana. Jo he perdut la meva filla de cinc anys i no la veig en l'esguard de cap infant. No vull seguir endavant sense ella. Els soldats són robots hermètics. Ens empenten com si fóssim bestiar, ens apallissen davant de tots. La humiliació és un circ espontani. Observo els homes més joves. No entenc perquè no es revolten. I aquest pobre infant que avança sol deu haver perdut els pares. M'atanso a ell i li agafo la mà, com si fos la meva petita Maria. Ploro mentre faig el camí de la tenebra. Si pogués morir ara mateix ho faria, però hi ha ulls que interroguen arreu, en silenci. Per morir cal certa intimitat, tot i que ja he vist com han matat a dos homes que es revelaven contra els soldats. Dos trets al cap i una rialla estrambòtica. Els cossos a terra, esventats per l'horror de la resta. Aleshores, és quan la por et penetra. Qualsevol cosa per sobreviure. Jo sortiré fugint i faré que em matin. No, no puc. I si trobo la Maria? La meva nina dolça, de trenes rosses i cara pigada. M'arrapo al nen i ell se m'abraça fort.
Pugem a un tren camí de la boira. Un somiqueig pertorbador i tristíssim fa seu tot el vagó. Quants rostres per l'oblit, quants cors que bategen avui i ara. Som els vençuts del demà. Tenim nom, tenim famílies perdudes en algun lloc. No oblideu que varem existir. No oblideu que la meva filla duia trenes i tenia la cara pigallada. Es deia Maria.


2. Ni un sol motiu

No es la guerra el que em fa por,
ni morir de fam,
ni viure lluny de tu sense saber
quin serà el teu destí o el meu.
El que em fa por, és el fred de la
mirada dels qui han pres el poder.
El que em fa por, és entendre
com han gosat menysprear,
maltractar i assassinar
els seus (antics) amics i veïns.
El que em fa por, és no trobar la força
per continuar creient en la bondat i en l’amor.
El que em fa por és que, visquis,
tu fill meu, aquesta atrocitat i
jo no sigui capaç de donar-te ni un
sol motiu que ho justifiqui.


3. Petals

Potser al teu voltant
s'ha fet el silenci
al bell mig del brogit.

A la lleganyosa matinada,
la veu enrogallada de l'àvia
t'ha fet llevar
amb paraules hermètiques
estranyes que anotares.

I potser molts nanys desprès
et miraràs aquesta foto
com un dels que et lliurares
d'aquell destí fatal,
produït per homes
en un moment banal,
com el del tret al cap
l'extracció de queixals d'or
de la boca del mort,
o els buidat de butxaques del cadàver.

La foto, però, sempre serà igual:
el moment que la ma
plena de pètals de roses
comença a obrir-se en l'aire
sense deixar-los anar del tot
per a que el vent se les endugui,
els petals de les persones que estorades
ens miren.


4. Diàspora pròpia (o Cornucòpia)

Europa trontolla, igual que les idees dins del meu cap?
Cal lluitar per ideals i il•lusions malgrat que signifiquin
La mort, la foscor, la memòria en el record amnèsic
De qui trenca vidres o dispara contra homes, indistintament?

I escolto crits i mentides, escopinades i fel de qui sap
Que els seus ulls mai no oblidaran la barbàrie ni el turment,
Ni els munts de cabells, sabates, i cerca el seny analgèsic,
Que no es troba enlloc, en accions vergonyants que el dignifiquin.

Europa es trasbalsa, i aquesta diàspora és inevitable, pròpia
I obligada, una ensenya que voldran esborrar de la Terra
Quan la sang encara clami i reclami justícia per a sis milions?

I busco en els meus malsons la primavera exacta, la Cornucòpia
Que ofereixi la pau i la calma al món, les males intencions
D'un dement que neda contracorrent, a l'empara de la guerra.


Fora de concurs

Quan passa, DE LA Mena Guiga

Quan l'ésser humà perd conciència i prefereix ser l'animal i involuciona cap el mal, embrió que alimenta amb riallada sinistra i que creix.
Quan fa servir el cervell per marcar diferències i menystenir perquè sí, que separa el Superior i l'Inferior i el primer engoleix i decideix qui existeix.
Quan braços i mans no abracen ni saluden, sinó que se saben preparant un adéu dels que criden en silenci un gran PROU i un QUÈ ESTÀ PASSANT.
Perquè es troben immersos en un malson que cap pessic en cap llit calent i tou atura ni desperten en els colors del que hauria de ser el món.