Detall intervenció

Una història irònica: PANDORA

Intervenció de: minotaure | 26-01-2010



Espero quieta, molt quieta, a l'entrada del cau. Tard o d'hora sortirà. Sento la remor que fa i m'arriba una flaire que em fa venir salivera. Esperaré fins a atrapar-lo. Puc quedar-me així, immòbil, tot el temps que calgui.
Quan el caci el portaré a la mare, un regal, s'ho mereix. La mare, la humana de les cames nues, em cuida molt bé: em peix amb menjar saborós, em pentina amb cura el pelatge i, sempre que vull, m'acarona fins a fer-me roncar.
Esperaré, doncs, molt quieta fins que surti. He de fer-ho així per poder-lo atrapar. És molt ràpid i esmunyedís. Si el deixo córrer, com les altres vegades, es ficarà per sota els mobles on no hi arribo i el perdré.
Quin soroll! Encara m'espantaran l'animaló. És l'humà pelut, segur. Sempre en fa de soroll. Va tot el dia amunt i avall amb tot d'eines i fent un terrabastall terrible. Després de molta estona i molt enrenou diu: "Ja està, arreglat!" i se'n va a prendre una cervesa. L'humà pelut no m'estima. I per això sempre el faig empipar. M'agrada pixar-me a les coses suaus i oloroses dels seus peus. Ell quan se n'adona es posa a cridar:
─Aquesta mala bestia ja s'ha tornat a pixar a les meves sabatilles!
Llavors agafa l'escombra i em persegueix. Jo corro fins a la mare i m'amago entre les seves cames. L'humà pelut crida molt però no pot fer res. A casa mana la mare i com que ella em defensa jo faig el que vull.
Quan no fa soroll amb les eines o pren cervesa, l'humà pelut s'està a la taula del menjador. Fa coses, unes coses que si les tires a terra amb la cua es desfan en mil peces. Llavors l'humà pelut s'enfada altre cop:
─El maleït gat ha trencat el vaixell!
I torna a perseguir-me. L'humà pelut és lent i maldestre i no em pot agafar mai. En canvi Comhacrescut és diferent, petit i traïdor. Sembla que no et miri, que estigui per una altra cosa i de sobte ja te l'ha fotut. Porta sempre una cosa plena d'aigua que dispara un rajolí a distància i sempre m'encerta. Per això quan ve Comhacrescut m'amago. De seguida que sento:
─Que maco que està! I que gran! Com ha crescut!
Fujo corrents i m'amago dalt d'un armari o sota el llit. Però ell sempre em troba i em ruixa amb aigua o m'estira la cua. I la mare no fa res per protegir-me del petit monstre.
Comhacrescut ve sempre amb la humana del cabell llarg. Quan jo era petita, amb prou feines obria els ulls i la mare encara em donava el biberó, la humana dels cabells llargs vivia amb nosaltres. Després se'n va anar i només venia de tant en tant. Un dia, però, va arribar amb un farcellet de roba entre els braços i, a dins, Comhacrescut. I ja la vam ballar:
─Com és de bufo! Sembla un nino!
Al cap de poc ja el deixaven per terra i començava a perseguir-me i a torturar-me. Una vegada, que m'estirava de la cua, m'hi vaig tornar i el vaig esgarrapar. Tothom va posar-se a cridar: l'home pelut, la humana dels cabells llargs i fins i tot la mare. Tots s'enfadaren molt. Llavors vaig entendre que la humana de les cames nues s'estimava més al petit monstre Comhacrescut que a mi.
Quan el petit monstre no hi és m'agrada estar-me a casa. Jeure sense fer res o posar-me damunt la falda de la mare per tal que m'acaroni. Llavors començo a roncar i ens hi podem estar hores i hores. També m'agrada, quan la mare és a la cuina, passar un cop i un altre entre les seves cames, fregant-me. La mare diu:
─Pandora! Quines pessigolles, dolenta!─ però sé que li agrada.
Gairebé mai no surto més enllà del pati de casa. No m'interessa anar més lluny. Em fa por. Abans no, abans, a la nit, tot sovint sentia els miols dels que són com jo i frisava per sortir i perdre'm en la foscor darrere seu. La mare, però, la humana de les cames nues, no em deixava sortir. Tancava portes i finestres i jo em quedava a dins desesperada.
Després d'una nit que vaig passar molt inquieta, miolant i esgarrapant la porta sense parar, la mare em va portar a la humana de la roba blanca. Aquesta no sé què em va fer però em vaig adormir i després em feia mal tota la panxa. A partir d'aquell dia no he volgut sortir més i em fan por els que són com jo i el que pot haver-hi més enllà del pati de casa. La humana de la roba blanca no m'agrada: em toca sense acaronar-me, m‘obre la boca a la força i a vegades em fa mal. Perquè la mare m'aguanta i em consola, que si no l'esgarraparia ben esgarrapada.
Ara, però, espero quieta, molt quieta, a l'entrada del cau. Sé que tard o d'hora sortirà. Esperaré fins a atrapar-lo. Puc quedar-me així, immòbil, tot el temps que calgui. Caçaré l'animaló i el portaré a la mare, el deixaré sobre la seva falda, segur que li agradarà el regal.






Respostes

  • INSTRUCCIONS PER A DONAR EL CONDOL
    Calderer | 26/01/2010 a les 11:42


    INSTRUCCIONS PER A DONAR EL CONDOL


    A l'escola aprens moltes coses, algunes totalment inútils que mai no faràs servir i, en canvi, mai t'ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s'aprèn i es perfecciona amb la pràctica per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.
    Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un a una església i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú.
    Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l'acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l'altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s'ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de freqüentar moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment.
    L'instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d'organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d'exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s'hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d'embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: "El meu condol més sincer". I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: "Sempre se'n van els millors". I ja està. La comprovació que ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d'incomoditat dels que l'envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d'injusta la Mort.

    Lluís



  • El dinosaure encara hi era
    Mixeta | 26/01/2010 a les 12:08

    EL DINOSAURE

    En despertar, el dinosaure encara hi era. Vaig obrir un ull i el vaig veure. Petit, com un nen d'uns tres anys, em mirava vora del llit amb ulls encuriosits. Les mans, o potes davanteres o com es digui aquests apèndixs en aquests animals, estaven juntes, com si pregués, a l'altura de la barbeta.
    Vaig tancar l'ull pensant: "Encara dorms". En obrir-lo altre cop, el dinosaure encara hi era. Avançava el musell cap a mi com si em volgués ensumar.
    -Fuig! -Vaig dir amb veu ronca, sense moure un múscul.
    La bèstia va saltar enrere, com si fos un cangur, i tornà a mirar-me, amb un posat alerta.
    "Potser és un cangur", vaig pensar. "Si és un cangur pot ser que estigui despert" vaig raonar amb lògica "seria estrany però possible. Ara, si és un dinosaure és impossible, vol dir que encara dormo i somio". Perquè tota la nit que havia tingut malsons on un dinosaure petit i rosat em seguia per tot arreu, alguna menja del sopar que se m'havia posat malament.
    "Doncs seguiré dormint, és dissabte, puc llevar-me tard". I vaig cloure l'ull amb mandra.
    Tot i no veure'l seguia sentit els sorollets que produïa l'animaló mentre es movia per l'habitació. Jo em resistia a despertar-me m'envaïa una mandra immensa.
    Un crepitar com de branquillons trepitjats m'alertà de que passava alguna cosa nova en el meu somni. Vaig tornar a obrir l'ull. La bestiola aguantava amb les manetes l'últim CD dels Tokio Hotel , un dels meus favorits, mentre el mastegava amb parsimònia. "Té bon gust musical", vaig pensar.
    De sobte, un terrible terrabastall. Tota la pila de caixes de CD havia caigut. El dinosaure havia fugit esperitat al racó més allunyat de l'habitació.
    -Què fas? Encara me'ls trencaràs tots!
    Em vaig llevar, què podia fer si no?
    -Mira quin escampall! Ara em tocarà recollir-ho. Ets un malson ben empipador.
    Em vaig adonar, però, que estava dret, que la llum del sol entrava per la finestra, que tot tenia la consistència concreta i material de la realitat. Res feia suposar que allò fos un somni. En apropar-me a la llibreria un tros del disc mig mastegat se'm va clavar al peu. Em va fer mal. "No és un somni. Tinc una bestiola estranya a l'habitació i no sé que és ni d'on ha sortit".
    Em vaig girar i el vaig contemplar amb atenció. Ell també em mirava, expectant. Després va semblar que perdia l'interès i comença a rossegar un llibre, un de l'Augusto Monterrosso, em sembla. Alarmat, i per tal que no fes més destrosses, vaig buscar alguna cosa per donar-li. Em va semblar que uns trossos de pa dur que tenia per llençar farien el fet. Em vaig apropar i estirant molt el braç, semblava inofensiu però no me'n refiava, el vaig peixar. Ell va fer un parell de mossos, caut, i després el va agafar amb les potetes i es va dedicar a rossegar-lo.
    A qui acudeixes en un cas així. A qui li demanes ajut? A algú d'absoluta confiança i que estigués versat en les més estranyes disciplines. En el meu cas a l'August, aficionat a totes les ciències i expert en tots els coneixements per més estrambòtics que siguin i, per aquella època, l'únic amic que em quedava. El vaig trucar i li vaig fer cinc cèntims:
    -Vinc de seguida -Va contestar, per aquests afers sempre es pot confiar en el meu amic.

    L'August va aparèixer al cap d'una hora amb l'Enciclopèdia Visual dels Dinosaures sota el braç.
    -He passat per la biblioteca.
    Va examinar minuciosament el meu hoste i, mentrestant, l'anava comparant amb el que deia l'Enciclopèdia: cua que serveix per recolzar-se, potes posteriors fortes, anteriors petites, tres dits o urpes...
    Al final va assegurar, terminant:
    -És un dinosaure no hi ha cap dubte.
    -Però com ha arribat fins a la meva habitació?
    -Potser ha estat un discontinu espai-temporal. -El meu amic de sempre que ha estat aficionat a la ciència-ficció. Sovint fa servir paraules enrevessades i estranyes: forats negres, hiperespai, mons paral·lels...
    -Jo no tinc cap discontinu a l'habitació. Aquesta casa és modesta però està en condicions.
    -Vull dir una mena de forat o porta en el temps i l'espai. Aquest animal ha entrat per aquesta porta des de la seva època, fa mil·lions d'anys.
    -A la meva habitació? Una porta al món dels dinosaures? -Vaig fer una ullada, alarmat per la possibilitat que entrés un dinosaure de dimensions normals, un adult, un tiranosaurus rex, per exemple.
    -No pateixis que la porta es deu haver tancat. Si estigués oberta ho notaríem; m'imagino que hi hauria alguna mena de corrent d'aire espai-temporal.
    Mai se si el meu amic parla seriosament o se'n fot. Però com que semblava tranquil i segur del que deia, jo també em vaig tranquil·litzar:
    -I no el podríem tornar a la seva època?
    -No se m'acut com, si la porta s'ha tancat.
    Vam callar, pensatius. Mentre ens el miràvem l'animaló es va acabar l'última engruna de pa sec i va començar a rossegar amb la mandíbula desdentada el respatller de la meva única cadira. Feia un posat tot satisfet.
    -I si ho comuniquem a la premsa? És un descobriment sensacional, seria bo que tothom se n'assabentes.
    -Que no recordes la meva situació? El meu mal no vol soroll ja ho saps.
    En aquella època m'amagava d'una caterva de creditors i de clients que se sentien estafats. Quan havia esclatat la bombolla immobiliària s'havia emportat no sols la meva empresa, el meu matrimoni i tots els meus diners sinó també els estalvis de molta gent que me'n feia responsable. Per això malvivia en aquella habitació rellogada i només podia aspirar a feines sense contracte que m'asseguressin l'anonimat.
    -Qui té a l'habitació, senyor Gerard? Ja coneix les normes.-La veu esquerdada de la mestressa darrere la porta.
    -És el meu amic August, senyora Mercè, després passarà a saludar-la. No li obro ara que m'estic canviant.
    -Si és el seu amic tot està bé.
    La mestressa tenia una flaca per l'August. Jo li aconsellava que es declarés, que la vídua, tan garrepa com era, segur que tenia estalviats un bon feix de bitllets. Que fos vint anys més gran i seca com un pal d'escombra per algú en la nostra situació no tenia massa importància. Però el meu amic i antic soci, encara que estava tan arruïnat com jo, era primmirat de mena.
    -La vella bruixa no deixa tenir mascotes -Vaig xiuxiuejar, per si escoltava darrere la porta..
    Les normes de la dispesera eren inacabables: res de visites femenines, res de música després de les 10, prohibit cuinar, tenir plantes o mascotes, fumar, fer festes...
    -Potser no farà massa soroll, sembla dòcil. Te'l quedes i no dius res a ningú. No et fa il·lusió tenir un dinosaure d'animal de companyia?
    -La vella segur que se n'assabentaria. No saps com és de llesta! És com una fura per aquestes coses! A més jo no el puc tenir, no cabria quan es fes gran.
    -Potser no se'n farà de gran. Hi havia dinosaures de totes les grandàries. Fins i tot de la mida d'una gallina. Potser aquest ja és adult.
    -I si no? I si és una cria d'un carnívor? No vull arriscar-me, tu. Ja prou ensurts he tingut a la vida.
    -Com li penses posar.
    -Posar què?
    -El nom, quin nom li penses posar?
    -Cap, no el vull. Per què li hauria de posar un nom si no me'l quedaré? Emporta-te'l. Te'l regalo.
    -Ja saps que no puc, l'amo del meu pis encara és més estricte i malcarat que la teva mestressa. Escolta, perquè no li diem Tutxi, jo de petit tenia un hamster que es deia així. No sé perquè però me'l recorda. T'agrada Tutxi?
    -No vull dir-li de cap manera, el que vull és desfer-me'n.
    -El fiquem en una caixa i ens l'emportem entre tots dos. Ara, no sé on el portarem?
    -No passaríem de la porta. La bruixa deu estar vigilant, a veure si surt el seu enamorat, se n'adonaria que portem una cosa viva a la caixa. I m'esbroncaria. A tu no, que t'estima.
    -Què he fet per merèixer això? Es podia haver fixat en algú de la seva edat, no?
    -És que ets un crack nano.
    Vam callar altre cop, pensatius. El Tutxi seguia rossegant indiferent al fet que parléssim d'ell. Quan va acabar d'espellifar el respatller de la cadira començà a explorar l'habitació.
    -Ja tornem. Jo crec que és una cria, fixa't com és de curiós.
    El Tutxi va trobar un endoll i, encuriosit, s'hi va ajupir. Abans no poguéssim fer res hi va ficar dos dels seus dits petits i extremadament llargs. L'endoll va fer un patarreig, el diferencial va saltar i el Tutxi va caure a terra. I va estirar la pota. No tan sols en el sentit figurat, es va morir, sinó amb el literal, va quedar panxa enlaire amb les potes de darrera esteses en una postura grotesca. Semblava una femella.
    L'August i jo vam quedar esglaiats i és que començàvem a agafar-li estimació. De seguida vam sentir la dispesera, devia estar ronsejant pel passadís, que preguntava des de l'altre banda de la porta:
    -Què ha passat? Estan bé? Sento olor de socarrimat.
    -No passà res senyora Mercè,-va dir el meu amic, amb veu forta- una sorpresa que li tenim preparada.
    -T'has tornat boig?
    -Tu segueix-me la veta. Com a mínim ens en podrem desfer del cos. Agafa'l de la cua.
    El meu amic és home de recursos i jo me'n refio. Quan pren la iniciativa el segueixo sense dubtar.
    Va obrir la porta amb una mà mentre amb l'altra aguantava la cua del dinosaure.
    -Li he portat una delícia. Un autèntic cangur, per fer un asat.
    -Un cangur, aquesta bèstia. I es menja?
    -Ara el preparem. Aniré a comprar unes coses. Formatge i els ingredients per a la salsa.
    -Jo, August, tinc uns encàrrecs que fer, no m'hi podré quedar.
    -No em faràs aquest lleig! -I més fluixet- No em deixis amb la vella, per Déu!
    -D'acord, d'acord.-I així va ser com vaig participar en aquell estrany asado argentí a base de carn de dinosaure, provoletas i ximixurri.
    Us preguntareu: quin gust té la carn de dinosaure? Doncs és gustosa però una mica estellosa, ara, n'he menjat de pitjors (potser hagués quedat millor cuinant-la en estofat). Això sí, la senyora Mercè no va parar d'elogiar-ne el gust i la textura i les habilitats del meu amic com a cuiner. Va ser llavors quan la senyora Mercè ens va confiar que tenia una terrible al·lèrgia als sulfits i que no podia beure vi que en tingués.

    De com l'August va acabar sent un vidu ric, després que la seva núvia morís en ple convit de casament en beure una copa d'un vi que suposadament no tenia sulfits, millor us en parlo un altre dia.

  • Una història irònica: PANDORA
    minotaure | 26/01/2010 a les 12:21


    Espero quieta, molt quieta, a l'entrada del cau. Tard o d'hora sortirà. Sento la remor que fa i m'arriba una flaire que em fa venir salivera. Esperaré fins a atrapar-lo. Puc quedar-me així, immòbil, tot el temps que calgui.
    Quan el caci el portaré a la mare, un regal, s'ho mereix. La mare, la humana de les cames nues, em cuida molt bé: em peix amb menjar saborós, em pentina amb cura el pelatge i, sempre que vull, m'acarona fins a fer-me roncar.
    Esperaré, doncs, molt quieta fins que surti. He de fer-ho així per poder-lo atrapar. És molt ràpid i esmunyedís. Si el deixo córrer, com les altres vegades, es ficarà per sota els mobles on no hi arribo i el perdré.
    Quin soroll! Encara m'espantaran l'animaló. És l'humà pelut, segur. Sempre en fa de soroll. Va tot el dia amunt i avall amb tot d'eines i fent un terrabastall terrible. Després de molta estona i molt enrenou diu: "Ja està, arreglat!" i se'n va a prendre una cervesa. L'humà pelut no m'estima. I per això sempre el faig empipar. M'agrada pixar-me a les coses suaus i oloroses dels seus peus. Ell quan se n'adona es posa a cridar:
    ─Aquesta mala bestia ja s'ha tornat a pixar a les meves sabatilles!
    Llavors agafa l'escombra i em persegueix. Jo corro fins a la mare i m'amago entre les seves cames. L'humà pelut crida molt però no pot fer res. A casa mana la mare i com que ella em defensa jo faig el que vull.
    Quan no fa soroll amb les eines o pren cervesa, l'humà pelut s'està a la taula del menjador. Fa coses, unes coses que si les tires a terra amb la cua es desfan en mil peces. Llavors l'humà pelut s'enfada altre cop:
    ─El maleït gat ha trencat el vaixell!
    I torna a perseguir-me. L'humà pelut és lent i maldestre i no em pot agafar mai. En canvi Comhacrescut és diferent, petit i traïdor. Sembla que no et miri, que estigui per una altra cosa i de sobte ja te l'ha fotut. Porta sempre una cosa plena d'aigua que dispara un rajolí a distància i sempre m'encerta. Per això quan ve Comhacrescut m'amago. De seguida que sento:
    ─Que maco que està! I que gran! Com ha crescut!
    Fujo corrents i m'amago dalt d'un armari o sota el llit. Però ell sempre em troba i em ruixa amb aigua o m'estira la cua. I la mare no fa res per protegir-me del petit monstre.
    Comhacrescut ve sempre amb la humana del cabell llarg. Quan jo era petita, amb prou feines obria els ulls i la mare encara em donava el biberó, la humana dels cabells llargs vivia amb nosaltres. Després se'n va anar i només venia de tant en tant. Un dia, però, va arribar amb un farcellet de roba entre els braços i, a dins, Comhacrescut. I ja la vam ballar:
    ─Com és de bufo! Sembla un nino!
    Al cap de poc ja el deixaven per terra i començava a perseguir-me i a torturar-me. Una vegada, que m'estirava de la cua, m'hi vaig tornar i el vaig esgarrapar. Tothom va posar-se a cridar: l'home pelut, la humana dels cabells llargs i fins i tot la mare. Tots s'enfadaren molt. Llavors vaig entendre que la humana de les cames nues s'estimava més al petit monstre Comhacrescut que a mi.
    Quan el petit monstre no hi és m'agrada estar-me a casa. Jeure sense fer res o posar-me damunt la falda de la mare per tal que m'acaroni. Llavors començo a roncar i ens hi podem estar hores i hores. També m'agrada, quan la mare és a la cuina, passar un cop i un altre entre les seves cames, fregant-me. La mare diu:
    ─Pandora! Quines pessigolles, dolenta!─ però sé que li agrada.
    Gairebé mai no surto més enllà del pati de casa. No m'interessa anar més lluny. Em fa por. Abans no, abans, a la nit, tot sovint sentia els miols dels que són com jo i frisava per sortir i perdre'm en la foscor darrere seu. La mare, però, la humana de les cames nues, no em deixava sortir. Tancava portes i finestres i jo em quedava a dins desesperada.
    Després d'una nit que vaig passar molt inquieta, miolant i esgarrapant la porta sense parar, la mare em va portar a la humana de la roba blanca. Aquesta no sé què em va fer però em vaig adormir i després em feia mal tota la panxa. A partir d'aquell dia no he volgut sortir més i em fan por els que són com jo i el que pot haver-hi més enllà del pati de casa. La humana de la roba blanca no m'agrada: em toca sense acaronar-me, m‘obre la boca a la força i a vegades em fa mal. Perquè la mare m'aguanta i em consola, que si no l'esgarraparia ben esgarrapada.
    Ara, però, espero quieta, molt quieta, a l'entrada del cau. Sé que tard o d'hora sortirà. Esperaré fins a atrapar-lo. Puc quedar-me així, immòbil, tot el temps que calgui. Caçaré l'animaló i el portaré a la mare, el deixaré sobre la seva falda, segur que li agradarà el regal.





  • Vinga ironia
    Sorneguer | 28/01/2010 a les 14:26



    EL PONT NOU

    De fa temps que entre nosaltres es parla de la construcció d'un pont nou. Hi ha qui diu que és un tema que es debat des de temps immemorials; potser és una exageració però els més vells del poble recorden com ja de petits n'havien sentit a parlar als seus avis. Sigui com sigui, immemorial o no, és una qüestió que ens preocupa a tots. Els més joves discuteixen amb l'arrauxament propi de l'edat i més d'una vegada dels arguments han passat als insults i a les patacades. Els que no som tan joves també en parlem però, sigui perquè l'edat apaivaga les passions o perquè no volem atiar encara més la controvèrsia, sempre tractem la qüestió amb un distanciat escepticisme. Tots, però, estem d'acord en què un dia o un altre ens hi hem de posar.
    Els avantatges del pont resulten evidents fins i tot per als més escèptics. Primer de tot permetria la comunicació amb el poble que hi ha més enllà de la gorja i això comportaria importants i immediats beneficis materials derivats del comerç que segur que sorgiria. Però encara més importants que els materials serien els beneficis espirituals; per exemple s'acompliria el nostre gran desig: fa tant de temps que veiem els veïns de l'altra banda a poc més d'un tir de pedra nostre que la idea de trobar-nos, poder parlar-hi, entendre els seus costums o, fins i tot, encaixar una gran abraçada, només la idea, dic, ja ens fa immensament feliços. De moment, però, ens hem de conformar comunicant-nos amb ells a crits; una tasca difícil ja que el vent que a tothora bufa a la gorja a vegades sembla emportar-se les paraules, a vegades sembla barrejar-les i embullar-les i per molt que ens esforcem, que repetim a crits les mateixes frases curtes i exactes, no tenim mai la seguretat de si els altres les reben com els hi hem transmès o si les entenen com s'han d'entendre. Perquè també hi ha el problema de l'idioma; és evident que els forasters de l'altra banda parlen la mateixa llengua que nosaltres però amb accents i girs peculiars, fins i tot a vegades és com si atorguessin un significat diferent a algunes paraules. Tanmateix, per aquestes dificultoses converses a crits sabem que a ells també els preocupa la qüestió del pont i que en parlen tot sovint i que, com entre nosaltres, és una qüestió cabdal a les seves vides.
    Un dels punts complicats a l'hora de bastir el pont seria, precisament, posar-nos d'acord amb els de davant ja que caldria construir dos pilars de pedra alts i resistents als dos costats i anar tendint alhora, amb l'ajut d'inestables bastides de fusta, els dos extrems de la gran arcada de forma que es trobessin al bell mig del buit, -només d'escriure-ho em ve el vertigen de pensar la gran caiguda fins al riu que diuen que hi ha a la base de la fosca gorja- i allà col·locar la pedra de volta que encaixés tota la construcció. Una feina difícil sens dubte, agreujada a més pels problemes de comunicació que ja he mencionat. Alguns diuen que seria impossible, altres que seria una obra magna que ens glorificaria. Constituiria, a més, una tasca que obligaria tothom a unir esforços i voluntats; no n'hi hauria prou amb una generació, fins i tot podria passar que els que la iniciessin no en veiessin l'acabament. En veritat seria un projecte històric que ens uniria com a poble. Ara, jo crec que aquest és, encara que ningú no ho digui en veu alta, un dels inconvenients que ens fa dubtar d'emprendre la construcció: som radicalment individualistes i un projecte que ens uniria com a col·lectivitat ens provoca una gran desconfiança.
    Els contraris a la construcció del pont, disfressant-se sovint d'escèptics, argumenten que no és el moment, que hi ha treballs i preocupacions més urgents i formes més raonables de gastar els diners; també que no estem preparats ni mentalment ni tècnicament per a un projecte d'aquesta importància i que això ens pot portar innombrables problemes i un futur incert i desgraciat. I així les disputes i els arguments a favor i en contra de la construcció del pont s'eternitzen, s'embullen i es radicalitzen fins a uns extrems que els que no ens coneixen són incapaços d'imaginar.
    Un altre dels motius de discussió entorn a la construcció del pont nou (sempre se li ha dit així: "el pont nou") és si va existir o no alguna vegada un pont vell. Hi ha, és cert, al punt més estret de la gorja, allà on anem a xerrar a crits amb els veïns, unes pedres antiquíssimes que semblen els basaments d'un immens pilar. I a l'altra banda hi ha, pel que podem albirar, uns munts de pedres similars. Aquestes ruïnes generen més preguntes que no pas certeses: són les restes d'un vell pont? I si ho són, per què es va esfondrar aquesta antiga construcció? O potser és un antic intent de construir un nou pont, com el que nosaltres planegem, que no va reeixir? Algunes de les discussions més virulentes que s'han congriat entre nosaltres provenen del que implica l'existència d'un pont antic. No fa gaires anys un dels savis que periòdicament sorgeixen del nostre poble va afirmar, contundent, que sí que va existir un pont vell i que la gent que en l'antigor poblava el nostre costat de la gorja el va utilitzar per colonitzar l'altre costat. Els seguidors del savi, meravellats per la descoberta, es van afanyar a comunicar a crits als veïns del poble de davant la bona nova. Els va costar molts dies de cridar un cop i un altre les mateixes paraules, semblava com si el vent de la gorja bufés més intens que mai i que volgués evitar de totes totes la comunicació. Finalment el missatge els va arribar i al cap de poc van contestar. Els deixebles del savi i el mateix savi, que havia condescendit a apropar-se a la gorja esperant admiració i alabances, van tenir una gran sorpresa. Els altres van assegurar que tot el que deia el nostre savi era cert però que ells tenien per segur que la cosa havia anat al revés i que havien estat ells, els seus avantpassats, els que havien colonitzat la nostra riba. Aquesta sorprenent resposta va ser considerada un greu insult i va provocar que el savi i els seus deixebles fossin culpats i expulsats del poble a pedrades. Un grup de ciutadans, més indignats que els altres, es van constituir en partit de la guerra i durant un temps es van esforçar en convèncer a la resta per iniciar immediatament la construcció del pont i fer així efectiva la declaració de guerra que s'havien afanyat a cridar als poca-soltes de l'altra banda. Quan semblava que els esdeveniments i els ànims feien inevitable l'inici de les obres va sorgir un altre savi -dos savis en una mateixa generació és, sense cap mena de dubte, un fet excepcional- que va assegurar que la teoria d'un pont que permetés colonitzar l'altra riba era una bajanada; i ho va demostrar amb un argument contundent: si calia bastir dos pilars per construir el pont, ¿qui havia construït el pilar de la riba deshabitada? El segon savi conclogué de forma irrefutable, doncs, que si alguna vegada havia existit un pont vell, aquest s'havia tendit sobre dues ribes ja habitades. Llavors els ànims es van asserenar, el partit de la guerra es va desfer i les obres es van ajornar.
    Hi ha moltes altres històries, anècdotes i llegendes entorn de la construcció del pont; tantes que a la nostra època predomina l'opinió que no es pot començar cap treball efectiu mentre no s'hagin pensat, calibrat i debatut tots els arguments a favor i en contra de l'obra, totes les teories de com construir-lo, i totes les especulacions de què significarà per al nostre futur un cop acabat. Per tot això els de la meva generació, i ho escric amb una tristesa resignada, no comptem d'arribar a veure mai col·locada ni una sola pedra d'aquest pont nou.

  • La meva musa irònicament s'ha quedat sense piles... :(
    deòmises | 30/01/2010 a les 17:17

    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.