Sobre el poema Ens eixugarem... de Marc Freixas.

He llegit el teu poema i tant de bo els petons rebels serveixin, Marc, però estic una mica pessimista al respecte.
El poble ha perdut la capacitat de revolta, de reunió, de solidaritat, etc. És veritat que queda gent que lluita sigui formant part d'ONGs, de moviments per la defensa de la nostra cultura o sensibilitzant a la gent (com ho fas tu escrivint), qualsevol petit detall és un pas endavant. Però el poble, com a poble, crec que va perdut. No sé què en penses...
Aquí ja no roden caps, ningú assenyala els culpables, ni ningú assumeix responsabilitats (només cal mirar les jubilacions que queden als polítics, crisis? ja,ja).

Aquests dies mateix les escombraries van plenes a vessar de menjar, de torrons per encetar, de salmó caducat, de joguines seminoves o fins i tot roba per estrenar!
Xin-xin! Bon nadal!
La injustícia segueix davant dels nostres morros i no fem absolutament res. Això, potser no hi té res ha veure, però hem arribat a un límit d'individualisme brutal i un poble individualista no aconseguirà mai res.

Jo sol no canviaré res, tu tampoc, i tants d'altres tampoc.

La dictadura va fer unir un poble que ho perdia tot, i cridava “poble unit, mai més serà oprimit!” i la transició va ser un engany que el va deixar adormit i no gaire unit.
El poble de Catalunya està aburgesat i acomodat i segueix empassant-se mentides com la de l'estatut.

És trist dir-ho, però potser caldria tornar a rebre un fort cop, tornar a quedar-se sense res i així no ens faria por perdre res i tornariem a reaccionar, a lluitar de veritat com a poble i recuperar la nostra identitat.

Amb tot això només volia dir-te que m'ha agradat el teu poema....

Una abraçada.