Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDLVII "DÉJÀ VU"

Intervenció de: berenguer | 10-03-2011

Déjà vu és una expressió en francès que significa «ja vist» i descriu l'experiència de sentir que s'ha estat testimoni o s'ha experimentat prèviament una situació nova. L'experiència sol anar acompanyada d'una convincent sensació de familiaritat i també per una sensació d'«esglaiament» o «estranyesa». S'atribueix amb freqüència a un somni, encara que en alguns casos hom té la ferma sensació que l'experiència «va ocórrer autènticament». Aquest concepte va ser encunyat per l'investigador psíquic francès Emile Boirac

NOMBRE DE PARAULES: 500
TERMINI: Fins dijous, dia 18 a les tres de la tarda (15h)
PARAULES CLAU: romesco. brocat i tapet (la peça de roba, no el diminutiu de rap)
Salut i repte!


Respostes

  • Intentare participar-hi
    Naiade | 12/03/2011 a les 12:07
    Intentaré participar-hi ja que hi estic una mica entrenada; el meu últim relat es diu precisament “Déjà vu”
  • Alice N. Swan
    Galzeran (homefosc) | 16/03/2011 a les 21:03
    ALICE N. SWAN

    Havia viscut altres cops aquella impressió tan punyent d’esborronar-se’m la pell, era un altre “déjà vu” per afegir-lo a la llista personal. De normal em passava de nit, abans d’anar a dormir.
    No som gens conscients de què passa en un instant d’aquests. Jo ho vaig descobrir un vespre, després de sentir aquella esgarrifança, mirant-me en el reflex del mirall de casa. Veia la meva imatge, fèiem els mateixos gestos, però la mirada era diferent; aquells ulls no eren meus, vaig apagar el llum i vaig escoltar una queixa en el vidre. Un dissabte plujós d’hivern que estava amb uns amics fent una calçotada, amb salsa romesco inclosa, la imatge va estar a punt de sortir del mirall dels lavabos del restaurant, clarament intentava llançar-se’m al coll. Vaig esquivar-la àgilment, escapolint-me per poc. Era clar que volia el meu lloc, que lluitaria per canviar-me’l. Entenguí que si no em tocava, no tenia res a fer. Vaig fugir dels miralls, sabia que s’esperava una distracció per desempallegar-se de mi, quedar-se’m la vida. Un altre dia ens vàrem creuar en l’aparador d’una botiga, em va mirar desafiant, però allí no podia fer res, en mig del carrer no tenia prou valor ni coratge, va ensenyar-me la seva mà en un puny, semblava que sortís del vidre...
    Ara ja no li calia dissimular disfressant-se de mi. Anava vestida amb roba farcida de brocats estridents, de gust dubtós. Tenia clar que no compartíem el mateix criteri per vestir-nos i era un bon motiu per robar-me la personalitat. Per algun motiu s’obsessionava amb aquest costat. Perquè ens atrau allò que ens és desconegut? Vaig decidir posar-hi obstacles als miralls, pensant que es cansaria de l’encalç.
    A tota la casa vaig col•locar tapets que amaguessin els miralls; no volia que pogués fer-me res quan estes distreta. Un diumenge al tard vaig sentir-li la veu, era de súplica, planyívola, volia parlar amb mi, estava dolguda per què li havia tapat totes les finestres a la meva realitat, si no em veia, els miralls del seu costat eren simples miralls, sense cap atracció possible. Em va parlar del món on viu, tan semblant al nostre, però tan diferent. Vaig comprendre moltes situacions viscudes en el passat, quan cap de les dues érem conscients d’aquest fet, i vàrem arribar a la conclusió que no som les úniques persones que vivim aquesta sensació de desdoblament físic quan ens sembla repetir un fet viscut dècimes de segon abans. Sols estem fent el mateix que fan els de l’altre costat, però un instant més tard. Les ments es comuniquen per algun motiu estrany que no he esbrinat, ni ho faré mai. He decidit ignorar la connexió entre nosaltres, no vull parar boja.
    Ara ja fa temps que ella no em molesta. Si algun cop, estant amb els amics, surt a la conversa la qüestió del “déjà vu”, canvio de tema. La gent no saben de què parlen, ni els ho puc explicar.
    • RE: Alice N. Swan (aquesta visió millor)
      Galzeran (homefosc) | 16/03/2011 a les 21:09
      ALICE N. SWAN

      Havia viscut altres cops aquella impressió tan punyent d’esborronar-se’m la pell, era un altre “déjà vu” per afegir-lo a la llista personal. De normal em passava de nit, abans d’anar a dormir.
      No som gens conscients de què passa en un instant d’aquests. Jo ho vaig descobrir un vespre, després de sentir aquella esgarrifança, mirant-me en el reflex del mirall de casa. Veia la meva imatge, fèiem els mateixos gestos, però la mirada era diferent; aquells ulls no eren meus, vaig apagar el llum i vaig escoltar una queixa en el vidre. Un dissabte plujós d’hivern que estava amb uns amics fent una calçotada, amb salsa romesco inclosa, la imatge va estar a punt de sortir del mirall dels lavabos del restaurant, clarament intentava llançar-se’m al coll. Vaig esquivar-la àgilment, escapolint-me per poc. Era clar que volia el meu lloc, que lluitaria per canviar-me’l. Entenguí que si no em tocava, no tenia res a fer. Vaig fugir dels miralls, sabia que s’esperava una distracció per desempallegar-se de mi, quedar-se’m la vida. Un altre dia ens vàrem creuar en l’aparador d’una botiga, em va mirar desafiant, però allí no podia fer res, en mig del carrer no tenia prou valor ni coratge, va ensenyar-me la seva mà en un puny, semblava que sortís del vidre...
      Ara ja no li calia dissimular disfressant-se de mi. Anava vestida amb roba farcida de brocats estridents, de gust dubtós. Tenia clar que no compartíem el mateix criteri per vestir-nos i era un bon motiu per robar-me la personalitat. Per alguna raó s’obsessionava amb aquest costat. Perquè ens atrau allò que ens és desconegut? Vaig decidir posar-hi obstacles als miralls, pensant que es cansaria de l’encalç.
      A tota la casa vaig col•locar tapets que amaguessin els miralls; no volia que pogués fer-me res quan estes distreta. Un diumenge al tard vaig sentir-li la veu, era de súplica, planyívola, volia parlar amb mi, estava dolguda per què li havia tapat totes les finestres a la meva realitat, si no em veia, els miralls del seu costat eren simples miralls, sense cap atracció possible. Em va parlar del món on viu, tan semblant al nostre, però tan diferent. Vaig comprendre moltes situacions viscudes en el passat, quan cap de les dues érem conscients d’aquest fet, i vàrem arribar a la conclusió que no som les úniques persones que vivim aquesta sensació de desdoblament físic quan ens sembla repetir un fet viscut dècimes de segon abans. Sols estem fent el mateix que fan els de l’altre costat, però un instant més tard. Les ments es comuniquen per algun motiu estrany que no he esbrinat, ni ho faré mai. He decidit ignorar la connexió entre nosaltres, no vull parar boja.
      Ara ja fa temps que ella no em molesta. Si algun cop, estant amb els amics, surt a la conversa la qüestió del “déjà vu”, canvio de tema. La gent no saben de què parlen, ni els ho puc explicar.
  • Bullícia
    deòmises | 18/03/2011 a les 05:08
    Suca el calçot en el bol ple de romesco. I, hàbilment, sense que degoti i empastifi el tapet, l'alça i l'introdueix en la boca. En mossegar-lo, sent com les aromes li envolten el paladar i s'hi amalgamen per dur-lo a un èxtasi gustatiu. Mastega amb lentitud, acluca els ulls i respira, perquè l'aire inspirat dugui cada partícula del ceballot a cada racó de la seva boca i l'impregni.

    Imagina una cala. Hi construirà un restaurant per plasmar en els seus plats l'apoteosi que experimenta en degustar les creacions que pensa dins del seu cap. És un cuiner, es reconeix com a tal, i vol esdevenir el millor del món. Imagina una cala i un restaurant amb el nom de la seva mascota. Hi cuinarà per a la gent més important del seu país, i de l'estranger. Dinars amb roba informal i distesos i sopars amb les millors gales i els brocats més filigranats. I menús de degustació que siguin explicats fil per randa. Imagina una cala i un laboratori d'exquisideses culinàries. Hi formarà nous cuiners que creïn una escola amb el seu nom i cognom.

    S'empassa finalment la ceba tendra i beu un glop de vi tot seguit. Perquè li agrada barrejar l'aspresa del vi negre amb la dolçor del calçot i el regust fumat, que deixa la salsa, dins de la boca. Suca de nou un altre calçot. També li agrada la gernació que s'ha congregat en aquesta capital de comarca, l'Alt Camp, per menjar unes simples cebes que esdevenen delicioses si se saben assaborir. A pesar que acabi amb les mans cobertes d'un sutge enganxifós que desllueix l'espectacle.

    Imagina una sala envoltada d'estris de cuina, de fogons pertot arreu, de marbres. Serà així com voldrà tenir la seva cuina-laboratori. Treballarà amb textures i gustos, amb sistemes que ajudin a aprendre a apreciar d'una nova manera la gastronomia. Imagina taules àmplies i cambrers per a cada taula. Serviran perquè la clientela se senti còmoda, i els cambrers facin d'instructors i de guies més que simples transportistes. Imagina mentre

    alça la copa amb la barreja que ha estat perfeccionant, amb una aroma dolça i fumada, d'un carbassa pàl·lid que no endevinaria mai com s'ha realitzat. Se l'acosta als llavis. En beu una part del contingut i, immediatament, es veu envoltat per una gentada en plena bullícia, que suca calçots. Hi ha alguna cosa familiar en aquell indret. És massa vivaç aquest record. Dubta uns instants. Ha clos els ulls per indagar en cada matís, per trobar la dolçor que li ronda el cap, i el regust fumat que no sap quan va envair-lo. I s'ha trobat immers en aquesta mescla de realitat i de record, però més aliè i descol·locat del que mai no s'ha sentit. En obrir els ulls, contempla la Cala Montjoi, l'extensió de mar, un paratge idil·lic on una minoria privilegiada pot degustar les seves creacions. Sense empastifar-se les mans. Al fons, se sent el lladruc de la seva mascota, que juga a la platja.


    d.
  • El pijama rosa
    Josep Casals Arbós | 18/03/2011 a les 11:50
    Un divendres més i res per recordar, quina merda; quina manera de malbaratar el temps. Un dia no viscut, del tot perdut; un dia menys de vida. Aquesta nit es dutxarà, res de banyera ni sals ni espelmes; avui està massa cansada de no fer res. Però no renegarà de tots els rituals, no: davant del mirall, es mirarà lasciva mentre es treu la roba i la deixa ben plegada en la cadira, preparada per si l'ha de menester a corre-cuita. (Encara no sap que es posarà demà, li agrada decidir-ho quan es lleva) Alliberarà els cabells i en el gest veurà com se li eleven els pits. Potser (potser?) hi passi el cap dels dits. Per darrera l'orella, el coll, els mugrons, el ventre... tindrà esgarrifances i se li esborronarà la pell. Li agrada dutxar-se amb l'aigua molt calenta tot sentint, amb els ulls tancats, com li xopa els cabells i s'escola cos avall resseguint-li la pell com les mans d'un amant (un del que ha tingut o un del que tindrà). Quan retorni a la consciència s'ensabonarà amb el Nenuco de la filla; deixa una olor molt agradable de nadó recent banyat. Quan surti, s'embolcallarà els cabells amb una tovallola i es posarà el barnús. Anirà a la cuina (hauria d'haver llençat les restes d'amanida amb romesco), traurà l'ampolla d'aigua de la nevera i es prendrà la medicació, inclosa la maleïda pastilleta per dormir, aquesta mena de ruleta russa. Traurà el cap al saló i de lluny dirà bona nit al marit i al fill que estaran miraran el televisor (la nena ja fa estona que dorm).

    S'escamparà crema de coco pertot arreu. L'olor és intensa i penetrant i s'intensifica amb la calor del cos. La fa sentir neta i la pell queda tan suau... Avui es posarà el pijama de setí rosa de Nina Ricci. La brusa és transparent i només les butxaques amaguen els mugrons, però no el seu relleu. El teixit té un tacte fi, delicat i sensual; li agrada el seu frec a la pell. Encendrà el llum de la tauleta, obrirà els llençols i triarà el llibre. Anirà fins a la calaixera i a sobre del tapet de lli amb les vores de brocat hi deixarà les arracades al costat del mòbil (comprovarà que estigui carregat), el rellotge, els collarets, les ulleres de sol i el flascó de perfum que sempre es posa abans de sortir. Es ficarà al llit estesa de costat —sempre llegeix de costat, des de petita– i passarà uns quant fulls, no gaires, fins que la pastilla comenci a embriagar-la. Si hi és a temps, encara podrà posar el punt i tancar el llum. Si no, ja ho farà el seu home quan hi vagi. Potser avui pugui dormir unes quantes hores seguides. O potser dormi a batzegades. Tal vegada es torni a sentir luxuriosa i els dits encenguin i apaguin el desig... qui sap què li espera aquesta nit. Però sigui el que sigui, ja ho haurà vist.
    • Intent de desfer la influència de l'HTML de deomises (que no dic que no m'agradi, eh?)
      Josep Casals Arbós | 18/03/2011 a les 12:13


      Un divendres més i res per recordar, quina merda; quina manera de malbaratar el temps. Un dia no viscut, del tot perdut; un dia menys de vida. Aquesta nit es dutxarà, res de banyera ni sals ni espelmes; avui està massa cansada de no fer res. Però no renegarà de tots els rituals, no: davant del mirall, es mirarà lasciva mentre es treu la roba i la deixa ben plegada en la cadira, preparada per si l'ha de menester a corre-cuita. (Encara no sap que es posarà demà, li agrada decidir-ho quan es lleva) Alliberarà els cabells i en el gest veurà com se li eleven els pits. Potser (potser?) hi passi el cap dels dits. Per darrera l'orella, el coll, els mugrons, el ventre... tindrà esgarrifances i se li esborronarà la pell. Li agrada dutxar-se amb l'aigua molt calenta tot sentint, amb els ulls tancats, com li xopa els cabells i s'escola cos avall resseguint-li la pell com les mans d'un amant (un del que ha tingut o un del que tindrà). Quan retorni a la consciència s'ensabonarà amb el Nenuco de la filla; deixa una olor molt agradable de nadó recent banyat. Quan surti, s'embolcallarà els cabells amb una tovallola i es posarà el barnús. Anirà a la cuina (hauria d'haver llençat les restes d'amanida amb romesco), traurà l'ampolla d'aigua de la nevera i es prendrà la medicació, inclosa la maleïda pastilleta per dormir, aquesta mena de ruleta russa. Traurà el cap al saló i de lluny dirà bona nit al marit i al fill que estaran miraran el televisor (la nena ja fa estona que dorm).

      S'escamparà crema de coco pertot arreu. L'olor és intensa i penetrant i s'intensifica amb la calor del cos. La fa sentir neta i la pell queda tan suau... Avui es posarà el pijama de setí rosa de Nina Ricci. La brusa és transparent i només les butxaques amaguen els mugrons, però no el seu relleu. El teixit té un tacte fi, delicat i sensual; li agrada el seu frec a la pell. Encendrà el llum de la tauleta, obrirà els llençols i triarà el llibre. Anirà fins a la calaixera i a sobre del tapet de lli amb les vores de brocat hi deixarà les arracades al costat del mòbil (comprovarà que estigui carregat), el rellotge, els collarets, les ulleres de sol i el flascó de perfum que sempre es posa abans de sortir. Es ficarà al llit estesa de costat —sempre llegeix de costat, des de petita– i passarà uns quant fulls, no gaires, fins que la pastilla comenci a embriagar-la. Si hi és a temps, encara podrà posar el punt i tancar el llum. Si no, ja ho farà el seu home quan hi vagi. Potser avui pugui dormir unes quantes hores seguides. O potser dormi a batzegades. Tal vegada es torni a sentir luxuriosa i els dits encenguin i apaguin el desig... qui sap què li espera aquesta nit. Però sigui el que sigui, ja ho haurà vist.
      • Sento els desperfectes... (suposo que devia quedar un codi HTML obert...)
        deòmises | 18/03/2011 a les 16:53

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: