Repte clàssic 556

Havia nascut un dia assossegat en plena primavera. Va ser parida sota un tobogan perquè el sol picava massa i perquè la seva mare no sabia què era un hospital i d'una vida en va sortir una altra i cap a la casa dels expòsits on la nounada va ser anomenada An per manca d'interès i perquè aquell dia es menjava arròs amb naps. A d'arrò i ena de naps. I nom enllestit.

Havia nascut un dia de tardor i tardanament i per això va sortir taradeta neuronalment (que no és així, però així sembla ser). En ser infantada la dona que havia quedat prenys emprenyada perquè ningú creuria que el pare era mossèn Sendo i que va haver de marxar a la Conxinxinxeta punxada per aquell home camuflat amb sotana va morir perquè la placenta era massa plàcida i no va voler sortir i se li va podrir a dins lentament mentre la nena se l'enduia furtivament un pastor mig mut i monstres desconeguts per massa coneguts l'anavenn devorant
L'home del ramat de cabres va anomenar el nadó nena Na perquè no sabia res i quan als llogarets li feien burla l'assenyalaven 'el que no sabe Nà'


Van passar els anys que tocava perquè l'An i la Na es trobessin un dia plujós en un camí vorejat per calèndules i clavells de poeta. Ambdues tenien la mirada transparent i uns ulls somiadors i havien passat misèria que els havia permès valorar el mínim que de bellesa per no sucumbir a les situacions que van viure, totes dures, cruels, despietades.

Tenien una edat aquell dia concret i aquella hora concreta era la preparada qui-sap-lo per dur a terme el final, mot mal conegut en ser 'el principi'.

Rere les dues dones de cinquanta anys primes i fines, amb els cabells recollits en vint petits monyos cadascuna una munió de periodistes fotografiaven i filmaven i es trepitjaven, s'empentaven i s'insultaven. No lligava gens.

No lligava gens amb el silenci irisat que feia de cortina i que impedia que l'An i la Na anessin avançant l'una envers l'altra, molt a poc a poc, degustant cada passa, alhora que mussitant paraules que eren imatges de la seva obra poètica, idèntica i fascinant.

Els cervells s'havien ja desllanegat. Les ànimes eren aquell camí i aquelles flors de color taronja. La vida era allò únicament.

L'An va clavar unes tisores al cor de la Na mentre la Na li endinsava un ganivet al cor de l'An.

El raig vermell tenyia la terra i esquitxava la vegetació marginal. Es feia una bassa on s'hi podien banyar cireres no confitades (dolçor sobrera per a cap dolor).

Havia nascut un dia assossegat en plena primavera. Va ser parida sota un tobogan perquè el sol picava massa i perquè la seva mare no sabia què era un hospital i d'una vida en va sortir una altra i cap a la casa dels expòsits on la nounada va ser anomenada An per manca d'interès i perquè aquell dia es menjava arròs amb naps."A" d'arròs i "ena" de naps. I nom enllestit.

Havia nascut un dia de tardor i tardanament i per això va sortir taradeta neuronalment (que no és així, però així sembla ser). En ser infantada la dona que havia quedat prenys emprenyada perquè ningú creuria que el pare era mossèn Sendo i que va haver de marxar a la Conxinxinxeta punxada per aquell home camuflat amb sotana va morir perquè la placenta era massa plàcida i no va voler sortir i se li va podrir a dins lentament mentre la nena se l'enduia furtivament un pastor mig mut sense evitar qu monstres desconeguts per massa coneguts devoressin la desgraciada.
L'home del ramat de cabres va anomenar el nadó nena "Na" perquè no sabia res i quan als llogarets li feien burla l'assenyalaven: 'el que no sabe nà'


Van passar els anys que tocava perquè l'An i la Na es trobessin un dia que s'havia pronosticat de plujós amb molt mal encert en un camí vorejat per calèndules i clavells de poeta. Ambdues tenien la mirada transparent i uns ulls somiadors i havien passat misèria que els havia permès valorar el mínim que de bellesa per no sucumbir a les situacions que van viure entre éssers despietats. I sobreviure.

Tenien una edat aquell dia concret i aquella hora concreta era l'estipulada qui-sap-lo per dur a terme el final, mot mal conegut en ser 'el principi'.

Rere les dues dones de cinquanta anys primes i fines, amb els cabells recollits en vint petits monyos cadascuna, una munió de periodistes fotografiaven i filmaven i es trepitjaven, s'empentaven i s'insultaven. No lligava gens.

No lligava gens amb el silenci irisat que feia de cortina i que impedia que s'apropessin a l'An i la Na mentre avançaven l'una envers l'altra, a poc a poc, molt a poc a poc, com regalant missatges a cada passa i resolent misteris a cada passa mussitant paraule- imatges de la seva obra poètica, idèntica i fascinant.

Els cervells s'havien ja desllanegat. Les ànimes esdevenien aquell camí i aquelles flors de color taronja. La vida era allò únicament.

L'An va clavar unes tisores al cor de la Na mentre la Na li endinsava un ganivet al cor de l'An.
Era el plaer més gran.

El raig vermell tenyia la terra i esquitxava la vegetació marginal. Es formava una bassa on s'hi podien banyar cireres no confitades (dolçor sobrera per a cap dolor).

Havia nascut un dia assossegat en plena primavera. Va ser parida sota un tobogan perquè el sol picava massa i perquè la seva mare no sabia què era un hospital i d'una vida en va sortir una altra i cap a la casa dels expòsits on la nounada va ser anomenada An per manca d'interès i perquè aquell dia es menjava arròs amb naps."A" d'arròs i "ena" de naps. I nom enllestit.

Havia nascut un dia de tardor i tardanament i per això va sortir taradeta neuronalment (que no és així, però així sembla ser). En ser infantada la dona que havia quedat prenys emprenyada perquè ningú creuria que el pare era mossèn Sendo i que va haver de marxar a la Conxinxinxeta punxada per aquell home camuflat amb sotana va morir perquè la placenta era massa plàcida i no va voler sortir i se li va podrir a dins lentament mentre la nena se l'enduia furtivament un pastor mig mut sense evitar que monstres desconeguts per massa coneguts devoressin la desgraciada.
L'home del ramat de cabres va anomenar el nadó nena "Na" perquè no sabia res i quan als llogarets li feien burla l'assenyalaven: 'el que no sabe nà'


Van passar els anys que tocava perquè l'An i la Na es trobessin un dia que s'havia pronosticat de plujós amb molt mal encert en un camí vorejat per calèndules i clavells de poeta. Ambdues tenien la mirada transparent i uns ulls somiadors i havien passat misèria que els havia permès valorar el mínim de bellesa per no sucumbir a les situacions que van viure entre éssers despietats. I sobreviure.

Tenien una edat aquell dia concret i aquella hora concreta era l'estipulada qui-sap-lo per dur a terme el final, mot mal conegut en ser 'el principi'.

Rere les dues dones de cinquanta anys primes i fines, amb els cabells recollits en vint petits monyos cadascuna, una munió de periodistes fotografiaven i filmaven i es trepitjaven, s'empentaven i s'insultaven. No lligava gens.

No lligava gens amb el silenci irisat que feia de cortina i que impedia que s'apropessin a l'An i la Na mentre avançaven l'una envers l'altra, a poc a poc, molt a poc a poc, com regalant missatges a cada passa i resolent misteris a cada passa mussitant paraules- imatges de la seva obra poètica, idèntica i fascinant.

Els cervells s'havien ja desllanegat. Les ànimes esdevenien aquell camí i aquelles flors de color taronja. La vida era allò únicament.

L'An va clavar unes tisores al cor de la Na mentre la Na li endinsava un ganivet al cor de l'An.
Era el plaer més gran.

El raig vermell tenyia la terra i esquitxava la vegetació marginal. Es formava una bassa on s'hi podien banyar cireres no confitades (dolçor sobrera per a cap dolor).



Mena