Detall intervenció

RE: seguim orant...

Intervenció de: uanra | 09-12-2011

Tió   Guspira


Respostes

  • prova
    uanra | 24/07/2010 a les 17:54

    Ja tenim SIS aportacions!
    Al juliol i en cap de setmana!





    Vaig al cinema.
    Us deixo l'enllaç per si les felicitacions
    fan desaparèixer el post de la convocatòria.

    CONVOCATÒRIA NANOREPTE 353:

    ROTS I PETS


    • RE: prova
      uanra | 09/12/2011 a les 13:42
      Quina cagada de pessebre!

            Als de casa ens agrada passar el Nadal amb tota la família i posar el pessebre damunt del moble que hi ha al costat esquerre de la televisió. A casa meva som quatre membres: el meu pare, Jordi; la meva mare, Núria; la meva gata, Guspira; i jo, l’Arnau.
            A mi, m’apassiona preparar-ho tot per al Nadal, com per exemple, el pessebre, menjar-me cada dia una xocolatina del calendari d’advent i donar menjar al Tió.
            Ara us explicaré el que em va passar aviat ja farà un any. Com n’estava de nerviós, l’endemà començaria l’advent, i jo ja tenia el pessebre muntat. I, ja sé que està malament que ho digui, però m’havia quedat impressionant.
            Vaig anar a l’escola, ens van dir que faríem multiplicacions de dues xifres i jo encara estava impacient per començar a menjar-me totes les xocolatines del calendari.
            Ja a casa, contemplava el pessebre quan, de cop i volta, vaig sentir com si alguna cosa hagués caigut a terra, em vaig girar i vaig veure un tronc amb una bufanda entortolligada al coll i una barretina al cap. Tot pensant que podia ser el Tió, m'hi vaig apropar, i sí, era ell, el tronc preferit dels nens per tots els regals que els concedia. La Guspira estava també contenta amb l’arribada d’aquest personatge. Li agradava jeure al seu costat i compartir amb ell la manta.
            Vaig anar a sopar, em va agradar molt el menjar que havia preparat la mare. Més tard, em vaig rentar les dents i després vaig anar a dormir pensant que, l’endemà, començaria a obrir finestres del calendari. Em costava adormir-me i, fins i tot, em va semblar sentir uns sorolls molt estranys que venien del menjador.
            Quan em vaig despertar, vaig córrer cap a la cuina per menjar-me la primera xocolatina. Després vaig anar a mirar el pessebre i... li faltava una figura: el caganer. Quina desgràcia!!! Un pessebre sense caganer!!!
            Vaig preguntar a la mare si l’havia vist i em va respondre que no. Vaig mirar per tots els racons i no la vaig trobar enlloc, però com que gairebé eren quarts de nou, vaig preparar-me la motxilla del col•le.
            Quan ja vaig ser a l’escola, tots els meus companys em preguntaven què em passava i per què feia aquella cara de pomes agres. Jo els responia que tot anava bé i que la meva cara no tenia res d’estrany.
            Quan es va acabar la classe de la tarda, vaig tornar a casa i vaig descobrir que, al pessebre, ara hi faltava un aneguet del riu.
            I aquestes desaparicions s’anaren repetint, dia rere dia. Buscava les figures sense aconseguir trobar-ne cap. El darrer dia d’advent al pessebre només hi quedava el riu, el pont, les muntanyes pelades i l’establia, amb el nen Jesús, l'única figura supervivent.
            Em sentia molt avergonyit perquè aquella Nit de Nadal venien els avis, els oncles, els cosins... per fer cagar el Tió, i el pessebre estava gairebé buit.
            Vaig donar menjar al Tió i, al cap de dues hores, quan ja havia fet la digestió i ja teníem tota la família reunida al menjador, vam començar a cantar la cançó mentre li clavàvem garrotades:
      Caga tió, tió de Nadal;
      posarem el porc en sal,
      la gallina a la pastera,
      i el pollí a dalt del pi.
      Toca, toca Valentí.
      Ara passen bous i vaques,
      I gallines amb sabates
      i galls amb sabatons.
      Correu, correu minyons,
      que la tieta fa torrons,
      el vicari els ha tastat,
      diu que són un poc salats.
      Ai el brut, ai el porc,
      ai el cara, cara, cara,
      ai el brut, ai el porc,
      ai el cara de pebrot.


            Aleshores, quan vam treure la manta, vam descobrir regalets per a tothom: bolígrafs, hotwheels, llibretes, joguines de gat i... les figures del pessebre!
            Tots ens vam repartir els regals i estàvem molt contents. La Guspira, però, va preferir jugar amb les figuretes més que amb les pilotes que li havia cagat el Tió.
            Quan la família va marxar, vaig tornar a col•locar totes les figures al pessebre. Però, decidit a descobrir qui era el lladre nadalenc, vaig connectar unes càmeres de vigilància. Em vaig adormir amb la seguretat que ara sí que descobriria el culpable. Al matí del dia de Nadal, tornava a faltar el caganer i vaig anar a mirar sota la manta que tenia el Tió i sí, era allí. Vaig mirar a les càmeres i hi sortia la Guspira jugant amb la figura. Vaig anar a dir a la mare que la culpable havia estat la nostra gata i em va dir:
            —Que vols que la renyem per una cosa que no és conscient que és dolenta?
            —No, no cal.
            I tots vam abraçar la meva gata Guspira. Aquell any havíem tingut una bona cagada de pessebre!


      Tió   Guspira

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: