Detall intervenció

RE: Repte C XLIII (143) Vinyes verdes vora el mar

Intervenció de: Baiba Liepa | 07-07-2006


Vinyes verdes vora el mar...

Hi ha un poble blanc, verd i blau que mira a ponent : el Port de la Selva.

És un cul de sac. Es ve de Llançà i es va a Cadaquès, o a l' inrevés.
O a la Selva de Mar, un altre meravellós cul de sac atacat per l' especulació urbanística.

La situació del Port , única a la costa brava , fa que la tramuntana entri de cara, i que
l' espectacle de la mar bullint, blanca
d' escuma fins l' infinit, coronada d' irisacions aèries fruit de la barreja del vent,l'aigua i la llum, sobre un tapís balandrejant, cosit amb fils invisibles de tots els blaus i verds imaginables, sigui espectacular.

S' ha d'estar molt enamorat del país,per que no et sàpiga greu que la tramuntana et bufi en plenes vacances.

Les postes de sol, concebudes com una escenificació diària, en la que intervenen els mateixos elements amb combinacions diverses segons mani el vent : cels de núvols violetes, morats,roses...les muntanyes de l'Albera enfosquint-se a l' horitzó, el mar que es torna gris pàl·lid i es confon amb el cel a través
d' una franja de calitja lleu i subtil, la tranquil·litat de les petites onades llepant la sorra...

Navegar amb els amics al capvespre i veure com s' envà el sol daurat voltat de núvols que juguen amb ell canviant els colors i de la superfície de l' aigua que es va enfosquint en el just blau marí, i arribat aquest, punt llançar-se nu a la mar, experimentant una única i efímera sensació de llibertat.

Desprès posar proa cap el Cap de Creus, costejar prop de les cales fosques i silencioses amb algun veler ancorat que hi fa nit, passar per davant de l' antic Club Mediterranèe i començar a veure les boies fluorescents dels pacients pescadors de canya.
Veure la silueta del far d' Orson Welles i donar la volta a l'illa Encalladora.
Sempre hi ha algú que porta vi i quelcom per menjar, i a voltes, enduts per una barreja d'emocions indestriables, cantem havaneres, desafinant o no, amb lletres mig apreses, acompanyats per la remor de l'aigua contra el casc i emmustigant amb els nostres cants el so del motor.

"Bufa mestral ben fort,
infla-la bé la vela
que arribarem a port
i allí veurem la Pepa..."

He de dir que, malgrat tot , jo soc de secà

Baiba Liepa


Respostes

  • RE: Repte C XLIII (143) Vinyes verdes vora el mar
    Baiba Liepa | 07/07/2006 a les 11:36

    Vinyes verdes vora el mar...

    Hi ha un poble blanc, verd i blau que mira a ponent : el Port de la Selva.

    És un cul de sac. Es ve de Llançà i es va a Cadaquès, o a l' inrevés.
    O a la Selva de Mar, un altre meravellós cul de sac atacat per l' especulació urbanística.

    La situació del Port , única a la costa brava , fa que la tramuntana entri de cara, i que
    l' espectacle de la mar bullint, blanca
    d' escuma fins l' infinit, coronada d' irisacions aèries fruit de la barreja del vent,l'aigua i la llum, sobre un tapís balandrejant, cosit amb fils invisibles de tots els blaus i verds imaginables, sigui espectacular.

    S' ha d'estar molt enamorat del país,per que no et sàpiga greu que la tramuntana et bufi en plenes vacances.

    Les postes de sol, concebudes com una escenificació diària, en la que intervenen els mateixos elements amb combinacions diverses segons mani el vent : cels de núvols violetes, morats,roses...les muntanyes de l'Albera enfosquint-se a l' horitzó, el mar que es torna gris pàl·lid i es confon amb el cel a través
    d' una franja de calitja lleu i subtil, la tranquil·litat de les petites onades llepant la sorra...

    Navegar amb els amics al capvespre i veure com s' envà el sol daurat voltat de núvols que juguen amb ell canviant els colors i de la superfície de l' aigua que es va enfosquint en el just blau marí, i arribat aquest, punt llançar-se nu a la mar, experimentant una única i efímera sensació de llibertat.

    Desprès posar proa cap el Cap de Creus, costejar prop de les cales fosques i silencioses amb algun veler ancorat que hi fa nit, passar per davant de l' antic Club Mediterranèe i començar a veure les boies fluorescents dels pacients pescadors de canya.
    Veure la silueta del far d' Orson Welles i donar la volta a l'illa Encalladora.
    Sempre hi ha algú que porta vi i quelcom per menjar, i a voltes, enduts per una barreja d'emocions indestriables, cantem havaneres, desafinant o no, amb lletres mig apreses, acompanyats per la remor de l'aigua contra el casc i emmustigant amb els nostres cants el so del motor.

    "Bufa mestral ben fort,
    infla-la bé la vela
    que arribarem a port
    i allí veurem la Pepa..."

    He de dir que, malgrat tot , jo soc de secà

    Baiba Liepa

  • Ets la meva vida.
    Àfrika Winslet | 08/07/2006 a les 22:35

    La platja de Cadaqués s'estenia sota els nostres peus, que trepitjaven pedres i sorra i se sentien units a la realitat per un fil invisible que volien tallar d'un cop. Els últims rajos de sol encenien el cel del capvespre i acariciaven, tímidament, els meus pòmuls humits. Tu encara em miraves amb aquell dubte i aquella por que m'entendria i et corcava per dins. "Gràcies", et vaig dir amb un somriure i, llavors, vaig voler mullar el meu consol en aquella mar d'aigua cristal·lina que havíem escollit com a comiat abans de marxar... més lluny.
    En sortir, vaig estirar-me al teu costat desitjant l'abraçada que temies donar. Els teus dits van recórrer el meu cabell mullat com si teixissin teranyines. El mestral bufava indecís i vestia de dona la meva nuesa, que contrastava amb els meus ulls de noia atemorida i pensarosa. Els teus no deixaven de controlar el lleu balandreig de les ones i les teves mans no gosaven aventurar-se més enllà de la meva esquena. En aquella platja, les distàncies esdevenien pura imaginació; no existia més enllà de l'horitzó, no existia Barcelona ni la meva presó i, sobretot, no existia un forat negre d'edat entre tu i jo. No importaven els quilòmetres ni el rellotge.
    "Ets lliure", em vas dir, amb uns llavis delerosos de petons i una veu trencada. Lliure? I què era la llibertat? Potser era poder fer el que volia, després d'haver volat com un ocell? O poder escollir a qui entregar-li, de nou, la clau de la meva llibertat? "Vull quedar-me amb tu", li vaig dir, agraïda, i els meus llavis s'acostaren lentament i li feren un petó tímid i sincer a la boca. Després baixaren, com el sol que es ponia, cercant un nou horitzó sota la seva camisa. Les seves mans, tremoloses, em detingueren de sobte. "De debò m'estimes?" em va dir, potser sense esperar resposta. I jo ja sabia que ell ho sabia, ho havia sabut sempre. Li vaig fer una abraçada i, a cau d'orella, vaig xiuxiuejar-li "Ets la meva vida". Mentre els seus ulls s'entelaven, jo continuava en la recerca del meu nou horitzó... una mica més lluny.
    L'endemà cremava i se sentia a prop. L'endemà xisclava rera la lluna. L'endemà... vés a saber on seriem.



    • Petita correcció... jeje
      Àfrika Winslet | 09/07/2006 a les 16:17

      On diu:

      "amb uns llavis delerosos de petons i una veu trencada"

      crec que quedaria millor dir:

      "amb els llavis delerosos de petons i la veu trencada"
  • Camí de Ronda
    angie | 09/07/2006 a les 14:05

    Hi ha llocs que t'obliguen a sentir-te especial pel sol fet de ser-hi i jo ho aconsegueixo en un tram de costa on els colors, les olors i les formes són braves com les aigües que el pentinen.
    M'agrada passejar-hi quan les barques arriben a la platja de Sant Pol, senyal de que el vent bufarà fort. La platja s'orienta al sud i és l'escollida per fondejar quan s'acosta el mal temps. És llavors quan surto de casa i vaig a trobar-me amb les casetes de bany, últim testimoni viu del bateig d'aquell tros de litoral gironí.
    Deixo enrere l'Hostal de la Gavina, sortida d'aquesta magnífica ruta i m'apropo al mar per un camí de sorra amb suaus desnivells que serpentejant, et convida a fer parades més d'un cop.
    Un llarg mirador natural dominat per la vegetació m'atura. Des d'allà contemplo el blau fosc que creix a mida que el sol progressa cap al zenit i les ombres del rocam s'hi banyen lliures. Gaudeixo amb la seva nuesa.
    Els ulls no tenen accés a tanta bellesa i balandregen llampeguejats per la llum que encén les ones i després les apaga, en un vaivé constant que malgrat semblar idèntic, mai ho és. A la meva esquerra s'intueix la glorieta que serà el darrer punt d'aturada.
    Reprenc les passes i observo els pins. El mestral i la tramuntana fan sovint l'amor entre les seves branques i les modelen al ritme de les seves sacsejades. Formes espectrals es pengen damunt el recorregut i el transformen en un passadís de la por, mentre va caient la nit.
    Petits pedrissos voregen el costat dret i fan de frontera improvisada als meus peus. Aquests tendeixen a fondre's amb les petites cales que juguen a fer-me seva.
    Passats uns minuts, una explanada apareix davant meu. Allà hi neix una escala que duu al turó i, a tocar de mar, s'alça el racó més romàntic de tot el recorregut. Un petit temple noucentista fa de vigia privilegiat i és on resto finalment trencant les hores en desitjos i records, que continuaran fent ronda i fent-me brava al seu costat.

    • RE: Camí de Ronda (petita correcció)
      angie | 09/07/2006 a les 14:39

      Hi ha llocs que t'obliguen a sentir-te especial pel sol fet de ser-hi i jo ho aconsegueixo en un tram de costa on els colors, les olors i les formes són braves com les aigües que el pentinen.
      M'agrada passejar-hi quan les barques arriben a la platja de Sant Pol, senyal de que el vent bufarà fort. La platja s'orienta al sud i és l'escollida per fondejar quan s'acosta el mal temps. És llavors quan surto de casa i vaig a trobar-me amb les casetes de bany, últim testimoni viu del bateig d'aquell tros de litoral gironí.
      Deixo enrere l'Hostal de la Gavina, sortida d'aquesta magnífica ruta i m'apropo al mar per un camí de sorra amb suaus desnivells que serpentejant, et convida a fer parades més d'un cop.
      Un llarg mirador natural dominat per la vegetació m'atura. Des d'allà contemplo el blau fosc que creix a mida que el sol progressa cap al zenit i les ombres del rocam s'hi banyen lliures. Gaudeixo amb la seva nuesa.
      Els ulls no tenen accés a tanta bellesa i balandregen llampeguejats per la llum que encén les ones i després les apaga, en un vaivé constant que malgrat semblar idèntic, mai ho és. A la meva esquerra s'intueix la glorieta que serà el darrer punt d'aturada.
      Reprenc les passes i observo els pins. El mestral i la tramuntana fan sovint l'amor entre les seves branques i les modelen al ritme de les seves sacsejades. Formes espectrals es pengen damunt el recorregut i el transformen en un passadís de la por, mentre va caient la nit.
      Petits pedrissos voregen el costat dret i fan de frontera improvisada als meus peus. Aquests tendeixen a fondre's amb les petites cales que juguen a fer-me seva.
      Passats uns minuts, una esplanada apareix al davant. Allà hi neix una escala règia que duu al turó i, a tocar de mar, s'alça el racó més romàntic de tot el recorregut. Un petit temple noucentista fa de vigia privilegiat i és on resto finalment trencant les hores en desitjos i records, que continuaran fent amb mi la ronda i em tornaran brava sota aquella columnata de pedra i sal.

  • Repte 143: RECORDS D'INFANTESA
    La Riera del Fluvià | 09/07/2006 a les 19:23

    Sempre he recordat, amb una certa enyorança, aquells estius passats a Cadaqués, quan encara era una nena innocent i feliç. D’això ja han passat uns quants anys i, és veritat que, com més gran et fas, més clares i precises et venen a la memòria les imatges d’aquells temps ja llunyans.
    No tenia més de deu anys quan passava el mes de juliol a Cadaqués, un Cadaqués que començava a rebre el turisme. El turisme! Gran font d’ingressos per un costat, però especulació i desordre urbanístic per l’altre.
    Cadaqués era, aleshores, un poble petit, d’un blanc immaculat, amb l’església que sorgia majestuosa d’entre les teulades vermelles. Els carrers, estrets i sinuosos, sortien d’arran de platja per enfilar-se muntanya amunt. Als voltants del poble, els ametllers i les oliveres creixien en feixes sostingudes per murs de pedra i, prop de la platja, les barques balandrejaven mandroses.
    Actualment, el vell poble de pescadors no ha canviat gaire. Quan arribes per mar se’t presenta al davant amb la mateixa blancor, amb el mateix esperit mariner. Els carrers encara són estrets i costeruts. El que sí ha canviat és el seu entorn: la majoria d’ametllers i d’oliveres han desaparegut per donar pas a complexes hotelers i edificis d’apartaments o, el que és el mateix: l’especulació del turisme.
    També recordo el vent: la famosa tramuntana de l’Empordà, encara que aleshores no sabia si era tramuntana, mestral o migjorn.
    La nuesa dels penya-segats i de les roques foradades del Cap de Creus, la fauna i la flora, l’aigua neta i la riquesa del fons marí, fan un conjunt únic al món. El dia que hi vaig anar per primera vegada vaig baixar carregada de pedres per a la mare. Encara no es parlava de protecció, ni de medi ambient, ni de parcs naturals, ni de res semblant. Per sort ara és un espai protegit on les plantes i el animals autòctons poden créixer lliures, sense témer la invasió dels humans devastadors.
    Podria explicar moltes aventures de la meva estada a Cadaqués, de la visita a la casa de Dalí, de les excursions a la muntanya o de les sortides amb barca, però ja arribo a les 400 paraules i he de parar. Només una petita anècdota: una de les moltes tardes que anàvem a berenar sota les oliveres, se’m va ocórrer agafar una oliva per menjar: innocent! Em pensava que sortien com les del pot!

  • La mar i un llapis
    Joanra | 10/07/2006 a les 00:22

    Trec el llapis de la butxaca, però quin model tinc per dibuixar? No sé aferrar-me, no sé recolzar-me, no sé ser, només sé estar. No m'agrada entrar en cap joc, m'agraden els arbres i els gats que hi pugen i tot sols intenten, no poden, baixar-ne, però a la fi es llencen i allà els tens un altre cop, a terra, caminant, coneixent i reconeixent.

    Porucs banyadors entren a l'aigua, porugues nueses s'hi remullen... El balandreig del mar és l'oscil·lació de la vida mateixa, el vent que empeny les branques i les deixa retornar, tu que em mires i de cop no em veus, el foc que s'encén, s'apaga, el sol que surt i s'amaga, i nosaltres capficats a aplanar el que viu per a ser ona, entestats a asfaltar el que és turó, bosc, salvatge existència que ens torba.

    Camino enmig d'un munt de soroll i voldria no tenir oïda per a poder sentir el silenci de la natura, sentir com el mestral em guia sense dir-me res, escoltar el mar que em sedueix sense publicitar-se, caminar damunt la terra que embolica el carbó, la pedra i el petroli, productes de la paciència i víctimes de la ciència.

    Em trobo en una presó d'informació, amb la seva hora d'esbarjo imposat i impostat. No m'hi avinc, amb aquestes normes, prefereixo no participar. Prefereixo treure punta a un llapis, prendre'm un te, dibuixar i escriure i fingir que sóc lliure.

    No sóc un lluitador, tendeixo a somiar i per això et somio. Et somio en un poblet de la Costa Brava, que limita al nord amb rocs, a l'est amb barques, a l'oest amb turons i al sud amb platges. Portes un vestit blanc, que limita al sud amb fermes cames. M'aculls a la teva casa també blanca, brillantor de puresa, destil·lat de bellesa. Passejo descalç pel terra fresc i per la teva ànima sincera. T'agafo de la mà i t'explico un conte: hi havia una vegada un home, mort de tristor enmig de la foscor, que es va il·luminar quan et va veure nedar, sota la lluna, en aquesta mar de plata.
  • La costa giri . ( visó fosca i poc romàntica de la costa brava )
    ElCostatFosc | 10/07/2006 a les 09:13

    Poca cosa queda de la costa brava. Tan sols el record.
    La costa brava ja no es brava. Ja no hi bufa el mestral.
    Ara és la costa giri. Hi bufen vents d'especulació.

    En moltes platges és convenient reservar lloc posant la tovallola a la sorra no més tard de les deu del matí. Cada any més i més gent. I les platges no creixen. Tan sols alguns racons de difícil accés resten lliures d'aglomeracions. Cales nudistes la majoria, cap problema si no t'importa la nuesa.

    Els preus i serveis són horribles. El menjar dolent i perillós. Ensaladilles russes de la mort. En el país del vi, es consumeix sangria. Elaborada amb Don Simon. El balandreig dels giris saturats d'alcohol de garrafa emula al de les barques dels pescadors.
    Algunes poblacions han estat literalment arrasades per l'especulació, bars musicals a cada pas, discoteques i prostíbuls. Els voltors busquen clients a peu de carrer. Regalen invitacions per entrar aquí o allà. Parlen anglès, rus, alemany o castellà. El català, naturalment, no existeix.

    Un acudit : Turisme cultural ! quin fart de riure. Dali i Gala com us heu de veure !. El vostre museu sembla el metro de Barcelona en hora punta. Abarrotat per un munt de gent a la que l'interessa una merda la pintura i l'art. Però alguna cosa han de fer, no es poden quedar tot el dia a la platja. I la visita al museu està inclosa en el preu del seu viatge.

    Voleu conèixer Africa sense sortir de Catalunya? Cap problema !. Aneu a Palafurgell o a Sant Pere Pescador !. Si hi aneu un Diumenge al matí podreu gaudir d'un autèntic mercat africà al aire lliure. I és que tota Africa treballa a la costa brava. També en l'agricultura, però sobretot, en la construcció. Per l'hostaleria els preferim blanquets. Un dels grans beneficis que aporta el turisme, no ho sabíeu ? La creació de llocs de treball !. Hem d'urbanitzar tota la costa !. Constructors, especuladors, endavant no defalliu, Africa us necessita !.

    La costa brava, malgrat tot, encara té el seu encant. Si ets espavilat i tens bona pinta et pot resultar fàcil follar amb alguna giri borratxa. Per algunes nòrdiques i russes fotre un clau es com prendre's un cubata.

    Això sí, és important tenir aspecte de torero.
    • correccio
      ElCostatFosc | 10/07/2006 a les 09:18

      Faltava un accent a la segona frase :

      La costa brava ja no ÉS brava.


  • A la Calà del Borró plouen enfilalls de mots dels quals n'extrec uns quantes estrofes malgirbades.
    Bruixot | 10/07/2006 a les 12:41


    Sonen dispars
    a l'altra banda de la cala.

    Un balandreig
    que m'acomboia
    em diu dels peixos
    pocs peixos
    o això en malparlen
    que l'aigua ens deixa veure
    sota els peus

    L'arena negra
    em deixa lliure
    d'expressar les paranoies
    i qui sap si allò
    serà un asteroide
    que ha caigut
    donant tombs

    De la nuesa en veig
    la pell torrada
    la cridòria de milers
    de lloros tant avall
    costa avall
    d'aquella platja
    i d'aquell passar per l'Aro.

    No sé pas si el sé
    el desig
    mentre veig el borrissol
    i els pits que es drecen
    cap el mirall que em fa l'ullet
    i jo no he mirat
    que mirar és creure

    No hi ha dret
    tantes veles i tantes vel·leïtats
    i aquest fardar del passejar la riquesa
    i engegar amb força del motoret la mesquinesa
    i els modelets
    que no saps el que saps i creus que saps

    Respiro
    i penso que em menjaré un tros de meló
    quan arribi a casa
    allò que ara és casa
    la persiana baixada
    per evitar la calor
    que em baixa clatell avall
    abans que em decideixi
    a remullar-me el cul
    de nou caminar
    entre garotes
    i clavar-se les roques
    als palmells dels peus

    Paga la pena
    caminar mitja hora
    per allunyar-se el més possible
    arriscar-se a les esgarrinxades
    esperar que no bufi el mestral
    o esperar que bufi
    i repetir la salmodia
    paga la pena
    paga la pena
    paga paga paga
    paga

    I potser fer cara de pomes agres
    quan veus que ni així et lliures
    del típic i tòpic
    (ja ho sé
    que tenen dret a venir
    només faltaria
    però
    ¿cal ocupar l'arena
    amb quatre-cents para-sols
    i fer xivarri
    jugar a la pilota
    mostrar els drapets que s'han comprat
    mirar em desdeny els que anem
    només amb una mísera tovallola?)

    Em sento cast
    quan miro la corba
    que baixa la closca
    que cerca la natja
    que trepitja tosca
    les algues agrestes
    al mig de la cadolla

    I emprenc el viatge
    per llocs estranys
    enganys damunt enganys
    amb tal afany
    que no en veig el miratge

    Tartamudeig
    pessigolleig
    xipolleig
    xafardeig
    i balandreig
    tot en un adormir-se
    sobre la sorra
    sota el sol
    de la injustícia

    Sonen dispars a l'altra banda
    del món


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.