RE: Qui s'atreveix...

vec que estas força animat!!! així m'agrada.. jejej

El bosc era espès, tant per la densitat d'arbres que el formaven, com per l'esquerpa nit que queia sobre ell i que pintava de negre tota la bòveda celeste, tan sols tacada per alguna estrella mal posada.

N'Helena caminava cap al prat que era a tocar de la casa del mestre. Aquest havia convocat totes les seves seguidores exactament a la mitjanit. El rellotge de n'Helena, fet d'un aliatge pesant de zirconi i alumini, com els de la resta de germanes, marcava les onze i quaranta-vuit.

Des de ben petita, n'Helena s'havia preguntat què hi feia, en aquest món; és clar que amb formulacions diferents segons anava complint anys solars. Ara, en aquell precís instant, els seus pensaments es podien sintetitzar en un únic i gegantí dubte: si pocs minuts després tot li seria desvetllat, tal i com li assegurà el mestre.

En arribar davant la casa, ningú més no s'hi esperava. Tornà a mirar el rellotge: les dotze en punt. El mestre sortí: amb un gest assertiu, la convidà a acostar-se. N'Helena s'estranyà de trobar-se sola amb ell.

Minuts després, el seu blanc cos, violat, anà a buscar recer amb els d'altres noies, a escassament un metre sota terra.