RE: MINIREPTE 56: ÀNSIA

La Nsia era una nena de vuit anys que vivia sota un pont obert a la vida.
Hi havia viscut feia tant que ni recordava com hi havia arribat.

Un bell pont de pedra, inútil si no fos que era l'habitacle de la Nsia. Cap riu, cap rierol no hi fluïa qui sap lo!

La nena tenia els cabells negres i ondulats i li arribaven als genolls. El vent els li pentinava somrient. La pell, blanca i fina, que la rosada li cuidava, li feia de mare fada.
La Nsia anava abillada amb fulles de col...tot i que no era cap eruga. I anava descalça tot l'any. Era feliç cada dia perquè no sabia ni què era cada dia. Era amb el que era i prou.

Un dia, i fins aleshores no li havia passat mai, va sentir la gana. La gana, una mena d'insistència que li cremava l'estómac, que li provocava salivera, que li feia raucar, insistents, els intestins!

Quan apareix la gana li ve del bracet el desig.

La Nsia havia viscut de l'aire del cel i ara es trobava així. Cap estat ideal perdura!

Passava ànsia, la Nsia.
Passava ànsia, la Nsia.

I li va canviar el tarannà. El pont enyorava la rialla fresca com aigua lluent!
La cara li quedava tibada. I maleïa aquella sensació que no la deixava viure.

De cop es va trobar menjant-se la indumentària. I va quedar nua. Li va fer vergonya. La Nsia ara tenia una nova ànsia: la de vestir-se.

Va arreplegar quatre plàstics bruts de bosses de supermercat amb les lletres mig pelades mig descolorides i es va tapar com va poder.

I vençuda per les ànsies va fer cap a la civilització.



Mena (per què cony existeixen, les ànsies?????)

'Ansiedad de tenerte en mis brazos musitando palabras de amor....'. I a partir d'aquí el disc estava ratllat i podia sentir-se aquesta part de la cançó mil vegades i si es volia mil i una nits.
La Lola estenia roba i l'escoltava amb el cap moll amb els rulos per quedar ben lleona. L'endemà tota la colla de jubilats marxaven a Tenerife i volia estar maca. Era una de les vídues que feien més goig, la que més. Ho sabia i la satisfeia. Cantussejava la lletra del Jorge Sepúlveda. Recordava l'Antoniu. L'havien ballada tant! I la vida també l'havien ballada, junts. Massa junts. Massa Antoniu. Massa enganxós. Massa. Massa.

Li va deixar la casa, ella que no tenia res i que venia pràcticament de sota el pont. I una fortuna prou considerable com per no haver hagut de treballar mai, mai, mai. No es podia pas queixar.

Somreia, la Lola, mentre amb les pinces de fusta penjava mitjges i calces de blonda de color sépia. Hauria de comprar-ne d'un color que fos picardiós, incitant.

Tenia un setantè clissat, i no era pas un pelacanyes.
Duria el vell tocadiscos i el faria ballar quan el dugués a la seva cambra. I qui sap si, amb poc temps i una bona canya, novament casada, heretaria. Nou somriure.
Calia amortitzar el Sepúlveda a còpia de ben pensades sepultures!

Mena (hi ha enginys tan...tan de Lola!)

prova