Normalitat (Repte CXVII)

no se si ho he fet be aixó d' enganxar el repte.
m' ho podeu aclarir?
Baiba Liepa

Tot això va començar fa molt de temps, i em temo que mai acabarà. Estic atrapat en un món imaginari, cruel, però, per dessobre de tot, el meu món. Creat a imatge i semblança a mi, independent de la resta de mortals.

Juro que jo mai havia tingut cap musa. Però tu, rosa de maig, vas encisar-me des del primer instant. Recordo quan, aquella tarda d'entre setmana -m'és impossible de precisar-ne el dia exacte- vaig descobrir-te. Jo que buscava en un tallat i el batibull d'una jornada corrent de bar la inspiració, vaig veure't asseguda a la taula del costat. I allò va ser sens dubte el millor regal que Déu m'ha fet: la teva imatge, serena, còmplice, propera, però alhora distant. Va ser com una punxada al cor, un flagel que encara ara tinc clavat. Vas marxar als cinc minuts del nostre "encontre", però ja en vaig tenir prou per a escriure el primer capítol de la novel·la que a hores d'ara tinc entre les mans.

A partir d'aquell dia, cada tarda anava al bar "El Drac" -abans n'he dit el nom- per veure't. Havia d'acabar la feina que el dia anterior havia començat, i la teva presència m'hi ajudaria.
Sempre es convertia en el mateix. Jo arribava a les sis i pocs minuts, i cap a quarts de set, t'aixecaves, pagaves i agafaves la porta. I dia rera dia, quan arribava a casa, em posava a l'ordinador a redactar un nou capítol, de tu, de mi, d'això nostre. D'això que no és, ni ha estat, ni mai serà.

Al cap de dos mesos, quan ja vaig tenir l'obra decididament enllestida, vaig deixar d'anar-hi, i per tant, de veure't. Més que amor, allò s'estava convertint en obsessió, i veia que havia de tallar de soca-rel amb tot allò. No sé qui ets i probablement mai ho sabré, però he de confessar-se que per desgràcia, no t'he oblidat. I, a hores d'ara, podria cantar-te aquella cançó de Sau que tant m'agrada per a descriure el que sento...

Lo meu no és molt normal, direu. I què és normal, us contesto jo? Passar-se deu hores davant de la pantalla d'un ordinador, quadrant números i parlant sol, això és normal? Cadascun és com és, i parlar de normalitat està de més, crec jo. A mi, el que m 'agrada és això. Omplir la banyera de sabates de dona i pètals de rosa. Hi ha qui es banya amb llet, altres amb vi, i pel que sembla, avui en dia està de moda untar-se el cos de xocolata. El que jo dic, és que fa vint anys, si un prenia banys de xocolata, tampoc se'l considerava normal. No vull donar a entendre que d'aquí un temps, ficar-se en una banyera plena de sabates de tacó d'agulla i pètals de rosa vagi a ser el més chic, però ves a saber... A mi, de moment, això és el que em rejoveneix. Els pètals de rosa em relaxen. El seu tacte envellutat em fan oblidar les tensions del dia, i les sabates de dona...ohhhh!!! les sabates de dona...Com em tonifiquen aquestes sabates negres, amb tacons llargs i fins, qual estilets assassins. Després d'una estona a la banyera, començo a masturbar-me mentre petoneixo una per una les sabates que m'envolten. L'olor de la pell, la manera que la llum es reflecteix en elles, aquest tacó dur i afilat...Ohhhh...aquest tacó...que dolorós pot arribar a ser, i quant plaer es pot trobar en aquest dolor. Quan estic arribant al clímax em copejo amb elles fins que un filet de sang taca el xarol immaculat. Amb l'altra mà, vaig accelerant el ritme fins que amb un grunyit salvatge exploto de plaer. Ejaculo llavors, com un drac que escup foc, sobre les sabates. Procuro repartir la meva esperma per totes elles, que cap es quedi sense el seu regal, mentre la meva boca va deixant anar obscenitats diverses. A la fi, ja satisfet i relaxat del tot, jec de nou a la banyera. Agafo llavors un llibre i rellegeixo feliç, al millor escriptor del món: el meu admirat marquès de Sade. Quin m'importa a mi la normalitat?

Algú volà sobre el niu...

Cada dissabte m'acostava a la "Llar de l'esperança" per fer la meva bona obra de la setmana: lectura per a sonats.
M'hi estava una hora o hora i mitja, i abans de marxar gaudia una estona del deliciós jardí, un paradís de verd, un oasi de pau i serenor.

La Teresa. Era tímida i callada, i sempre em defugia amb uns ulls de mirada perduda però amb espurnes de trapelleria. Aquella dia, però, quan la vaig trobar asseguda entre els altres, esperant-me amb els punys tancats sobre els genolls, la Teresa escoltà la narració sobre el drac i la princesa amb una tal atenció que em commogué. No podia deixar de mirar-la, d'observar els seus llavis repetint els meus mots en silenci.
Llavors, en acabar, aprofitant el Sant Jordi, vaig anar al jardí a buscar una rosa i li vaig regalar amb posat cerimoniós, junt amb el llibre de contes i llegendes. Ella se'l mirà i el fullejà complaguda. No així amb la flor, que llançà despectivament a la paperera.
Vaig començar a sovintejar-la, em tenia fascinat: al costat dels típics Napoleons, dels apocalítics de cap tocat amb un embut, de reis i faraons, la Teresa era com un àngel exiliat. M'explicà que la seva família l'havia tancada per quedar-se amb la seva part de l'herència declarant-la incapacitada mental, i que la mantenien drogada tothora per evitar que s'escapés.

Finalment me la vaig creure, volia ajudar-la , i vaig anar a parlar amb la directora per veure què hi podia fer.
-Uhmm...ja li vaig dir que no s'escoltés les seves històries, i ja el vaig avisar que no li permetria interferir en el seu tractament.
Després de la conversa, decebut i pensarós, vaig anar a l'habitació de la noia. Sabia que m'esperava, que havia posat la seva fe en mi. I li havia fallat.

Just abans d'entrar, vaig sentir unes veus confabuladores. M'era estrany, i vaig ullar per l'escletxa abans de tustar a la porta: la Teresa parlava amb en Francino, del Telenotícies migdia, i li explicava amb detall que la seva família la tenia allí segrestada i que l'herència...

Estimat boig al quadrat: 350 paraules + 2 asteriscs ;-)

-----------------------------------------------------------------------

La pluja regalimava pels nostres cossos bruns sota la immensa fulla de plataner, acabada de tallar de soca-rel, que es sacsejava al ritme del nostre caminar d'adreça al Sixaola, el riu que dividia la terra de l'home blanc amb el país dels indígenes.
La forta pluja tamborinava sobre l'espessa jungla mentre els crits dels micos udolaires s'elevaven per damunt dels eixordadors refilets dels ocells.
L'Amanda era l'única que no es mullava. Caminava descalça, i la seva cara de pòmuls alts tenia una expressió rotunda.
-Amanda, no calia que ens acompanyés -li vaig dir.
-És veritat -digué l'Iu, el meu company-. Haguéssim pogut arribar sols fins a l'embarcador.
-Les coses cal fer-les bé -contestà ella fermament.

*

Ens havíem conegut en l'esgavellat autobús que anava cap a Bribrí, on per primer cop sentíem una llengua precolombina. A les vores del tortuós camí abundaven els geckos, uns rèptils de metre amb cap de drac i panxa rosa.
Asseguda vora nostra, una dona indígena ens somrigué i ens oferí un suc de canya. Era l'Amanda. Més enllà del Sixaola, al vessant de la muntanya, hi havia Quatletl, el seu poble.
Ara veníem de passar-hi tres dies, sota el càlid aixopluc de la seva protecció. Allà ens havíem iniciat en la remota cultura bribrí.

*


Les barques, carregades d'estibes de plàtans i cacau, creuaven el riu majestuós, soscavat per la pluja.
Vora la riba vaig abraçar l'Amanda, conscient que potser mai més no tornaríem a veure'ns. Restava, a casa seva, un llibre en català, l'únic present que podíem regalar-li d'una pertinença pròpia, íntima i estimada.
Ja al mig del riu vaig sentir com si, deixant aquell món, tallés els ponts amb la veritable essència de la vida.
-Saps què? No vull tornar a Nova York -digué de sobte l'Iu.
-Jo tampoc. Què ens va fer anar allà? -li vaig preguntar-. On ens ha portat la civilització occidental? Com hem pogut perdre així el senderi tots plegats?
I amb la consciència del que ja és irremeiable, em vaig deixar caure en aquella puresa plena de pau que tots els meus sentits es resistien a abandonar.

El cavaller travessava el camí quan ha sentit el bram animal, inhumà:
- Táscegatooquépasssacontigo,agüelooo? Vetepalasilo!
Veu el drac atacant un bé indefens, vell, que coixeja. Ràpid, treu el punyal del cinyell i el clava en la carrosseria verda metal.litzada amb flames vermelles, deixant una ferida llarga: no sagna; s'acotxa i el clava a la pota rodona i negra: perd verí transparent.

Reprèn el pas, gaudint del sol primaveral…
- Tiguesquietdunavegada! Nomemprenyismés…
- Mamaaaaa!
- Mestàsacabantlapaciència!Volsrebreiploraràsambraó?
El cavaller veu la mà del monstre aixecada, presta a descarregar la seva fúria sobre el capet rinxolat de la víctima oferta a una fam irada. Mira aquella bèstia directament als ulls, declara batalla:
- Quina preciositat de criatura! Quins ullasos té! - regala l'última oportunitat de salvació a l'enemic - S'assembla tant a vostè…
La fera canvia el gest desabriat pel desconcert; mirant-se el fill amb súbita tendresa que mata la necessitat de violència, mormola:
- Sí! és maco, però neguitós...
El cavaller marxa satisfet, un altre rescat…

Amb l'urpa sobre l'espatlla de la princesa, l'animalot la sacseja; a ella li cauen bossa, llibre i ulleres: Ulls plorosos, galtes enceses…
- Telestaveslligant... Tupensesquesòcidiota? Quenoséelqueveig?
- Jo…
- Vasremenarelculdavantdelsseusnassos... finsqueelvasposarcalent!!
Aquest monstre vol menjar-se-la: quan la tingui a la panxa no serà de ningú més, podrà rossegar-la a plaer... però el cavaller el fa caure, i enfonsant-li el colze al pit, li talla la respiració amb cop expert:
- Perdoneu-me …- Treu l'espasa en forma de somriure còmplice - Quina noia més bonica... - Ofereix la mà per treure-la de la cova - Massa bonica…
Regala una rosa a la dama: apunyala d'amagat la fera; una taca vermella apareix a la samarreta. Ningú més la veu; s'allunya.

El cavaller contempla el seu reflex en el vidre d'un aparador; després mira endins: és una llibreria. Llegeix les propagandes fosforescents:

*UN CLÀSSIC: EL QUIXOT*
Somriu; ahir, ell va derrotar gegants!

*L'ACTUALITAT: LA LLEGENDA DE ST.JORDI*
Assenteix; avui ha vençut el drac!!

*EL LLIBRE ETERN: LA BIBLIA*
Aixeca dos dits ( índex, mig ) i fa la senyal de la benedicció traçant en l'aire una creu. Potser demà…

Alícia es llençà pel forat, relliscà pel tobogan i arribà al final fent una tombarella. Llavors va veure el drac màgic sortint per una porta petitíssima, per on segur que ella no passava. "Merda!" va pensar, però, per sort, va veure un llibre a terra que es titulava "Encongir-se és fàcil... si saps com!" i, com que no tenia temps ni ganes de llegir-lo, va anar directament a la última pàgina on deia que, per encongir-se, només havia de vomitar el sopar i, si podia, fins i tot el dinar. Així, va poder passar per la porta trepitjant-se els pantalons i ensenyant les calces Calvin Klein que li havia regalat el seu xicot.

A l'altra banda, va trobar un munt de gent força estranya asseguda a terra i bevent una cosa que ells anomenaven ‘calimotxo' i que no era res més que vi dolent barrejat amb coca-cola. En veure-la, van convidar-la a celebrar el dia de San Botellón el Gran però ella no va voler perquè estava entestada amb continuar en la recerca d'aquell drac màgic. Així que va agafar un got amb coca-cola i va continuar el seu camí.

Poc després es va topar amb un personatge amb bigoti i força lleig que, al principi, semblava simpàtic però, més tard, va preguntar-li:

- Com pots veure, el camí es bifurca... cap a on aniràs?

Ella va rumiar-ho una estona i, finalment, va contestar-li:

- Crec que aniré cap a l'esquerra.

- Que li tallin el cap! - va vociferar ell, tot ensenyant les dents.

Ella va començar a córrer, esperitada i, efectivament, es desvià pel camí de l'esquerra. Al cap de pocs metres, va veure que ja no l'empaitava i es va asseure sota un arbre per descansar. Aleshores, algú la saludà des d'una de les branques més altes... era una pantera rosa jubilada, amb un somriure permanent d'orella a orella.

- No tinguis por - va dir - Estic aquí per ajudar-te. Quina pastilla voldràs, la blava o la vermella?

És Sant Jordi.
Amb un gest elegant i divertit, mentre camino per la vorera, colpejo els clatells d'un avi i d'una noia que caminen al meu davant; tots dos riuen.
De camí a l'escola, esquivo la gent que es llança des de les finestres dels pisos més alts; després em frego la pell amb el bassal de sang que regalima dels cossos.
Alguns homes van vestits de dona; d'altres salten com cangurs; una senyora bastant grossa avança nua i a quatre grapes amb el cistell al llom i canta un tango.
A les paradetes de llibres i roses hi veig títols de gran qualitat, tots en català. Un gran drac de cartró corre amunt i avall, enmig de banderes espanyoles, tot cantant l'himne d'infanteria. Un munt de policies regalen CD's pirates als top manta.
A l'escola em trobo la directora defecant a l'entrada, avui tampoc no s'ha vestit. Entro a l'aula i saludo els alumnes; cap d'ells no porta mòbil, ni MP3. Estan callats, fan deures o estudien. Em poso nerviós i començo a estirar els cabells de dues o tres noies i poso el dit a l'ull d'un noi. M'interesso per l'estat de les dotze alumnes que esperen un fill meu; tres pareixen aquesta setmana. Els seus pares estan molt contents; em conviden a dinar cada dia.
Mentre explico, una nena afaita al zero el cap d'un company, que s'està força quiet. A mitja classe, entren els pares d'una alumna i em pregunten si em fa res que facin l'amor allà mateix, mentre jo explico. Els responc que no hi ha cap problema; la seva filla s'emociona molt.
A la tarda em decideixo a fer la meva obra bona del dia. M'atanso al sanatori i visito els pobres éssers que hi viuen entaforats a causa de la seva inadaptació social: metges que estudien en silenci remeis per les malalties del món, mestres que no són capaços de fer altra cosa que educar els nens, gent seriosa, apàtica, sense esma; espantalls que mai no menteixen, que mai no estafen, pacífics... éssers perillosos que distorsionen el natural creixement de l'entropia.