Molt interessant.

Altres coses s'estan destruïnt. Jo no he assaborit massa tot això, per exemple el bosc que tinc al costat de casa meva, i ara aviat ja estarà destruït. I me'n penedeixo. Recordo fa anys que m'hi passejava sola el capvespre, quan el sol d'hivern quedava reflectit en les fulles i l'escorça. Era aleshores que em trobava tranquil·la, i tambe se m'acudien alguns versos (que mai vaig arribar a escriure). Des que un dia que vaig anar sola molt lluny, i la meva mare em va preguntar on vaig anar i li vaig dir, em va dir que no hi tornés anar sola... mai més...

El que de debò m'horroritzava en alguna de les caminades nocturnes de Sant Feliu de Guixols era les muntanyes menjades. En deia així, tot de xalets en totes les muntanyes...

total, ho estem destruint.