L'ermita misteriosa. Relat à plusieurs hands.

Un dia gris, plujós, trist, diríem, si no fos perquè ahir ens va tocar la quiniela. I no obstant, la mort del parent aquell de les Amèriques ens ha canviat la vida. Imagineu: tres platges paradisíaques, dos milions de dòlars en efectiu, quatre molins de canya de sucre, una immensa plantació i prop de tres-cents treballadors i criats, allà per l'Uruguai. I mentre, escoltant l'herència, ací, plou; a bots i barrals .

(fins aquí Lo Reboli -o sia, rnbonet).

Hauríem de dir que la vida i la sort ens somriuen, car una i altra han d'anar de la mà perquè tot rutlli, és clar. La pluja abundosa potser ens ha fet aturar el ritme dins de la plantació. Però és per aquest canvi de ritme, o nul·la activitat que us puc fer cinc cèntims de la nostra fortuna. La que es pot malgastar i la bona astrugància. També és un fet remarcable que vinguin en parella: sempre ajuda a empènyer dies i a passar anys, entre plançons i quitxalla.

(fins aquí Míster D. -o sia, deòmises-)

Trons i llamps han acabat en abundància líquida celestial i quan la darrera gota ha caigut el testament enllestia dient: "Trobeu un ser de llum en un d'aquest espais que us regalo, algú honest que haurà de dur els dòlars a un indret molt espiritual. Aleshores obtindreu la GRAN I DEFINITIVA HERÈNCIA." Signat: besoncle Altramús.
Tant en Dalmau, el meu germà gran, com jo mateix hem sentit una mena de ràbia. I ara...què?
Ens hem posat d'acord per començar per una de les platges idíl·liques.

(fins aquí Mena)
RE: Misteri a l'ermita (relat a plusieurs hands)
deòmises | 27/04/2021 a les 22:25[Respondre]
El motiu d'aquesta elecció —després ho hem sabut— ha estat per la melangia que semblava sentir la tieta Adelaida per una sorra mai trepitjada i per un onatge jamai vist. L'Alzheimer n'ha tingut part de culpa, d'aquest record esbiaixat, i també el xiuxiueig a cau d'orella del seu fill Ataülf, que encara conserva el to bronze de la darrera capbussada en la Costa Blava. Després, a pilota passada, ens hem adonat que els seus ulls com taronges, sempre en entreveure un topless, el delataven com a voyeur professional.


(fins aquí d.)
RE: Misteri a l'ermita (relat a plusieurs hands)
Akeron343 | 28/04/2021 a les 14:08[Respondre]
Per més que el meu primer pensament, en percebre la tremenda beatitud de la petició final i de l’abatiment que em produí el terrible dilema de per on començar la recerca, va ser introspectivament “quin cabronàs ensuma-sotanes aquest Altramús, li poden donar ben bé per l’ullet amb una canya esquerdada (de les més molsudes de la plantació, després del seu premsat)”, aquesta energia negativa es transformà ràpidament, gràcies a l’erecció que em provocà el motiu real que ens havia dut a l’elecció geogràfica d’inici de la recerca... la meravellosa “fauna” que es torrava al sol en tan idíl•lic paratge. Veig que l’Ataülfet ha heretat el “bon ull de la família”, nissaga de discretíssims i calentorros “observadors de les exhuberàncies de la natura”.
-Serà difícil concentrar-se en aquest paratge-Vaig dir a en Dalmau i l’Ataülfet, que s’havia unit a la recerca. Cap dels dos em va contestar, ja absorts en no perdre detall...
(els detalls son importants)
Akeron343 | 30/04/2021 a les 09:48[Respondre]
(fins aqui, Akeron)
RE: Misteri a l'ermita (relat a plusieurs hands)
Mena Guiga | 01/05/2021 a les 16:25[Respondre]
I qui s'anava perdre detall, davant aquell espectacle d'ambrosia suculenta en forma d'odalisques dansaires? I a més, de franc! Sense cap despesa!
Callats com una tomba estaven tots tres, amb els tres parells d' ulls divisant la carnosa llunyania. L'Ataülfet ataüllant amb ulls de mussol concupiscent l'abundós pitram-pitram d'una rossa exuberant -pensem que per mor d'un trauma mai no superada de quan era nadó, o potser per algun gen de reminiscència atàvica-; el Dalmau amb mirada de bat a bat, atenta, tot intentant comptabilitzar els pelets que mostrava per la part dretana de les diminutes calcetes aquella que més es movia; el tercer, al temps que esguardava, ara les dansaires, ara els altres dos, renegant pel dolor de l'ull de poll al dit garrí de la cama esquerre.I vet aquí que, de sobte, a l'Altramús, mentre se li unfla la cacaua -ignorem exactament exactament la causa-li ve a la memòria l'ermita mig derruïda -abans mesquita, en temps antics-, l'estranya finestra d'ull de bou del cor, la imatge a sobre d'un crucificat, i la inscripció a sota en idioma estrany: “Ojo al Cristo, que es de plata”.

(fins aquí Lo Reboli)
¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨´





Un dia gris, plujós, trist, diríem, si no fos perquè ahir ens va tocar la quiniela. I no obstant, la mort del parent aquell de les Amèriques ens ha canviat la vida, al meu germà Dalmau i a mi. Imagineu: tres platges paradisíaques, dos milions de dòlars en efectiu, quatre molins de canya de sucre iuna immensa plantació amb prop de tres-cents treballadors allà per l'Uruguai. I mentre, escoltant l'herència, ací, plou; a bots i barrals. No es perquè em digui Alfred, però sento, malgrat el regalàs, un estrany fred...

(fins aquí Lo Reboli -o sia, rnbonet).

Hauríem de dir que la vida i la sort ens somriuen, car una i altra han d'anar de la mà perquè tot rutlli, és clar. La pluja abundosa potser ens ha fet aturar el ritme dins de la plantació. Però és per aquest canvi de ritme, o nul·la activitat que us puc fer cinc cèntims de la nostra fortuna. La que es pot malgastar i la bona astrugància. També és un fet remarcable que vinguin en parella: sempre ajuda a empènyer dies i a passar anys, entre plançons i quitxalla.

(fins aquí Míster D. -o sia, deòmises-)

Trons i llamps han acabat en abundància líquida celestial i quan la darrera gota ha caigut el testament enllestia dient: "Trobeu un ser de llum en un d'aquest espais que us regalo, algú honest que haurà de dur els dòlars a un indret molt espiritual. Aleshores obtindreu la GRAN I DEFINITIVA HERÈNCIA." Signat: besoncle Altramús.Tant en Dalmau, com jo mateix hem sentit una mena de ràbia. I ara...què?

Ens hem posat d'acord per començar per una de les platges idíl·liques: la de les Petxines Excelsior.

*Ignoren que una família que fa una feina tipus masoveria vegetal a la plantació també ha rebut un sobre. Plovia tropicalment i exòtica mentre el llegien. El senyor Altramús Fuenxiscla no els ha oblidat: els deixa una illeta prop d'una platja i mig milió de dòlars que, al seu torn, quan hagin enxampat un ser de llum, hauran de traslladar a l'ermita. Són la família Barrote Gu, formada pel pare i la mare i dues filles (Manfredo, Polita, Gustava i Gusta, que es porten just nou mesos i són adolescents terrissaires).

(fins aquí Mena)

El motiu d'aquesta elecció —després ho hem sabut— ha estat per la melangia que semblava sentir la tieta Adelaida per una sorra mai trepitjada i per un onatge jamai vist. L'Alzheimer n'ha tingut part de culpa, d'aquest record esbiaixat, i també el xiuxiueig a cau d'orella del seu fill Ataülf, que encara conserva el to bronze de la darrera capbussada en la Costa Blava. Després, a pilota passada, ens hem adonat que els seus ulls com taronges, sempre en entreveure un topless, el delataven com a voyeur professional.

(fins aquí d.)


Per més que el meu primer pensament, en percebre la tremenda beatitud de la petició final i de l’abatiment que em produí el terrible dilema de per on començar la recerca, va ser introspectivament “quin cabronàs ensuma-sotanes aquest Altramús, li poden donar ben bé per l’ullet amb una canya esquerdada (de les més molsudes de la plantació, després del seu premsat)”, aquesta energia negativa es transformà ràpidament, gràcies a l’erecció que em provocà el motiu real que ens havia dut a l’elecció geogràfica d’inici de la recerca... la meravellosa “fauna” que es torrava al sol en tan idíl•lic paratge. Veig que l’Ataülfet ha heretat el “bon ull de la família”, nissaga de discretíssims i calentorros “observadors de les exhuberàncies de la natura”.

-Serà difícil concentrar-se en aquest paratge- vaig dir a en Dalmau i a l’Ataülfet, que s’havia unit a la recerca. Cap dels dos em va contestar, ja absorts en no perdre detall...

(fins aquí Akeron)

I qui s'anava perdre detall, davant aquell espectacle d'ambrosia suculenta en forma d'odalisques dansaires? I a més, de franc! Sense cap despesa!
Callats com una tomba estàvem tots tres, amb els tres parells d' ulls divisant la carnosa llunyania. L'Ataülfet ataüllant amb ulls de mussol concupiscent l'abundós pitram-pitram d'una rossa exuberant -pensem que per mor d'un trauma mai no superada de quan era nadó, o potser per algun gen de reminiscència atàvica-; el Dalmau amb mirada de bat a bat, atenta, tot intentant comptabilitzar els pelets que mostrava per la part dretana de les diminutes calcetes aquella que més es movia; i jo, al temps que esguardava, ara les dansaires, ara els altres dos, renegant pel dolor de l'ull de poll al dit garrí de la cama esquerre.I vet aquí que, de sobte, em ve, mentre se m'infla la cacaua -ignorem exactament exactament la causa-, em ve a la memòria una ermita mig derruïda -abans mesquita, en temps antics-, l'estranya finestra d'ull de bou del cor, la imatge a sobre d'un crucificat, i la inscripció a sota en idioma estrany: “Ojo al Cristo, que es de plata”.

(fins aquí Lo Reboli)