Ho torno a intentar

Dorm, nen, dorm en la boca negra de la nit.

A la recerca de les ínfules resquícies d’un somni,
mentre deambules pels passatges sinistres
del fosc i tètric barri de la desesperança,
vas somiant que teixies teranyines.

Dorm, nen, dorm en la boca negra de la nit.

En un obrir i tancar d’ulls t’enfonses en el llot
que et cobreix i et xucla cap a les entranyes.
No és res més que un somni imbricat,
teixit a cop d’al•lucinar amb garjoles humides.

Dorm, nen, dorm en la boca negra de la nit.

Quan t’estremeixes pel temor a allò insidiós
s’agreuja el silenciós i verinós son pecaminós.
Et mudes a un llit més tou, buscant conciliar-te
i trobes en ell l’escalfor anhelada.

Dorm, nen, dorm en la boca negra de la nit.

Que quan et llevis tot haurà passat.
Les teranyines eren mitjons descosits,
el llot que et xuclava eren els teus orins.
i el llit tou era l’estómac rovinós de l’artròpode.

Dorm, nen, dorm en la boca negra de la nit.
______________________________________
by llamp!

Els ulls imploren descans
i el cos ganseja,
i al final del passadís
la cambra em crida.
¿Que vol aquesta por
que m’acompanya?.

La cambra té més racons
per amagar-hi
els meus fantasmes,
i esquerdes la paret
deixen passar tot de mirades.

El vent es va colant
des del carrer pel finestró
i puc sentir la olor
de tots els monstres
que s’acosten.

Tremolo ficant-me al llit
i vull dormir
i tenir bells somnis,
que acabi ja aquest malson,
que escampi el vent
i que per fi els meus temors
amb mi s’adormin.

El desig de dormir es barreja
amb les ganes de gronxar estels
amb fils de cendra escopida
pels troncs recargolats d'olivera,
i, els versos d'en Ferrater bateguen
entre els llençols fent una cabana
dins la qual, el fum, torna el lli, pergamí:
"Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu",
i tu, eruga dins un capoll de seda,
penges amb el son en un tèrbol racó,
en un racó de la cambra,
en la porxada, ran la finestra,
o en un còdol de la memòria
on no hi arriba del foc la remor.
Cavernícola llum de tenebra
mostra ombres de ballarins
a la porta rònega sense baldó,
som tu i jo, que en improvisada teranyina,
refusem l'oportunitat de ser amants en aquest món.

El desig de dormir es barreja
amb les ganes de gronxar estels
amb fils de cendra escopida
pels troncs recargolats d'olivera,
i, els versos d'en Ferrater bateguen
entre els llençols fent una cabana
dins la qual, el fum, torna el lli, pergamí:
"Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu",
i tu, eruga dins un capoll de seda,
penges amb el son en un tèrbol racó,
en un racó de la cambra,
en la porxada, ran la finestra,
o en un còdol de la memòria
on no hi arriba del foc la remor.
Cavernícola llum de tenebra
mostra ombres de ballarins
a la porta rònega sense baldó,
som tu i jo, que en improvisada teranyina,
refusem l'oportunitat de ser amants en aquest món.

Dins el laberint de la vida
vagarejo buscant la sortida
enmig d'un brogit incandescent,
aquest soroll de mort propera
que em desballesta els sentits,
i quan et miro em pregunto
si ets de veritat o un miratge
confús que irradio sense saber
que no hi ha res més enllà
del silenci dels que ja han mort.

Quietud i teranyines, he parlat als espectres lassos
Que m'envolten i m'han ofert silenciosos mots
Per alimentar els malsons i els fracassos,
Xiuxiueigs per despertar-me els temors, tots.

Canelobres i ombres, he il·luminat amb fogueres
Apagades i cendres cada racó que temo, que ja temia
Abans de néixer la penombra, i són inútils les esperes
Quan la nit és lentitud i devora qualsevol indici del dia.

Aranya famèlica i parany, he begut el nèctar càlid
De la flor de la pols, he sentit el creixement de l'espiga
De forment eixorc en les venes mentre perdia l'hàlit.

I ara, malgrat que sento que la vànova és enemiga,
M'ajaço i m'endinso en la gola del llop, malson pàl·lid
I gota que se m'escola en la ment, plena d'espectres crassos.


d.