Gota

Sento les notes que suren lliures

i em porten a tu, com en un conjur

o malefici impossible de desfer.

I és ara que m'adono que hi ha coses

que són per durar fins a la fi dels dies,

com l'amor a l'intangible, a l'emoció

del record d'una vida exhaurida

que encara és -en el cor d'una cançó-

Ja em va agradar el primer cop que la vaig escoltar, és preciosa, però es que estic fent de padrina , han operat al net de tres anys, que ha anat molt bé, i jo guardo la petita, la veritat es que no tinc el cap per a res més, ho sento, perquè m'agrada molt el tema que has triat, potser podries allargar el termini i algú més s'engrescaria...

La teva manera de caminar
cap a mi
em regala la placidesa
d'una marea
mansa:

Les onades es repeteixen
amb plomosa escuma elegant
i el matí em promet
tot allò que serà impossible.

Però ara no hi penso.

—Si fos home t'estimaria
dels turmells als ulls
i si fos dona
la meva pell et cobriria—

Aquest matí només sóc
música
i em deixo portar
quan t'atanses.

Ei, Mariona, m'ha encantat aquesta obra musical. Realment, no sembla d'aquest món. Estic segura que a tothom li encanta, però és molt difícil, perquè posa el llistó molt alt. Bé, almenys ha sigut així en el meu cas. Un petó i gràcies per aquest regal.

Vénen a plorar pel temps de sucre
les muses que van perdre la gràcia:
també al voral dels anys resten retudes
les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
Sostenen a la mà dies abruptes,
humitejats pel seu plany, ple de llàgrimes,
i recorden, damunt la terra obscura,
com era mel la mar avui salada.

La gota dubta al caire del abisme.
Li pengen els peus, mira el bassinyol
Amb les mans lligades al desconsol.
Gemega. Potser espera que un sisme
Resolgui el seu dilema, un algorisme
Imperatiu que descargoli el cargol
Mort que la subjecta, i, àgil, d'un vol
Arribar a terra i trencar-se la crisma.

Però avui no passarà. Amb la mà
la recullo, i, tot penjant d'un dit
la porto bressolant-se fins el pla
dels meus llavis. El gust, inadvertit,
amb un punt de sal, i un poc de despit,
s'endurà el records, i podré marxar.

X

Dolç com el nèctar de la vida que m'ofrenes
Sense presses, llar de xiuxiueigs i carícies,
He retingut en l'esperit meu, amb les clarícies
Del retorn, el pes lleuger de les teves cadenes.

I callo per cercar en els mots les teves resquícies,
I ets frec de cordes, rosari que compta denes
D'enyorança per sentir els llavis que emplenes
De foc de joia, d'avarícia per la deu de les delícies.

Dolç com un glop d'aigua enmig del desert, regiro
Cada racó del meu llit per recuperar l'escalfor
Abandonada entre els llençols, avui que albiro

El demà més proper, l'arribada de la primavera.
I ets la lletania i l'esperança d'una espera
Que palpa, al fons del túnel, la llum i la claror.


d.

Quan escoltis uns acords de violoncel
que expliquen com t’estimo,
sentiràs esclat de roselles sense espina,
gavines en zenit brodat d’estrelles,
nenúfars blancs que suren l’aigua...
Impregna’t de tanta formosor,
deixa’t extasiar de celístia,
i escolta’ls amb l’esperit estès;
garbella tot allò inservible,
partícules tan sols de brossa,
i deixa que les notes et calin la pell;
et parlaran del miracle d’estimar,
per abastar-te l’ànima
per confessar-te un gran amor,
per arribar molt més enllà
d’on arriben els mots…