El mocador

Eugènia:

Quan llegeixes aquestes lletres, jo ja hauré marxat per sempre de la teua vida. Hi ha una qüestió elemental en tota parella que has contravingut reiteradament des de fa dues setmanes. He mirat de sostenir-la amb tota la serenor possible, però no puc més. Per damunt de totes les creences que he anat elaborant al llarg de la meua vida adulta sobre la llibertat sexual o la igualtat entre homes i dones plana ara un sentiment primari, intrínsec a la meua naturalesa masculina, que em resulta impossible desoir: la gelosia, i amb ella, el despit.

M'has enganyat, estimada. Portes quinze dies follant amb un cambrer que treballa a la cocteleria del costat de la teua oficina, just durant el temps que dius dedicar a col·laborar amb l'ONG Solidaritat amb els orfes de guerra. Ahir, sense anar més lluny, hi vas anar en plegar de la feina. Només arribar, ell et va preparar una caipirinya ben carregadeta. Encara et vas atrevir després amb un Mai Tai.

Poc després, us vàreu amagar a l'habitació de la neteja i, entre la sentor a humitat i a lleixiu, ell et va endinsar la llengua dins la boca, on vas reconeixeries un lleu regust a tabac ros. Va davallar llavors cap a les teues mamelletes i te les va llepar en cercles concèntrics, fins que l'espiral del moviment va arribar-te als mugrons: te'ls va xuclar amb fruïció, com si l'alletares. Previsiblement, va davallar-te cap al melic i d'allà al teu adorable borrissol. Com gemegaries quan et llepava el clítoris amb un deler major encara que el d'adés a les mamelles... No podies suportar el plaer i per això el teu flux, lleugerament àcid, regalimava cames avall fins que et vas escórrer. Satisfeta, vas davallar cap al penis d'ell per xuclar-hi tu. El teu amant gaudia com jo he gaudit d'aquest exercici que, oh, adorable Eugènia, tu saps fer tan bé, i t'apartaria amb suavitat el cap perquè la suor del membre ja li anunciava que no resistiria molt més. Et va girar aleshores d'esquena per penetrar-te recolzada en una capsa de cerveses, junt al ramell d'herba sana per als mojitos. Mentre ho feia, et parlava suaument, deixant l'alè i l'aroma de la seua colònia d'almesc al teu clatell. Ejacularia dins teu aviat com, poc després, ho vaig fer jo per desitjar-te bona nit.

Durant un temps t'odiaré, tot i que considere alhora que no ets culpable de res. Has seguit el teu instint, i pel que siga t'ha dut a un home que no sóc jo. Ho sent. No sé acomiadar-me, i menys compartir-te, aquesta és la realitat. Potser amb el temps te truque perquè tinguem una conversa civilitzada i ens poguem donar tota mena d'explicacions, però ara no, em fa massa mal.

No hauries d'haver menystingut el meu treball de sommelier, amor meu. Una mica de sabó de dutxa no pot enganyar-me l'olfacte, per bé que els altres sentits no presenciaren mai els teus encontres.

Després de conduir més d'una hora per aquella carretera tortuosa i solitària, renegant tota l'estona perquè, justament ara, quan fa més calor, se li ha espatllat l'aire condicionat, arriba finalment al cim del turó. S'atura davant de la única edificació que hi ha, una espècie de cabana que sembla abandonada. Es planta davant la porta i espera, no truca, en Marcel ja sap que és allà. Efectivament, la porta sobre i l'inspector entra a poc a poc per avesar-se a la foscor de l'interior. A en Marcel no li cal la llum, és cec. De petit, una pallissa del seu pare li tallà el nervi òptic, però va desenvolupar un sisè sentit que per l'inspector suposà una troballa impagable. Feia ja quatre anys d'aquell dia en què en Marcel trucà a la comissaria denunciant un robatori. L'inspector, que en aquella època era un simple policia, va acudir-hi, i en Marcel li va dir on podria trobar els lladres. Lògicament, allò el va sorprendre i sospità alguna mena de relació entre en Marcel i els malfactors. Finalment en Marcel li confessà la seva estranya habilitat, i que la informació l'havia aconseguit a través d'una passamuntanyes que un dels lladres s'havia deixat a la casa. Implorà que no desvetllés a ningú el seu secret. L'inspector, a canvi del silenci que disfressà de solidaritat, utilitzava els seus serveis en els cassos més enrevessats. Li duia un objecte de la víctima i en Marcel li informava dels detalls dels seus últims instants de vida. És gràcies a això que ha passat de policia a inspector en un temps rècord.
S'asseu al tronat sofà i es treu un mocador de la víctima de la butxaca. En Marcel el pren i, després de rebregar-lo entre les mans i olorar-lo diu:
-Veig un porc senglar...i un precipici...i foc.
-Un porc senglar?-diu l'inspector estranyat- L'assassinat ha estat en una habitació d'un hotel del centre de la ciutat!
-És el que veig...i ara marxi, sisplau.
-Bé...queda't el mocador. I si veus alguna cosa més, truca'm.
L'inspector s'encamina al cotxe pensant que potser en Marcel comença a perdre els seus intrínsecs poders. En realitat, el que li ha dit no té ni cap ni peus.
Conduint de tornada, la suor li regalima front avall esborronant-li la visió "- i aquesta merda d'aire condicionat que no funciona!". Es treu el mocador de la butxaca, mentre s'eixuga veu que, en un extrem hi han gravades unes inicials, i no són les seves!. Així doncs, el mocador que ha donat a en Marcel no és... Però no té ni temps d'acabar l'elemental deducció. Una bestiassa immensa apareix d'entre els matolls del marge i envaeix la carretera. L'inspector fa un cop de volant que el duu directament contra la tanca de protecció, que cedeix, el cotxe es precipita per un penya-segat fins a estavellar-se a les roques. Just abans de l'explosió l'inspector encara té temps de mirar el mocador.

Va començar a perdre l'olfacte poc a poc, probablement arrel d'uns nebulitzadors nasals que sovint s'aplicava per destapar-se el nas. En principi, li semblà que aquesta mancança era deguda a un refredat mal curat. Però no. Anaren passant els dies i els mesos i cada cop li costava més apreciar i distingir les olors i els seus matisos. Va arribar un moment que només percebia les olors fortes i picants, com el vinagre o l'amoníac. Més endavant aquestes sentors només li arribaven en forma de picor al nas. Fins que un bon dia ja no podia sentir cap olor. Ni cap pudor.

Per precaució, doncs, havia de prendre mesures tan elementals com tenir cura de la seva higiene personal, ja que no podia percebre la seva pròpia olor corporal. Només es posava cremes i colònies de les quals recordava la fragància. També havia de vigilar molt en deixar els fogons ben apagats i tancar l'aixeta del gas en sortir de casa, per por de no percebre qualsevol fuita. Mentre cuinava, només sortia de la cuina per breus moments, no fos cas que no li arribés la ferum a olla socarrimada en cas que el líquid s'evaporés abans del previst.

I així va ser com la meva mare va anar aprenent a viure sense el sentit de l'olfacte. Però només el va perdre en el seu significat intrínsec, com a capacitat de percebre olors, però no pas en sentit figurat. La meva mare va perdre l'olfacte, però tenia un nas... conservà la capacitat d'ensumar el meu estat d'ànim i d'entendre els meus sentiments. No li valia un "res" com a resposta a un "què et passa", ni li valia que li digués "un amic" quan penjant el telèfon amb emoció continguda ella em preguntava "qui era?". Però no insistia més i deixava la meva resposta a l'aire, com per solidaritat amb els meus neguits d'adolescent.

Li mancava una funció fisiològica, però en realitat li quedaven molt més que quatre sentits.

El parc quasi en silenci mentre la Llúcia juga a pilota amb amigues imaginàries al costat del gronxador. Mitja tarda i, a prop d'ella la seva mare llegeix. Immersa en la lectura però alerta dels lleus sons que fa la petita, sent una esgarrifança perquè el sol ara ja no escalfa tant. I aquest calfred s'endinsa fins al lloc més intrínsec del seu interior, on la darrera terminació nerviosa encara conté la informació elemental del fred. La Lídia deixa amb cura el llibre i agafa la jaqueta de punt d'ella i l'abric de la nena. La crida i immediatament ressonen cada cop més a prop les passetes de la Llúcia a la sorra del parc.

La palpa i s'adona que s'ha despentinat i que entre els cabells hi ha grans de sorra, que haurà de treure sota la dutxa. La coneix, més ben dit, la reconeix amb el contacte dels dits. La Lídia és cega, però no de naixement. Recorda els colors lleugerament, pot veure la realitat que l'envolta gràcies al seu tacte o a la seva oïda. Fins i tot pot distingir la maduresa de la fruita o el punt de salat o de dolç del menjar amb el gust. Amb l'ajuda desinteressada de l'Associació de Dones Maltractades ha pogut instruir els seus sentits per solventar la manca de visió. Per això sempre parla com si hi veiés. Mentre s'allunya la petita, ja més abrigada, la Lídia reprèn la lectura després de corroborar amb el dit índex la xifra en Braille de la pàgina que llegia.

S'ha post el sol gairebé per complet però la lleu escalfor del fanal la tranquil·litza: no li agrada ser a aquelles hores al parc i menys sense gos pigall. Espera la solidaritat de l'Associació per tramitar amb major agilitat l'adopció d'un. Mentrestant, la Llúcia l'acompanya. Però és encara una nena de quatre anys i mig, massa responsabilitat per a ella... I tampoc la pot dur amb ella a les sessions de teràpia per oblidar les seqüel·les de l'agressió. La que va patir ja fa cinc anys, en ple embaràs de la Llúcia. El seu marit , un desgraciat alcohòlic i drogaaddicte que només sabia humiliar-la i anar-se'n al llit amb meuques...

Mentre la Lídia cavil·la, la Llúcia ha xutat massa fort la pilota, que segueix el seu camí tot disminuint la seva velocitat fins que topa contra els peus de l'home que, malgrat anar ben vestit, put a alcohol, el mateix home que va ruixar els ulls de la Lídia amb àcid, el mateix àcid que va cremar-li per complet els globus oculars i les pituïtàries, amb què ella podria percebre la presència del seu exmarit que ja fa estona que observa els seus moviments. Davant del desconegut, la Llúcia somriu i demana amb educació que li retorni la pilota...

*

d.

Em desperto i una angoixa esfereïdora, desconeguda m'envaeix. No puc moure ni un sol múscul del meu cos. Resto immòbil, no sé on sóc, però sóc viva. Cap record dins meu. Intento calmar-me, no passa res, estàs somiant, però me n'adono que aquesta és la meva realitat ara. Tampoc no hi veig; bé de fet no puc obrir les parpelles, no em responen. Analitzo la situació, on sóc? M'esforço però no hi sento, tampoc oloro ni puc parlar... Tinc una lleu percepció de pressió sobre tot el cos, com si estigués embolcallada i fredor als peus, l'únic lloc lliure d'aquesta sensació d'empresonament. Lluito, però dins meu només sóc jo, i sola no hi puc fer res fer millorar la situació.

De tant en tant algú em fa copets als dits dels peus i percebo, de forma nítida, si és fruit d'un descuit sense intencionalitat, un contacte breu, formal, un gest compassiu o de solidaritat. Diria que regularment, no obstant no puc precisar amb quina freqüència, sento carícies tendres als peus i una sensació dolça m'envaeix. Unes mans, que no reconec, però que sempre són les mateixes, això sí que ho sé, me'ls escalfen amb paciència, fent fregues amorosides, massatges suaus i plaents, no sé quan dura, però sempre hi torna.

L'altra dia vaig sentir lleugerament esmorteïda la seva veu, és un home, i també vaig saber que la seva olor m'era familiar. Avui el sento trist, els seus moviments són més pausats, els massatges més intensos, les mans humides, més fredes i sembla que no vulgui marxar. Després de la seva visita he començat a sentir sons apagats, llunyans, cops de porta, veus, algun lament, un món de sensacions elementals, ja oblidades s'ha obert en mi. He tornat a fer esforços per moure'm, per obrir els ulls, però ha estat inútil.

El so constant i el flux d'aire calent i humit entrant pel forat de la gola també el percebo, intrínsec, m'acompanya sempre. Els sorollets de màquines que van fent bip, bip, piquen al meu cervell, dia rere dia. Ara s'obre la porta i veig una resplendor clara que s'apropa. Són ombres blanques que, darrera les parpelles closes, m'envolten i parlen entre elles, fredament.

Un crit s'hem clava a la gola, extenses cremades, greus complicacions, mesos en coma, des... desconnectar!

Sento que el cor m'ha fet un reblinc, furiós, un xiulet agut, continu es dispara i...he mogut un dit del peu! L'haurà vist algú?

És molt aviat, ja ho sé. Estava impacient, em delia per veure't. Deixa'm abraçar-te avui, i oferir-te, amor, dues petites sorpreses. No pateixis, tot anirà bé, acosta't...així,...escolta...

Noto els batecs del meu cor, que s'atribola contemplant-te al meu davant, pressentint com s'han d'acoblar totes les pulsacions, teves i meves, en un sol motor de dos pistons acompassadament accelerat. Tiba el lligam que ens uneix i m'apresso a trobar-te perque res més hi ha al món que els teus braços que m'emparen. L'aire es fa sorra entre els dos fins que no arribo a palpar-te. Llavors, m'abriga ja la tebior del teu cos, dominat per la suau pressió que va creixent amb el caliu de l'acollida. Cadenes de tendresa que m'estrenyen i jo m'hi esmunyo amb el desig que arribin a ofegar-me. Ens abraonem i ets part intrínseca del meu cos, fins i tot de la meva ànima. Sento l'olor de sabó neutre en la teva pell suau de mar calmada que em frega la cara, lleu oreig d'escuma lliscant per l'aspra brodadura. Els meus dits són el vent que arrissa el camp de blat dels teus cabells, fils de seda que s'escampen a plaer mentre el món gira i gira al voltant. M'esborrono, un calfred em recorre el cos, m'electritza, em fon. Som argila que l'amor modela al seu gust mentre un cel d'espurnes ens embolcalla. Vigilo els teus ulls, que riuen i juguen a fet i amagar amb la meva espatlla. Els teus llavis carnosos s'obren com fruita madura i allibero l'esperit en un bes lleuger i gairebé imperceptible. Bes de follet, encanteri de fada. Ens estrenyem fort de nou, en uns segons que clamen al cel l'eternitat. I entenem que no estem sols. Després, durant un temps, la realitat desapareix i el pes de la vida es torna volàtil.

Eixuga aquesta llàgrima dona, deixa'm veure aquella rialla encisadora. Mira la primera de les sorpreses, aquestes cartes de la colla d'amics, totes escrites amb el cor i amb tota la cura, sense cap rastre d'element químic, elles et faran companyia en les llargues hores de solitud. Tots esperen amb deler poder veure't, ja ho saps, però mentre duri aquest tractament es conformen mostrant-te la seva solidaritat, i per damunt de tot, la seva estimació.
No puc acaronar-te, no pots tocar-me, però aquí et deixo el meu regal. Un gest elemental i alhora bàsic, moviments senzills però plens de significat. Aquí tens la meva abraçada de paper, que traspassarà el mon inert i estèril que t'envolta. Serà una abraçada afònica a la que tu tornaràs la veu quan ho necessitis, cada vegada que l'aïllament es converteixi en terrible soledat dins d'aquesta bombolla. Ella posseeix la força d'empènyer fora del teu món totes les ombres. Ella et farà companyia i curarà la meva absència. Llegeix-me i abraça'm, amor.

La seva força irradiava tot el Cafè Vienès. La primera vegada que el vaig veure m'havia impactat la contundència dels seus gestos, el seu cabell salvatge, la llibertat de l'aire que desplaçava, i alhora, embolcallant-lo sencer, una contenció de vulnerabilitat que astorava.
Sèiem tots dos en una taula de l'entrada, situades en dues rengleres davant per davant. Ell llegia el diari, amb alguns músculs difusament contrets de la cara, concentrat, sense aixecar la vista, circumspecte en si mateix. I, tanmateix, jo trobava un lloc enmig de l'energia que li bullia, entre l'olor dels seus cabells.
Després vaig mirar el carrer i vaig veure com plovia. El dia s'havia tornat gris i gairebé no passava gent, i se sentia l'olor de mullena i humitat. Aquell matí el Cafè Vienès era un lloc absolutament íntim, un refugi càlid i elemental, amb el so de la pluja que el tancava en un límit, amb les seves llums daurades i l'olor densa del cafè. Un refugi on la vida de les altres persones prenia una altra dimensió i de qui necessitaves la seva companyia.
Potser va ser per això també que ell va alçar els ulls i va ensopegar amb mi. I aquest esguard fugaç va ser una forma intrínseca de coneixença.
En realitat, jo no sabia si somriure-li, i per això no ho vaig fer. Hi havia una cosa d'ell que m'imposava: la cadira de rodes en què estava assegut.
Vaig intentar concentrar-me en el llibre que duia, però una mena de preocupació aliena no em deixava. Al cap de poc va amainar i, abans de marxar, les nostres mirades van tornar a creuar-se. Aleshores sí que li vaig somriure, i ell va abaixar els ulls, amb el seu posat sempre circumspecte.
Uns dies després el vaig veure de nit creuant la plaça Ducal, fent anar la cadira de rodes amb una agilitat imprevisible. El seu rostre tenia una expressió tenaç. Jo vagava per la ciutat endinsada en la boira de la meva solitud i em va tornar a sentir vivament atreta per ell.
Ell va entrar al Bar Nocturn i jo vaig entrar darrere seu. El local estava molt ple però, miraculosament, quedava una taula buida en un racó, que ell va ocupar immediatament. Jo no m'hi vaig pensar i el vaig seguir. Ell, en veure'm, em va fer una mirada d'estranyesa.
-Que puc seure aquí amb tu? -li vaig demanar.
-Com vulguis -em digué-. Però si és per solidaritat no cal -afegí.
-És que no hi ha cap més taula lliure -li vaig respondre.
-Està bé. Però pensa que el meu atractiu és irresistible -va dir, mig burleta, mig seriosament-. És el complement de la meva invalidesa.
-M'hi arriscaré -vaig respondre jo, somrient desafiant i acostant la cadira per seure.
Potser ell ho deia en broma, però jo sabia que el seu poder d'atracció era irresistible.
-Què et va passar? -vaig dir per començar la conversa.
I a partir d'aleshores la nostra relació sempre ha gaudit d'una sinceritat directa i clara.