CONVOCATÒRIA DEL REPTE POÈTIC VISUAL 345: CRUÏLLA

Per camins rectes i dreceres [Fora de concurs]

Mai no fugiria del teu camí.
La llàstima és que, de tan dret,
m’ofega. Tanta rutina em deixata,
m’anorrea sense remei.
M’he acostumat a tu i em dol.
Espero sempre un canvi de rumb,
inútilment. L’amor m’entrebanca.

Cada nit, després dels besos,
quan resto sol amb els paisatges
dels meus somnis genuïns,
em poso les ales d’adolescent
a la cerca del punt de sortida.
I recorro els camins insospitats,
aquells viaranys de llum i ombra
que sovint no duen enlloc.

M’agradaria perdre’m, de tant en tant,
sortir del camí fressat i conegut,
per trepitjar congosts i carenes.
Així i tot, en resoldre l’enigma
de la primera o la darrera cruïlla,
no em sabria greu retrobar-te
amorosa i brillant, com la flama
que abans cercava i que ara m’abrusa;
i tornar a l’amor i a la calma
que el teu camí m’ofereix,
encara que no hi hagi dreceres.

Té tot un poble al darrere
i aquest cop no pot fallar
anirà sense dubtar
pel camí que deixi enrere
la por que és la gran barrera
d'accés a la llibertat.
D'il·lusió van ben armats
i sap que no és cap quimera
pensar que a la primavera
estan a punt d'arribar.
També sap que estan cansats
que naveguen fa tres segles
i la cruïlla els espera
en un lloc massa amagat.

De cop Neptú surt al pas,
on aneu gent de la terra?,
diu aixecant la mà esquerra
amb el seu trident daurat
Busquem pau i llibertat
i la cruïlla on comença
el camí que ens van prometre
els ancestres del passat
Neptú se'ls mira astorat
els ho ha de dir, ja és capvespre
i ell de sincer ho ha estat sempre.
És que no us hi heu fixat?
No té cruïlles la mar.

El fibló de l’aventura

De tant mirar enrere m’he oblidat de caminar.
Per això els camins han desaparegut per a mi
i, sobretot, les cruïlles i el fibló de l’aventura.

M´he fet gran i quan m’aturo per prendre alè
se m’adormen les ganes d’estrenar paisatges.
Llavors m’entesto en badar i mirar enrere.

Sort que, de tant en tant, em revé l’estímul
i la pruïja per emocionar-me cada nou jorn.
Entre anar i tornar, entre desig i pensament,
tinc por de perdre la raó d’ésser del caminant.

I, ben mirat, què no donaria jo per recuperar
aquella intrèpida gosadia davant d’una cruïlla.

Boires

Boires que m'atabalen
camins que no s'assenyalen.
Et perds en l'horitzó.

Arcà sentit erràtic,
m'ha deixat, gairebé estàtic.
No saps triar cap horitzó?

Roderes empolsegades
camins que no triaré a debades.
Dubtes vers l'horitzó.

Cúmuls s'enlairen al cel
res pot amagar-ne el vel.
Voles, cap a l'horitzó.

Arbres com persones sense missatge,
no caminen i omplen el paisatge.
No veus cap barca. Ja no mires l'horitzó.
En silenci ho saps,
si te'ls apropes,
segur que et parlen.

INSTINT

S’encreuen camins
on la ment ha de fer una tria
i en fa un judici
mentre el cor
no té tants dubtes
I tira pel dret.

No hi ha marxa enrere
i els remordiments
volen aigaulir la tria
però l’instint no ho permet.

I així avancem
en més o menys encert,
i així ens movem
perquè estar quiets
no ens ho podem permetre.