Conquesta

Perquè la brusa abrusa el foc i la flama
I la paraula, enmig del silenci que clama,
Reneix en un lament, en un gemec sord.

Perquè el dit encén un camí de guspira
Entre els pits que han d'esdevenir pira
Per a un cos mortal, humà, gens gord.

Perquè la subtilesa és la dolça confitura
Contra la fam i el desig, envers el trepig
Del temps que desfulla l'arbre, i despulla
El marbre de la perfecta estàtua de sal

Que et mira i reclama amb màxima usura
El bocí més gran del pastís que, enmig
De la matinada, apareix perquè ets la sulla
Temptació que ofereix una mort com cal.


d.

Diu que no, res de sant, el company i amic 'deòmises'...! Condemnat a los "sofrimientosisuplisiosdel'Averno', si així penses...! Cinc fanecades, cinc -"si el tiempo no lo impide y con el permiso de la autoridad competente"-, m'han dit que em reserven allà dalt... I no-sé-quantes 'nominacions' pels altars... que no em fan gens de gràcia, perquè això d'estar en fusta o guix pintats...

Però, ací a la Terra... gràcies, xicon, per l'enllaç!!! Ja ni recordava el dibuixet! Qüestió d'anys!!!

En el bes, l'aire.
En la pell, la carícia,
la terra immensa.

Una conquesta
feta amb suor i saliva
per si la flama

alimentava
el delit i la pira
d'uns cossos joves.


R. V.

La meva pell no sap del deliri
incert de tants anys d'absència,
aquesta buidor de la carn em crema
-ara que no hi ets en cap cos-
tan sols el somni igni de tu
contorba el meu suplici

Parella al parc,
l’amor es busca,
l’estiu comença
al cos a cos.
El sol penetra
del matí al vespre,
i ni en nit plena
cessa ni es pon.
Canten rialles,
tremolen llavis,
s’acosten, àgils,
fent néixer el foc.

Una anyada florir,
rebre l'aroma i la dansa,
tot l'altre somort,
suspès el temps.
El blanc brillant
no coneix altre color.

El darrer bes em plau
com la caricia en flama,
neix de mon cos el crit
quan el desig em clama.