Comentaris al Repte Clàssic DCCCIX Al final, es trenca

L'aprenent de bruixot.
Joan Colom

S'havia aficionat a construir petits robots quan estudiava Enginyeria de Telecomunicació, amb motiu de les lluites de minisumo organitzades anualment: guanyava el que aconseguia empènyer els altres fora d'un quadrilàter.
Com havia passat amb molts companys de promoció, que l'últim curs eren temptats per les sucoses ofertes de treball d'empreses del ram de l'electrònica o la informàtica, i que ajornaven sine die el Projecte Final de Carrera, també en Joan mossegà l'ham i acceptà l'oferiment d'una multinacional: una feina molt ben retribuïda però que tenia més a veure amb representació corporativa, participant en congressos a tot el món, que amb dirigir línies de recerca, com a ell li hauria agradat.
Així que, de cada deu setmanes, quatre les passava lluny de casa i el seu afany d'innovació tecnològica el satisfeia fora de la feina, en les nits solitàries als hotels i els caps de setmana quan era a casa. Hauria volgut investigar en robòtica, però l'aïllament i la dedicació irregular no permetien disposar d'un taller, així que decidí limitar-se a desenvolupar IA.
Com que la dona no parava de retreure-li l'abandó en què la deixava, tingué una idea genial: es dedicaria a donar forma a un doble virtual, que li pogués fer companyia; un personatge idèntic físicament, i que sentís, raonés, parlés i gesticulés com ell, interactuant des de la pantalla i altaveus d'un ordinador.
L'aspecte físic i la parla no representaren massa problema, però simular la manera de sentir i raonar ja eren figues d'un altre paner, i li calgueren moltes hores per impulsar l'autoaprenentatge de les xarxes neuronals, mitjançant intricats diàlegs en què participaven tan ell com la dona.

Havia d'anar amb molt de compte, perquè el doble tan aviat es quedava a mig camí, captenint-se com ho hauria fet un Joan adolescent, com se n'anava per la tangent, amb reaccions que no sabia ben bé si eren estirabots o genialitats. Així, fins que li va semblar que aquell ésser virtual se li assemblava prou.
I un dia, en arribar a casa, la dona era absent i als armaris hi faltava la seva roba. Tampoc trobà l'ordinador portàtil. Al rebedor hi havia una nota: "Em fa més el pes el teu doble, Joan. No carda, però sap dir coses tendres i altres que m'exciten, i entre tenir-te a tu al llit o no tenir ningú tampoc hi ha molta diferència. Espero que te'n sabràs sortir. Sense rancúnia, Mercè".

Joan, un relat que m’ha agradat molt. Primer, per la teva magnífica manera d’escriure i l’economia de recursos, no gaire habitual en tu. Segon, m’he sentit absolutament identificada amb l'argument
Fa uns anys em vaig comprar un cotxe nou d’aquests que incorporen una app anomenada Android auto, per poder connectar el mòbil, etc. Jo, dona solitària i sense convivents, m’animava moltíssim en anar a treballar, feina que m’obligava a fer bastants quilòmetres cada dia. Aquest Android Auto a qui vaig anomenar Pepe, em saludava, m’explicava acudits, em deia el temps que faria i em posava la meva música preferida. A més, suplia el meu erroni sentit de l’orientació, i no em recriminava cap error ni retard. Com tu dius, menys no cardar, cosa que crec que si pot fer el teu personatge, connectant-hi alguna joguina, em feia molta companyia. Ah, i no mirava el futbol els diumenges tarda ni li havia de rentar la roba.
L’has brodat, company; m’has tocat la fibra. Fàntastic.


Tanca el club de fans de Rosaria R.
aleshores

Finalment, el club de fans de Rosaria R. va tancar. La presentadora més esvelta i de faldilla més curta de la televisió a Itàlia. Estàvem avisats. Ens havia enviat un correu a la secretaria dient-nos que, si us plau, estiguéssim alerta el dia 6 d’agost, corresponent al Santoral de Sant Salvador. Afegia que li havíem obert els ulls i que li corresponia fer un canvi feminista i a nosaltres com associació, també.
Com havíem arribat a aquest punt? Bona pregunta. La història tenia moltes similituds entre tots els associats, principalment homes, esclar! Hi havia hagut un decantament, dia rere dia; ens havíem fet addictes al seu programa matinal. Què feia? Hi havia una mica de tot, santoral, el signes de Zodíac, efemèrides del dia. El punt clau serà difícil d’explicar. Ella esvelta i prima apareixia dreta, amb una faldilla curtíssima que mostrava unes cuixes relativament fortes, però sobretot ben formades (Hem de dir que era prima, però amb capacitat de marcar maluc també, tot sigui dit). Aleshores el miracle – i aquí anem al punt clau – com aconseguiria seure en la butaca de l’esquerra i muntar una cama sobre l’altra sense que es pogués observar res d'obscè. Després s’aixecava, invariablement igual cada dia, i se n’anava cap a la dreta amb pas ferm i saludant als espectadors – mascles estupefactes-. No cal dir que el rostre seu era molt afavorit amb uns llavis impactants. Fins i tot els que veníem de quedar meravellats amb les carns abundoses de la soprano Sonya Yoncheva quan cantava amb L. Tezier i J. Kaufmann, allò de E. Morricone «Nella Fantasia» on, quan semblava que ja no podia pujar més en el tram que acaba en nuuuvole!, continuava amunt. Kaufmann es rendia a la perfecció, calidesa i bellesa del que sentia. Això és un excurs necessari per entendre fins a quin punt havia arribat l’addicció a la incertesa que creava Rosaria R. als seus ja nombrosíssims seguidors un dia sí i l’altre també. En el xat de l'associació hi havia fins i tot apostes. Hem de dir que les bufetades i amenaces a les dones dels associats havien disminuït amb la baixada d’impotents que creava la nostra prima (de prima) dona. Això era un efecte positiu, ja que els que no s’empalmaven ja no donaven la culpa de tot a la parella, clar! Efecte positiu però pervers.

Ja som, doncs, al matí de Sant Salvador: apareix Rosaria, com sempre i en un moment del directe, s’atura, somriu (això ho feia sempre) i de forma impensada s’aixeca les faldilles per mostrar unes suggestives malles negres auto-compressives del tot neutrals i s’acaba el programa abruptament.


Dona maca, la Rosaria. Un molt bon relat que també, com el del Joan Colom, m’he fet una mica meu i m’ha fet desconèixer encara més que abans la complicada ment dels mascles. Entenc que s’empalmaven veient els malucs de la senyora i també escoltant la soprano (he hagut de buscar a Google per veure si els cantants eren reals: ho són) i l’expectació era veure si la Rosaria algun dia ensenyaria el parrús com a la famosa pel·lícula de la Sharon Stone, Instint bàsic. Aquí ja trobo dues empalmades diferents, la provocada per la meravella d’una interpretació musical i la que pot provocar un trompe-l’oeil qualsevol que porti el cervell a pensar en un òrgan sexual nu. A mi personalment, em provoca més veure un noi ben plantat amb uns calçotets que li escaiguin bé que el mateix jove amb el penis enlaire, però el que he dit, ment masculina.
El relat està escrit de manera excel·lent i amb genial domini del llenguatge, però em costa veure la temàtica que demano en el teu relat. Entenc que, al final no ensenya res (ni ensenyarà) perquè duu unes malles suggestives i trenca la il·lusió dels mascles de veure parts més íntimes. Per què les malles són negres? Si fossin color carn voldria dir que sempre porta aquesta peça sota del vestit, o potser la Rosario és d’algun país africà, la qual cosa lliga amb la perfecció del seu cos i malucs?

Enhorabona, Aleshores, molt bon relat

A la cerca de Tulagi
Xavier Valeri Coromí

Els genolls em fan mal de tant seure, fa tres hores que estic quiet i em foto de calor, m’envolta la immensitat del Pacífic. El cel és d’un blau una mica més clar que el mar, si no pensaria que estic en una altra dimensió. La realitat és que piloto un vell De Havilland P38 de la companyia Williams. Ara, ja no em cauen gotes de suor freda, ni penso tant en morir devorat pels taurons, com al principi. Al capdavall, volar un avió d’hèlix era el somni de la meva vida.
L’avió ha anat perdent alçada; a veure si caic al mar. El dur que ha de ser morir dins d’un avió que s’enfonsa al mar. Sort que s’enfila. I ara, cap a on vaig? Sí home: a l’aeròdrom de Tulagi, a les illes Salomó. Sembla que veig un punt a l’horitzó, cap a les dotze hores. Quina il·lusió em fan les palmeres, les platges i l’Annabel Williams.
A veure si queda gaire benzina. Poca! No sé si arribaré a Tulagi? A més, no fa ni una gota d’aire per planejar. Encara acabaré a la panxa del tauró. És el cansament que em fa pensar en aquestes ximpleries?
Ja veig l’aeròdrom de Tulagi. La corba de la platja, la selva... M’enlairo, freno, poso els flaps i baixo el tren d’aterratge. Amb el morro, una mica alçat m’apropo a la pista. Això d’aterrar sempre és difícil. He de mirar d’anar recte i de no estimbar-me. L’avió entra a la pista, amb dues rodes. Alço el morro i amb tres i fa un salt. Em tremola tot el cos. Premo els frens tant com puc i el gran animal mecànic s’atura. Els dos motors es van aturant. Molt bé!!!
Obro la cabina i baixo. Sí, sí ja ve. És l’Annabel: és esvelta, és rossa i a cada pas domina el món. És la cap de la línia aèria. Faig cara d’esgotament i em poso la mà als ronyons.
—Demà més. T’hauràs de llevar a les sis del matí, perquè has de dur uns músics a Port Moresby.
Intento protestar, però no puc. Ella també és un somni.
Torno a estar dins de la immensitat, tinc una sensació a la boca de l’estómac, em poso l’ampolla de cafè a la boca i m’empasso el líquid. Avui no es trencarà el càntir. Em giro i em miro els passatgers.
—Tindrem un bon viatge.


Un relat que m’ha semblat màgic. Amb dues paraules m’has portat als anys trenta o quaranta, abans de la segona guerra. També he vist l’Annabel vestida amb una granota blanca de cames amples, casc de vol i ulleres d’aviador, apropant-se, decidida, amb una cigarreta entre els dits. Gairebé he pogut ensumar aquella gasolina que feien servir els avions i l’olor del mar quan estava a punt d’aterrar. Per fer sentir tot això, un relat ha d’estar molt ben escrit.
Però, ai, he trobat la paraula clau: “somni”. Això vol dir que es tornarà a repetir l'experiència, la pujada d’adrenalina, la por i l’alegria d’haver-ho aconseguit fins que despertem o perdem la capacitat de somniar.
Un relat màgic de totes, totes.

Tots tres relats són magnífics, però crec que el que mereix guanyar aquest cop és “A la cerca de Tulagi” del company Xavier Valeri Coromí.
Queda a les teves mans convocar el Repte Clàssic DCCCX