Capaltard

Era cap al tard quan dintre de l’abric
mínim del llustre del dia a l’empedrat
he resseguit el rastre del teu antic pas,
pel barri que ens imaginàvem bohemi,
i on els licors dels gots no tenien fi.
Era la nit que encara trucava tímida
a portes closes pels durs forrellats
del son que els insomnes imploren.
Era el crit que m’enterbolirà les hores
que passaré lluitant contra els records
esllanguits, consumits com els aiguats
que cerquen esvalotats els embornals.
Era el crit del teu nom que es repeteix
boca endins, fins a ser l’extenuant set
que de tu em ve en l’aspror del desert.
Era la teva absència brunyida pels anys,
era el tebi i amarg gust de la nostàlgia
que em paralitza com un moixó ferit
rodejat per la brasa d’un foc extingit.

Vapor de gestos, regust de paraules, cendra d'herba, gel d'alcohol llepant-me la boca... així hem desperto. Deixo encongir cada pupil•la i intercanvio, amb l'aire, uns instants buits.

El sol vol i no pot; la brisa se me'n va, se'n va, s'esvaeix: és un vent tan suau... un xiuxiueig llunyà ben just cantussejat. Estès al llit, transpiro vida; me'n ric del temps. Voldria moure'm com una ploma sola, com un rinxol asimètric, com una bafarada inútil, com un amor sense importància. Voldria assolir l’espai impossible dejú de calor i de fred.

¡tic!
Em sento microscòpic comparat amb el segon que ¡tac! tanca la matinada amb aquesta melodia secreta que reviu el teu ventre i és més forta que els teus poders i deïfica el teu jardí. Però tu ja no hi ets. Em mires de tan lluny...; faig preguntes i el silenci que anuncia el matí se’n befa, no em respon. Pat Matheny torna a tocar Antonia i jo hauria d’anar obrint la porta del cervell.

SOLITUD


En la creativa calma de la solitud
bressolada de bona música,
m'abandono al plaer de la recerca de paraules.


TENDRESA
per nodrir-me l'ànima.

PLENITUD
per madurar el pensament.

VALENTIA
per desprendre'm de lligams inútils.

SABIESA
per trobar la veritable essència de la vida.

LLIURANÇA
per una relació pura amb els altres.

GRATITUD
per un amor sense condicions.

ALLEUJAMENT
per gaudir de la maduresa.

CALMA
per recrear l'esperit.

JOIA
per omplir-me.


I en la sàvia plenitud, em lliuro amb valentia a l'alleujament
i agraeixo amb calma, la joia que m'omple de tendresa.

........

Nena perduda sota el tremebund so
de l’odi que es versava, on trobaràs el somni
d’una vida millor? On s’arraparà en tu
l’aire que eixamora la roba estesa, penjada
per les mans de la mare, ferides per mossecs
de terror? Sota quina tomba esclaten avui
els crits, els cops que van noquejar-te?
Quina terra esclafa l’esgarrifós odi avui
que com un flagell segueix etzibant fuetades?
Nena perduda sota la metralla que cau
dels alts avions, qui farà cap a tu
una ullada callada, qui silenciosament
se t’endurà on el llampec vermell no pugui
anihilar-te? Qui, en la teva fragilitat,
indefensa i menuda, vindrà a ensenyar-te l’espai
tendre i clar on senzillament puguis jugar
i creixis com una nena, estimada i volguda?

I em vas deixar vençuda,

després que l'amor salpés

dels nostres dies fulgents,

també de les nits en flama;

es van conjurar per ser buit

en una carn que va estimar

el temps efímer d'un home,

que tan sols estava de pas.