Borratges

Recordes el so de la meva veu, camp d'espigues
Que creix al fons del teu esperit nit i dia i et vol
Xiuxiuejar fins a l'extenuació l'art de mirar al sol
Mentre deixes els dits a la teva pell i els hi lligues?

Recordes l'ull que et mira ballar rere la finestra,
Llengua que cerca la dolçor del nèctar i de la mel
En tots els porus del teu cos, on pecar és tocar el cel
Sense morir, i és cadència d'un ritme natural, destre?

Recordes la pluja i l'estiu, la suau brisa que et pentina,
Les formes primigènies del desig abandonades a la sort
De caure derrotat entre el mossec i la saliva, en combat?

Recordes el quadre que viu en la nostra memòria, l'embat
I el rampell, la foscor feta ronda i intermitència de la mort,
La lluna, caliu del migdia, quan la teva boca muda deia vine?


d.

Mandregen sota el sol de migdia els camps de blat.
S’estenen al meu davant com una infinita cabellera daurada que les segadores han pentinat en simètriques clenxes de color or vell salpebrades de reflexos vermells allà on la terra s’obre pas entre els rastrolls ressecs.

Monotonia de groc.

Aquí i allà alguns ginebres solitaris esquitxen de verd fosc el llenç daurat; promesa d’ombra, descans i fresca.
Al marge dret, una munió de cares s’alcen somrients, torrant les pipes al sol; diademes de groc viu; fràgil cos de verd intens.

Monotonia immòbil. L’aire quiet. El temps s’adorm.

Turons i planes
d'un groc fins l'infinit
que ens acompanya.
Palla. I calor i boira
al lluny de la muntanya.

Lluny de casa, somio records.
L’olor del lilà, la remor de les espigues,
el gust de l’aigua fresca, el foc de les cireres,
el bes fidel de la marinada, la veu de la mare.

I entre aquests somnis, l’estiu, el bat de sol,
les escapades furtives a les tolles del riu,
la pell nua de les noies des dels amagatalls,
els carrells de móres, els jocs interminables.

La sega i el batre, els cants, els crits, la son que no arriba,
les nits a la serena estirats damunt la palla recent,
l’amistat sense límits, la imaginació i la ignorància,
les migdiades de mala gana, tots els consells del pare.

I, mentre contemplo els blats a punt de dalla,
penso en tots aquells de caigueren pel camí
com cauen les espigues, el coll vençut i dòcil,
quan la falç, sense miraments, les ajau al rostoll.

Lluny de casa, somio que mai no tornaré.

Passejant pel camí
anem menjant borratges.
Color blauet les flors
amb fulles vellutades.
Els badabadocs creixen
enmig del blat que s’alça.
Camps rossos onejants
amb roges flors nacrades.
L’aire frega lleument
la terra catalana.
Feliç com ja mai més,
vaig amb la meva mare.