per tornar a somiar!

genial!
:D

feia temps que no et llegia, fa temps que no escric, i pel que veig fa temps que tu tampoc publiques res.

No dexis d'escriure!

una abraçada relataire!

com la primavera.

Adoro aquesta estació.
Em transformo en Gessamí.

poemes així.

Molt ben detallat cada moment, moviment, emoció...

M'agrada molt!

p.d. ah, i merci per comentar-me la meva xurradeta de "por". Allò al costat del què escrius tu és com la "Salsa Rosa" al costat d'en Tomàs Molina!

Una abraçada relataire!

sorprenent! Per l'edat que tens escrius molt bé. Felicitats!

Et donaré només un consell... vigila amb les faltes! N'hi ha que fan molt mal d'ulls i són coses que el jovent... hem d'anar polint!

Una abraçada relataire!

No sóc qui per dir-te si escrius o no bé, perquè no en sóc experta, però et demano ( en nom de tots els catalans) que facis si us plau, un bon ús (el millor a poder ser) de la nostra llengua i intentis no fer faltes ortogràfiques que fan molt mal d'ulls!
Un consell és utilitzar un corrector que podràs trobar a internet mateix.

Moltes gràcies, i no deixis d'escriure!

Una abraçada

Somriure per Sobreviure

torna cada dia a aquell indret però, no visquis dels records.
és enganyar-te
hi ha altres coses que et poden fer tirar endavant.

M'ha encantat.
Genial. M'agraden els paragrefs llargs acompanyats de frases d'un sol verb més un punt i a part.

Felicitats Dream!

cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit... creu-me..
i si no et sap estimar tonto que és...

Et recomano "l'Art d'estimar" Erich Fromm. Me'l va recomenar un company de la web i em va marcar molt.

=)
una abraçada xula!

el millor que pot fer algú, és escriure el què té dins.

benvindut/da a RC.

i pugui entendre el què comporta cada paraula i cada vers que has escrit per ell quedarà sense paraules.
enhorabona per l'embaraç.
una abraçada

que BRUTAL!

de veritat, tinc la pell de gallina.
(i no m'estranya, Jaques Brel també ho aconsegueix i Natasha Atlas...també)..

una abraçada i felicitats pel poemet!
a no, perdona, antipoema, no?
;)

encara que sigui al marevallós ritme de jazz cap amistat es pot tancar.
m'has fet sentir identificada aquí també.
el meu pare és músic, guitarrista, i de jazz. fa dos anys, ja, va marxar a l'altre costat de l'oceà per fer la llicenciatura en música moderna...
és un monstre amb el jazz però tot i així, al gener, quant torni, l'oceà, l'haurà canviat.
(i a mi, segurament, també.)

una abraçada.

tot just avui, he llegit un comentari que vas deixar-me abans d'acabar l'any. potser és que sóc tant despistada que no ho recordava o es que no l'havia arribat a llegir mai.
però el més estrany és que aquell comentari, em vas dir que tu havies passat quelcom semblant al què jo passava aleshores, i ara, t'he de dir que la que viu una cosa semblant al teu relat, sóc jo.
casualitats, segurament, però em fan gràcia.
és més díficil del què em pensava lluitar per una relació amb la qui hi vols viure un futur, i encara més quant t'adones que al teu costat tens la persona que has triat.
és més difícil del què em pensava tirar no només endavant jo, sinó tirar endavant una vida compartida.
la soletat és bonica, ho això sempre havia pensat jo, pero, realment, compartir tot lo teu amb algú, és una de les sensacionss més espectaculars que mai he tingut.
mai pots amagar un sentiment.
i enamorar-se, crec, que tant pot passar als 17 anys, com als 30 com als 70... tot és depenen de les persones, i del què volen viure.

m'agraden els teus relats.
són senzills però captivadors.

:)

fins aviat.

els somnis s'acaben fent realitat
sinó ja no en podriem dir somnis.

:)

el món que tu tens...
és ple de colors
petit, contnet..

en un nit de pluja...

surt a passejar, aclara idees i torna a entrar en aquest món, en el teu món..


(plou i fa sol..., oi?)

preferiria que algú fes aixó per mi, per les nostres tardes... i de camí a París.

Vull marxar.
Vens amb mi?

;)