Màgia?

Quan vas començar a parlar-me em posava nerviosa. Em trucaves, tardava en reaccionar i al despenjar-te el telèfon se'm envermellien les galtes. Només em sortia un fil prim de veu.
Quan em somreies per qualsevol tonteria i se'm regirava tota la panxa com si tingués aquell famós síndrome de les papallones a l'estomac.
Quan em miraves als ulls en silenci, i em costava aguantar-te la mirada. Aquells ullets verds em feien pànic. Tenia por dels sentiments que intentaven transmetre'm.
Quan començaves a acariciar-me bora els llavis i recorries cada racó del meu cos amb aquelles mans fredes i suaus que mica en mica al relaxar-se formaven part de les corbes per on passaven.
Quan els dies se'ns feien eterns esperant de nou una altre retrobada.
Quan només el fet de somiar un futur plegats des del llit ens feia ser feliços.
Quan excitar-te era tan fàcil com xiuxiuejar-te a l'orella qualsevol paraula bonica.
Quan no necessitàvem res més que tenir-nos l'un a l'altre.
Quan ens passàvem caps de setmana refugiats a casa, nosaltres dos sols, fent l'amor i filosofant sobre la vida com si l'endemà s'hagués d'acabar el món.

I ara? Quan tornarà la màgia que ha fet desaparèixer el temps i la rutina?
Vols que tornem a començar de nou?
Puc provar de tornar-te a enamorar?