El Mar d'Amanda

Enmig d’una vall isolada del mon, en terres de ningú, hi sobreviu la ciutat d’Ulaph. La gent hi viu tranquil•la i feliç, amb harmonia amb els veïns i sense grans ambicions ni expectatives que posin en risc el seu tarannà quotidià. Casetes de colors, jardins plens de flors, carrers amples i nets, i un munt de fonts, que ningú sap ben bé d’òn surten, envolten la gran plaça del centre, presidida per l’Ajuntament i envoltada per l’escola, la universitat, el Casal del Poble i l’hospital. Més enllà de les últimes casetes, comença un bon tros de terra erma que circumval•la tota la ciutat i que acaba al peu de les altíssimes e infranquejables muralles que custodien aquell paradís, i que, segons diu la tradició, van ser construïdes pels mateixos Deus, per protegir-la de qualsevol invasió externa.
Els ciutadans es regeixen per poquíssimes lleis, perquè ja saben què està bé i què malament, i són gent pacífica i honesta. I només hi ha una norma d'or, d’ obligat compliment, que va néixer amb la mateixa ciutat i que l’ha permès de sobreviure al llarg dels temps: mai no hi podrà entrar, sota cap pretext, una persona estrangera i, de la mateixa manera, cap natiu que se’n vagi hi podrà tornar mai més. Amb aquesta resolució deixen fora de les muralles les costums i les maldats que assolen tota la resta del mon.
El Marc, cada dia, quan surt de l’escola fa una llarga passejada fins a les muralles per pujar a la Torre del Núvols, l’altíssima talaia de la ciutat, on avui en dia ja mai hi puja ningú. Des d’allà dalt, on normalment el vent bufa fort i la ciutat de colors sembla una bonica maqueta de joguina, el Marc, amb el cor encongit contempla, més enllà de les muralles, la desolada vall que l’envolta i que s’estén sense fi cap el nord, l’est i oest, una terra marró, amb molt poca vegetació i rocalls per totes bandes, un paisatge trist i inhòspit. Però, després, aguantant la respiració i sempre amb la mateixa emoció que el primer cop, volta els ulls cap al Sud, on, a l’horitzó, unes formidables muntanyes rocoses i nevades, fan de teló d’un horitzó imprevisible. El Marc creu que el mon és molt més gran del que li volen fer creure i es nega a admetre que tot sigui terra erma i roques. Sap que més enllà de les muntanyes rocoses hi ha altres ciutats, altre gent, altres paisatges i desitja més que cap altre cosa, creuar-les i descobrir el secret que amaguen, però el grandíssim preu a pagar, converteix aquest anhel en un somni improbable, mai més li seria permesa la tornada a Ulaph i la gent gran diu que, a l’altre banda de les muralles, la vida és dura i la gent hostil.
Un dia, farà un parell d’anys, va trobar dalt de la talaia a la Sabina, una dona ja vella i mig boja de qui tothom se’n riu d’amagat, encara que la cuiden i l’alimenten entre tots. La Sabina es passa el dia amb uns prismàtics, escrutant el cel, buscant una mena d’ ocell blanc de grans ales i volar majestuós que de ben segur no trobarà mai, perquè cap ocell sobrevola, mai, aquella remota vall, i rondina tot el dia demanant on són els llibres que guardaven a l’antiga Biblioteca que, quan ella era petita, hi havia a costat de l’hospital i de la que no queda ara cap referència. Aquell dia, a la Torre, bufava un vent del Sud, suau i càlid, i van sentir com el cos i els cabells se’ls impregnaven d’una olor aspre, penetrant, un perfum que mai havien olorat. O, al menys, això els va semblar. I aleshores, la Sabina, li va explicar la llegenda de l’Amanda, la noia que, fa tres cops cent anys, va néixer a Ulaph...
…filla d'en Josep i la Mercè, persones ja madures, benestants i cultes, que es van esmerar en la seva educació, vetllant pel seu cos i el seu esperit, i donaven tot sovint gràcies al cel en veure que la noia creixia forta, bonica, honesta i sana.
Però quan l'Amanda va fer els vints anys, tot va canviar. De cop i volta, va deixar de riure i de sortir amb els amics, de preocupar-se per la roba i de participar a les activitats populars. Ni tant sols va seguir amb els estudis a la Universitat, ella que sempre havia estat la més aplicada dels alumnes i un exemple pels companys.
Capficada i moixa feia llargues passejades tota sola i es passava nits senceres a la terrassa de casa seva, en silenci, contemplant el cel estelat. Els pares l’observaven ansiosos i molt preocupats, i va ser endebades tots els cops que van intentar parlar amb ella perquè els hi donés la raó d’aquest canvi tan radical. Fins que un bon dia, senzillament, els va anunciar:
- Pares, vull viatjar
Després de l’angoixós silenci que seguí a aquestes paraules, la Mercè va començar a plorar, preguntant i preguntant se què era el que havia anat malament, en què havien fallat.
- Viatjar? - repetí el Josep, amb l'esperança de que tot plegat fos un malentès. Estava sorprès de que la seva filleta, tan jove, tan protegida, ja coneixes aquell mot perillós i temptador.
- Si, viatjar - tornà a dir l'Amanda resolta.
- Però... per què? -insistí l'home, que encara no s'ho acabava de creure.
La Mercè no parava de plorar. Es deien coses temibles del que passava allà fora, lluny de la protecció de les muralles. Es deia que la gent no es saludava pel carrer i que es feien mal uns als altres. També es deia que hi havia qui es moria de gana o malvivia al carrer i un munt de coses més que era millor no saber.
Amb un fil de veu, i entre sanglots, repetí la demanda del seu marit:
- Però per què, què hi penses trobar allà que no tinguis aquí?-
I l'Amanda, amb ulls somiadors, respongué:
- El mar, pares. Vull trobar el mar.
El Josep i la Mercè es varen mirar consternats. Aquella noia havia tingut sempre massa imaginació i massa llibertat i aquesta n'era la conseqüència. El pare va agafar amb cura la ma de la seva filla i, molt dolçament, li va dir:
- Però Amanda, nineta, ningú no l'ha vist mai el mar. Ja ho saps això. El mar és un símbol, un ideal, una il•lusió. A tots ens agradaria que hi fos, però no hi és.
Però l'Amanda li va contestar:
- Pare, el mar existeix. L'he sentit dins del meu cor i l'he vist en els meus somnis. Cap persona al mon se l'hagués pogut inventar si no existís. Per força hi ha de ser, en algun lloc, i jo el trobaré.
El pare abaixà el cap abatut i murmurà:
- Ja saps, Amanda, que si surts de la ciutat mai més hi podràs tornar. Passi el que passi. Mai més ens tornarem a veure.
- Ho sé, pare, i em sap greu i em fa mal. Però aquesta és la meva decisió i això és el que vull.
- I el Martí? - va preguntar la mare
El Martí, un xicot intel•ligent i ben plantat, era el promès de l'Amanda, encara que, en aquests últims mesos, havia vingut molt poc per casa i ella casi bé mai en parlava.
- Ell no vindrà- va contestar la noia, arronsant lleugerament les espatlles.
Sigui com fos que la resolució de l'Amanda era irreversible, els pares s'hi varen haver de resignar. La partença es va fixar per tres setmanes després, el primer dia de l’estació de les flors.
L’Amanda va romandre desperta tota la vigília, neguitosa, amb un nus a l’estómac i el cor encongit. Si creuava la muralla,mai més podria tornar enrere. Era un pas gairebé tant definitiu com la mort. A estones sentia que li mancaven les forces i que encara estava a temps de tornar a la seva vida de sempre, a la Universitat, amb el Martí, amb els amics i, sobre tot, lliurar als pares d’ aquest disgust tan tremend. I aleshores plorava, contenint els sanglots perquè ells, que tampoc podien dormir, no els sentissin. Però després li venien de nou els ànims i sentia que la curiositat per descobrir el mar, per veure com era, sentir la seva olor, la seva remor, era més forta que qualsevol altre sentiment. I, apart del mar, també volia conèixer el mon exterior i comprovar si, en veritat, la gent era tan dolenta com li havien dit. Ella no s’ho creia del tot. I així, entre pensaments contradictoris i sensacions oposades el temps se li va acabar quan la nit es va començar a desfer, emportant-se els estels del cel.
Amb la primera llum de l’albada, abans que sortís el sol i quan tota la ciutat dormia, es va adreçar, acompanyada dels pares, cap als grans merlets que senyalaven la sortida de la ciutat.
Assegut davant la imponent porta de ferro, dormitava el vell Miquel, la única persona que tenia les claus que obrien i tancaven Ulaph. Quan va veure al seu davant aquella noia tan jove, tan seriosa i tant trista, amb una motxilla a l’esquena i una bossa a la mà, acompanyada d’aquells ancians- en Josep i la Mercè havien envellit de cop- que es sostenien l’un a l’altre, plorant en silenci, va sentir molta llàstima. Es va aixecar poc a poc i, amb veu tremolosa, li donà la darrera oportunitat:
- Amanda, ja ets major d’edat i responsable dels teus actes. Estàs ben segura que vols marxar d'aquí?
- Si...- va xiuxiuejar ella
- Saps que sota cap circumstància mai més podràs tornar?
- Si, ho sé- ara la veu va sonar una mica més ferma
- No vols repensar- t’ho?
- No. Estic decidida.
En Miquel sospirà i obrí la gran porta, que xerrotejar amb força.
- Així, doncs, ves te’n en pau i que la sort t’acompanyi.
L’ Amanda va donar una última i llarga abraçada als seus pares i va travessar el llindar sense mirar enrere.
Quan es va saber la noticia a la ciutat, ningú no se’n podia avenir. Tothom va fer costat als pobres pares, procurant que no estiguessin sols en uns moments tant dolorosos. D'altra banda, s' encetaren nombroses discussions sobre fins a quin punt era convenient o no incentivar la fantasia del jovent. I del mar també se’n va parlar molt aleshores. A les tertúlies hi havien tres grups d'opinió ben diferenciats: Els que hi creien, els que no, i els que, sense acabar de decidir-se, opinaven que bé podria ser que existís, però també era possible que no existís. Així i tot, els primers deien coses molt contradictòries: uns deien que era verd, altres rosat i altres gris. Per uns quants era feréstec i traïdor; per altres dolç i sedant. Els més conciliadors opinaven que era tot allò alhora. Tampoc es posaven d'acord sobre si estava cap al nord o cap al sud, o potser a l'est o potser a l'oest. La Teresa -una bruixota molt estimada - el comparava amb el llac que, temps era temps, hi havia hagut al nord de la ciutat, encara que, matisava, el mar era infinitament més gran i salat. I llavors tots els presents somreien, perquè tots sabien que mai de la vida pot ser salada l'aigua. Els més exagerats asseguraven que hi havia qui podia viure dins del mar, juntament amb les criatures que el poblaven, que tenien estranyes formes, vius colors i carn molt saborosa. Fins i tot, el Manel parlava d'uns aparells màgics capaços de sostenir-se i caminar per sobre l'aigua amb l'ajuda del vent. Però ningú li feia cas perquè era poeta i estava una mica sonat.
I així varen anar passant els dies i els mesos, fins que la vida es va tornar a normalitzar i de mica en mica es va deixar de parlar del tema. Al cap d'un temps, a l'Amanda nomes la recordaven els seus pares.
I la llegenda diu que un bon dia, molts anys desprès i també de matinada, va arribar a la ciutat un ocell ben estrany. Era gran i blanc i volava molt suaument. L'ocell va anar directament a la terrassa d'en Josep i la Mercè, que aleshores eren molt vellets, i els va despertar amb els seus aguts xisclets. Quan ells, bocabadats, s’hi van acostar, va deixar caure un petit objecte que portava en el bec. Desprès, sense aturar-se, reprengué el vol i s'allunyà de la ciutat dormida.
Els vellets, tremolosos, van recollir allò que els havia portat aquella desconeguda criatura i que resultà ser una petita botelleta, envoltada d'un paper. Dins hi havia una mena d'aigua salada i uns granets de terra molt fins i suaus, que no s'assemblaven res a la terra que ells trepitjaven i coneixien. Van estar mirant i olorant aquell líquid un munt de temps, sense acabar d'entendre el que podia ser.
Però, el que més els va emocionar, va ser reconèixer la lletra de la seva estimada filla a la fulla de paper:
"La gent és bona i és dolenta. La vida és fàcil i és difícil. Mai no podré conèixer tot el que hi ha...I el mar és més gran, més fort, més bonic del que havia imaginat. Ha valgut la pena. Un petó molt fort. Us estimo. Amanda."

El Josep i la Mercè romangueren abraçats durant molt de temps, sostenint la llunyana veu de la seva filla entre llurs mans entrellaçades, plorant i rient al mateix temps…

Avui en dia, pensa en Marc, a ningú se li acudiria abandonar la ciutat. Ell ha buscat als arxius i ha preguntat als més vells sense aconseguir cap informació de quan va ser la última vegada que algú ho va fer. Es un tema incòmode, del que se’n parla poc i sempre amb reserva.
I, pel que fa al mar, segueix sent un motiu de debat entre filòsofs i d’inspiració pels poetes, però només als nens els està permès de creure en ell perquè, finalment, la ciència ha dictaminat que no existeix, que no pot existir. Així li han explicat a l’escola. Però ell no s’ho creu del tot. HI ha dies, durant els capvespres d’estiu, que el vent del Sud bufa suau i calent portant una olor estranya i penetrant, una olor, que ell sap que és el mar. “Potser”, pensa aleshores “potser està molt més a prop del que ens podem imaginar”
Fa fred. Ja arriba la nit. En Marc s’aixeca poc a poc i dóna una darrera mirada melancòlica a les seves muntanyes rocoses, cobertes d’ombra i de misteri.
L’escala de cargol és estreta i tenebrosa i allà dins manca l’aire, però el Marc la baixa sense presses, desitjant que no s’acabi mai.
Just al peu de la Torre neix una amplia avinguda, vorejada per uns arbres prims i alts, amb flors de color lila. Caminant-hi, el Marc pensa que, des de aquí baix no és possible veure les muntanyes nevades i es pregunta com es sentiria si mai no hagués pujat a la Torre. S’atura un moment i mira al seu voltant: els veïns xerren i riuen animadament al porxo de casa seva; bocins de música llunyana venen i van bressolats pel vent; a dalt de tot, surt, encara tímida, la lluna. El Marc respira amb força, embafant-se de l’aroma intens i esdolceït de les flors de color lila i continua caminant. Des del carrer tampoc es veuen les muralles i aleshores, pensa en Marc, resulta molt senzill creure’s lliure.