L'habitació de l'Amor

Una nit va somniar que el Mestre li acariciava el cap amb les seves mans llargues i blanques. L' acariciava durant molt i molt de temps, sense pressa, suaument, els dos sols a l' Habitació de l'Amor i, mentre els seus cabells aspres s'entortolligaven entre els dits poderosos i dolços del Mestre, ell li xiuxiuejava a cau d'orella paraules màgiques, paraules que ningú no li havia dedicat mai. Va ser un somni tan intens que, un cop desperta, la seva estela l'acompanyà durant tota la resta del dia i encara d'un parell més de dies i nits i la Dolors -o la Dol, com l'anomenaven els Germans- va concloure que una carícia del Mestre era quelcom tan extraordinari que constituïa una bona causa per viure i també per morir.

Des d'aquella nit no es va tornar a dirigir als Germans amb la submissió de costum. Ara els mirava als ulls i els escoltava amb aire de suficiència i quan algú li preguntava què li passava, ella acotxava el cap sense contestar, dissimulant un somriure brivall, com si posseís la clau d'un enigma que ells no serien capaços d'esbrinar mai. "La Dol se'ns ha trastocat", reien els Germans, divertits. El Mestre no li va fer cap comentari, com si no s'hagués adonat del seu canvi d'actitud. Però continuà sense invitar-la a l' Habitació de l'Amor. La Dol era la única de tots els Germans i Germanes que mai havia estat cridada a compartir una estona a soles amb el Mestre. Al principi n'estava molt ressentida i la rancúnia l'havia dut, fins i tot, a dubtar del propi Mestre. Desprès s'hi va anar acostumant, resignada com sempre a rebre un tracte diferent als altres, però seguí sense entendre perquè a ella no li tocava mai. La Igualtat i la Germanor constituïen els pilars de la filosofia de la Comunitat del Sol i la Lluna: Tots som iguals, tots ens mereixem el mateix. Tots ens estimem de la mateixa manera. Aleshores, ¿per què el Mestre no compartia l'Amor amb ella?.

Una setmana desprès del somni es va trobar, pel carrer, amb la Mireia. A l'escola havia estat la seva millor -única- amiga. Feia un munt d'anys que no es veien i havien canviat molt les dues. La Dol de seguida es va adonar de que la societat de consum havia absorbit del tot la Mireia. Estava tant alienada com la immensa majoria de la gent i no entenia l`Amor i l'Amistat en els que vivia immersos la Dol. No ho podia comprendre de cap de les maneres. Això ja els hi havia explicat el Mestre: són molt pocs els escollits per recórrer el Camí de la Veritat, com van ser molt pocs els filòsofs grecs, els descobridors d`altres mons o els genis de la musica. La Dol sabia tot això i no perdia mai el temps intentant que la gent vulgar ho comprengués, però la Mireia era diferent: mai se n'havia rigut d'ella. Mai. I un dia, la Dol encara s'emocionava al recordar-ho, li va plantar una bona bufetada a la Judit per defensar-la. Per aquesta raó va provar d'explicar-li com era el seu mon, l'autenticitat de les rel·lacions amb el Mestre i els Germans, el saber trobar el sentit veritable de la vida, el compartir-ho tot, desitjant -amb la mateixa esperança il·lusòria amb la que els homes d'aquesta societat capitalista esperen treure la Grossa a la loteria de Nadal-, que la Mireia s`unís a ells, que també fos un dels Escollits. Però la Mireia gairebé ni se la va escoltar. Al contrari, va reaccionar com els pares, com els altres coneguts, como tothom de fora i va dir que li estaven menjant el tarro i que la Comunitat del Sol i la Lluna era una secta perillosa i el Mestre un aprofitat. Li va dir que a ella sols la volien pels diners -l'avia de la Dol n'hi va deixar molts d'herència- i que la tenien tan dominada i tan alienada que li havien robat la personalitat. La Dol es va resignar sense capficar-se massa, -com els homes d'aquesta societat capitalista quan comproven que aquest any tampoc els ha tocat la loteria-, i en tornar a Casa, va sentir, gairebé físicament, com es trencava l'últim i feble fil que la unia al passat.

Naturalment que compartia els diners amb els companys. Tots li donaven els diners al Mestre i ell els administrava amb saviesa i equitat. A la Comunitat tot era de tothom. I això que a la Dol li resultava tant senzill de comprendre era gairebé impossible que ho entenguessin els de fora. Malgrat tot, aquell dia per la tarda la Dol es sentia molt trista i el Mestre se'n va adonar. Van sortir tots dos a passejar, sols, agafats de la mà. I la Dol, reconfortada i feliç per aquella atenció del Mestre, per fi es va atreví a preguntar-li, amb un fil de veu, perquè ella no anava mai a l`Habitació de l'Amor. El Mestre li va estrènyer més fort la mà i li contestà que ella era diferent a tots els altres. A l'habitació de l'Amor, li confessà, ell sacrificava la seva Energia per donar-la als Germans i Germanes, però a la Dol no li calia. Era molt forta. A ella li sobrava l'energia. Per això el Mestre no l'havia cridat mai. Per això ella era l'Encarregada de la Higiene de la Comunitat. Perquè podia passar-se el dia escombrant, fregant i rentant roba sense cansar-se. Perquè Deu li havia donat més força que a tots plegats. Ella era la que tenia l'Anima més pura i més neta. La seva gran Bellesa Interior tenia tanta força i era tan intensa que havia esborrat a l`Exterior i això significava un Gran Privilegi.
Aquella tarda la Dol es va sentir bonica i estimada, passejant de la mà amb el Mestre. Però aquella sensació no tenia res a veure amb la que havia sentit durant el seu somni, amb aquell foc que l'envestia per dins, com si tota la sang hagués començat a bullir de cop, i l'embriagador, extenuant mareig que li provocaven els dits del Mestre, tornant a convertir la sang en aigua.
Dies desprès, quan la Dol fregava el terra agenollada, va escoltar un riure apagat que s`escapava de l'Habitació de l'Amor. No hi havia ningú al seu voltant. S'aixecà i, en silenci, es va acostar fins a la porta. Li va semblar reconèixer les veus de l'Ester, del Ricard i de la Clàudia. Es va sentir molt sola. Els altres Germans eren fora i, mentre ella netejava tota la Casa, el Mestre repartia Energia als que s'havien quedat. Potser sí que a ella no li calia, però en volia de totes formes. Mai no havia vist què passava a l'Habitació de l'Amor.
Sense pensar-s'ho dues vegades va obrir la porta de cop i es va quedar astorada al llindar. Sobre la gran catifa vermella i voltats de coixins, jeien tots despullats. El fum de la marihuana es mesclava amb l'olor penetrant de l'encens i per terra hi havien botelles de vi buides. El Mestre estava al mig i la Clàudia i l`Ester el besaven mentre el Mestre llepava l'entrecuix del Ricard. La Dol es va mirar l'escena amb els ulls molt oberts. No acabava d'entendre tot allò, però era molt semblant al que feien a les pel·lícules porques que mirava el seu germà quan els pares no hi eren. ¿Així es transmetia l`energia? ¿Això era el que es feia a l`Habitació de l'Amor? De cop, la va escometre un violent ofec i la sang li comença a bullir amb ràbia, amb urgència. La Dol mai havia sentit res de semblant. Ni tan sols en el somni.
-Jo també vull- barbollà baixet i s`acostà al grup.
Deixà caure tot els seu enorme pes corporal al costat de l' Ester i, amb timidesa i turpitud va provar d' acariciar-li un pit. En sentir el contacte, l'Ester va fer una revolada i la va mirar amb ulls vidriosos. Semblava enfadada:
-¿Què hi fas tu aquí? ¿Ja està tot ben escombrat?
La Dol suava i l'olor agre de la seva suor apagà tots els altres.
-¡Ei! Mireu qui acaba d'entrar aquí...
Va cridar l'Ester. El Mestre i el Ricard ni la van sentir. La Clàudia va riure.
-Au, ves-te'n. Això no és per tu- va dir-li, movent la mà com si espantés una mosca.
La Dol va marxar corrent, avergonyida. Es va ajupir a un racó, a l'extrem oposat de l'Habitació de l'Amor i, va plorar durant un munt de temps.. Es sentia molt més sola que mai s'havia sentit al mon de fora. No era veritat que tots fossin iguals. A ella tampoc se l'estimaven aquí. Els hi havia donat tot: els seus diners, el seu temps, la seva força. I ells, ¿què li havien donat? ¿Per què quan s'acariciaven i reien junts no la cridaven mai?
Es va despullar i va caminar despullada per tot el pis fins a plantar-se davant de l'enorme i únic mirall que hi havia a aquella casa, a l'Habitació del Mirall. La carn li penjava. Els seus pits, que mai ningú no havia acariciat, estaven igual de caiguts com si hagués amamantat a deu criatures, el nas, gros, enxiquia encara més els seus ulls d'ocell. Era molt lletja. Tant lletja que mai no l'estimaria ningú. Ni aquí ni a fora.
Va ser aleshores quan la Dol va tenir la Revelació: el Mestre era un impostor i la única cosa que en realitat buscava era rebolcar-se per terra amb tots els Germans i Germanes menys amb ella. Ella era la Responsable d'Higiene i, per tant, havia de vetllar per la neteja de la Comunitat. Però, -per fi ho comprenia, per fi Deu li parlava directament a ella-, no es tractava de la neteja física, la neteja que s'arregla amb aigua i sabó. Ella havia estat escollida per la Gran Purificació. Per això Deu l'havia fet tant diferent als altres. Ara ho veia clar. Ara havia de complir la seva missió. La sang ja no bullia, era de pedra. Una pedra freda, dura, sense ànima
Dos dies desprès, quan els diaris varen treure la noticia, van dir que tots els membres de la Secta El Sol i la Lluna s`havien suïcidat en un acte ritual. La única persona que havia sobreviscut al incendi era una noia molt grassa que encara no havia estat identificada perquè el foc li havia desfigurat el rostre i les mans i l'havia deixat sense parla.