sóc tu... si tu ho vols
sóc jo... perquè vull ser jo.

m'agrada!

Ei, senzillament m'ha encantat, en serio...

No deixis d'escoltar-te... ni de llegir!

Realment només un mateix pot arribar a "sentir el que sent", per molt que sembla que et puguin entendre -l'essència potser sí-, mai serà del tot... i és normal... només un mateix pot saber amb exactitud el que viu en pròpia pell -o ni així-, però bé... intentar compartir el que se sent, el que es viu, el que es pensa és una de les millors coses que es pot fer! Encara que la sensació no pugui ser viscuda reciprocament al 100x100!

Salut!!

Fa relativament poc que rondo per aquí, però espero llegir-te / llegir-vos molts i molts més versos que surten de taaan endins!

Salut.

Gràcies per comentar-me (la primera és la primera ;). D'aquest poema sobretot m'agrada el final:

"Ara ja formen part d'un passat,
i no tornen a ser marcades,
pesa el meu rellotge i bé que va...
...però ja no conta el meu temps igual que el contava abans. "

Crec que està molt ben trobat.
Felicitats!

Si t'hi fixes bé... segur que no tot surt malament...

(Sobre la biografia; bona cançó de Sau ;)

Cuqui!
Estava llegint relats a la web quan de cop he vist que has obert el teu petit espai per posar-hi relats... Ja saps que el que escrius és molt bonic... t'ho vaig dir aquell dia quan mutuament -i amb les galtes un xic vermelles- ens vam llegir un parell d'escrits que duiem ben endins... Ho recordes? Jo sí! ...i també t'ho dic ara. Així que t'animo a que segueixis escrivint, sense vergonya... el que surti...
Un petó i sort el dia 7 ;-)
Irene.

Un collaret de petons invisibles... que bonic...