poema per dins del pensament

Un relat de: Marc Freixas

posa'm la solució a l'abast dels sentits


tira'm un ham
que em faci feliç el pensament
i que floreixin les idees...

que viatgi amb mi la inspiració


situa'm el cel clar damunt del sol
i treu-me el dia gris de pluja àcida


apaga el foc dels meus incendis,
que la respiració automàtica
rega amb aigua el meu jardí


ara
obres el món,
que just comença
quan tanques els ulls a la indiferència


els braços
es fan transparents,
i trascendentalment importants
aconsegueixen tocar la necessitat del qui pateix


si frenem una causa justificada
no serem prou conscients de la tristesa que ens preocupa


sentim-nos amics i units
en el problema esmentat,
per tal de millorar la nostra vida més humana


la comprensió
és la millor amiga de l'angoixa


si em fessis escoltar la por que tinc dins,
no hi trobaries res
per comprobar un significat absolut

perquè només sóc jo qui amb el temps el trobaré


mentrestant
el món es va obrint,
i just comença
quan tanco els ulls a la indiferència


tot i així, repeteixo

que sempre m'he posat a la pell del qui pateix

Comentaris

  • Yo, mi, me, contigo[Ofensiu]
    I don't know | 27-09-2005

    Realment només un mateix pot arribar a "sentir el que sent", per molt que sembla que et puguin entendre -l'essència potser sí-, mai serà del tot... i és normal... només un mateix pot saber amb exactitud el que viu en pròpia pell -o ni així-, però bé... intentar compartir el que se sent, el que es viu, el que es pensa és una de les millors coses que es pot fer! Encara que la sensació no pugui ser viscuda reciprocament al 100x100!

    Salut!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820849 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.