Sóc neta del dr. Eduard Camps Cava, i en el teu relat hi ha bastants errors, com si haguessis sentir tocar campans sense saber on.
El més garrafal, i l'he comentat amb gent del poble que el va conèixer i està tothom d'acord, el meu avi anava a cavall quan era jove, i potser amb un paraigües pel sol, encara que estic segura que mai hauria sigut de color vermell (aquest és el capellà del pessebre), però quan era vellet, que és quan tu dius que el vas conèixer, anava amb cotxe. Va ser un dels primers de la comarca en tenir cotxe, i quan ja era molt no molt¨"vellet", perquè vellet no ho va ser mai, sinó quan ja era molt gran i estava malalt, l'acompanyava amb cotxe algú del poble.
Em va saber greu el retrat que vas fer d'ell, perquè no és aquesta l'imatge que en tenim no només la familia sinó tothom que el va conèixer. He parlat amb gent del poble i tots m'han explicat històries d'ell, però no pas d'aquest tipus, sinó de les vides que va salvar amb la seva saviesa, dels bons consells sanitaris que donava i el seu amor a la seva professió, que li va costar la vida, doncs va morir d'un càncer radiològic a la mà dretaperquè tenia un dels pocs aparells que hi havia a Catalunya i, com és natural, era molt imperfecte i mai va voler utilitzar els guant protector perquè deia que li feia nosa per atendre al pacient.
En fi, algun dia escriuré un relat sobre el meu avi, el dr. Eduard Camps Cava, que no farà riure tant com el teu però serà la història d'un home extraordinari com pocs n'hi ha i, encara que soni passat de moda, el que s'en diu un home bò.