Estic d'acord amb l'Aleix que això està escrit en blanc i negre i si es presentés en imatges la única cosa que sortiria en color podria ser el rètol de neó i el got de whisky.

Com en d'altres relats crec que cuides molt les imatges, pintes més que escrius i m'agrada. M'agradaria encara més si mantinguessis una mena de cadència alternativa entre la metàfora i el llenguatge més directe. Arrossegues alguna incorrecció gramatical que t'hauria de revisar algú, però jo també en faig.

Ànim i no aturis. Esperem veure com segueixen les variacions d'aquest relat (fins a vint-i-pico?)

Tensió hipnòtica. Gràcies per tornar a penjar un relat. Abraçades

Molt ben escrit -encara que tot es pot millorar- i m'agrada molt. Però la sensació final és que jugues a ocultar darrera la bellesa de les teves paraules, una o alguna de les realitats més dures i execrables. Se m'acut si és lícit -o millor, si s'escau- elevar a la categoria d'art la violència de gènere?
De totes formes escrius molt per sobre de la mitjana, o així m'ho sembla a mi que soc un lector sense mesura que no s'atreveix a escriure.
Salu2

M'ha arribat pel Facebook i tot d'una m'ha agradat molt (per allà també els hi ha agradat). Estic totalment d'acord amb l'Aleix és un breu i gran relat, amb un enorme domini de l'especificitat i la metàfora i una gran capacitat per crear dimensionalitat. El recomanaré.

Pot resultar inquietant, però l'humor que esns toca viure és cada dia més barroer i efímer. Pot ser és veritat que anem cap a la desaparició de l'humorisa suplantat per altres herbes. Amb tot crec que l'humor intel·ligent no morirà mai i encara ens queda un grapat de bons representants que cal mimar.

Això és el que m'ha regalat aquest relat. Un profund somriure. M'he vist retratat en la figura del pobre diable que es fa preguntes absurdes sense obtenir resposta. Són les nostres petites dèries quotidianes les que governen les nostres vides. Ningú no és perfecte.