La capsa de sabates

Un relat de: J. M. Vidal-Illanes
Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Per això et vas voler fer còmic: tu somriuries i els altres s’esbutzarien. Però –això ho vas entendre des de molt jove– no sempre veiem els nostres somnis convertits en una realitat mínimament acceptable. Recordes que els començaments varen ser molt adusts enrolat en companyies de fracassats firaires que rodaven el món sense poder repetir dues vegades un mateix escenari. Allò que representàveu era tant desolador que ningú hauria caigut dues vegades al mateix parany. En tot cas passats uns anys i amb un altre nom...

Però tu cercaves la veritat de tot a l’altra banda de l’existència i la gravetat d’una vida ferest no era una tanca prou alta com per constituir un impediment. Així, transitant la maduresa, decidires començar de nou en solitari com a apaivagador de penes alienes. Els anys que transcorrien estaven essent inexplicables, tot s’enfonsava i ningú no trobava les respostes adients a uns problemes creats per ens propvinents de realitats fosques que s’enriquien especulant i fent naufragar tot allò que es proposaven. I aquí aprengueres a especular –tu també– amb l’humor. Al principi de tot et dedicares a copiar vells acudits degudament tunejats. De mica en mica afegires idees pròpies trempades amb salses oblidades d’alguns genials còmics del segle vint. I creixeres com a creador de monòlegs hilarants i acudits absurds que tothom reia però pocs entenien en tota la seva amplitud.

El teu èxit augmentava en proporció inversa al desencant del carrer. Eres el refugi de les frustracions. Et convertires en una espècie de desincrustant de la ruïna social que s’apoderava del teu voltant i que hi guardava dins una capsa de sabates la tristor dels abandonats pel sistema. Especulaves amb la desesperació, amb els somnis truncats, amb les hipoteques que enviaven al carrer a famílies senceres, amb la manca d’oportunitats, amb camins que desapareixien sobtadament. Somreies amb una capsa de sabates a la ma i els de l’altra banda oblidaven per uns instants allò que havien deixat de fer en aquesta vida. Tothom ignorava que la màgia de la capsa de sabates engolia la tristor i feia brollar un narcòtic poderós però de curta durada. El teu humor no canviava el món, però canviava el color d’uns instants.

Passaren els anys i va arribar el dia en què ningú podia pagar ja pel bàlsam d’unes històries que feien oblidar les mossegades d’uns taurons que descarnaven l’esdevenir. Amb molts anys a les esquenes i un futur que es despenyava pel precipici del no retorn, et segueres un dia a somriure davant un mirall, veient marxar el temps en un desballestat tren sense destinació i amb la capsa de sabates ben aferrada a les mans intentant evitar que ningú la pogués obrir. Allà vaig decidir deixar-te oblidat. L’endemà fores trobat amb una expressió plàcida abandonat a la vida.

Però el que ningú sap és que en obrir la capsa de sabates hi vaig trobar un plec d’anotacions personals i un munt de retalls de diari perfectament ordenats en una cronologia biogràfica reveladora i hi vaig descobrir que s’estava escrivint la crònica del traspàs del darrer còmic conegut; en aquell instant vaig desprendre’m de la capa i la dalla i vaig decidir suplantar-te.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Comentaris

  • Hola J.M. !!![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 02-08-2011 | Valoració: 10

    He llegit aquest relat amb fruïció ,gaudint de cada paraula i de cada situació.
    He fet teatre molts anys com afeccionada i he comprès molt bé el personatge.
    El final , per inesperat, genial.
    Gràcies pel teu amable comentari.
    Una virtual abraçada

  • Inquietant i estrany[Ofensiu]
    Escorpí | 22-07-2011 | Valoració: 10

    Pot resultar inquietant, però l'humor que esns toca viure és cada dia més barroer i efímer. Pot ser és veritat que anem cap a la desaparició de l'humorisa suplantat per altres herbes. Amb tot crec que l'humor intel·ligent no morirà mai i encara ens queda un grapat de bons representants que cal mimar.

  • Correcció[Ofensiu]
    J. M. Vidal-Illanes | 19-07-2011

    Ups! Perdoneu, però sense adonar-me o per defecte, m'he auto puntuat el relat i m'acabo d'adonar... Em poso vermell amb molta facilitat, així que menys mal que no em podeu veure ara que escric aquesta correcció.

  • Que no mori l'humor[Ofensiu]
    Sonnenhalde | 18-07-2011 | Valoració: 10

    Entenc la teva explicació, però espero que mai arribi el dia en què la mort prengui el lloc de l'humorista. Dius que l'humor és un narcòtic, pot ser sigui veritat, però em sembla un narcòtic necessari com la literatura. El més trist és que has anat a la soca amb aquest relat i em sento una mica confús. Gràcies per aquesta petita perla i espero poder llegir-te molts més escrits.

  • Esperem que no sigui premonitori[Ofensiu]
    J. M. Vidal-Illanes | 18-07-2011 | Valoració: 10

    No deixa de ser una mica inquietant, però crec que el relat té moltes lectures i aporta una visió de la situació actual amb un calat de molta profunditat. Senzillament és un estil que m'agrada i enganxa i toca un tema que m'interessa.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de J. M. Vidal-Illanes

J. M. Vidal-Illanes

6 Relats

36 Comentaris

18182 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Fa temps que no se si vaig o vinc. Mir a les palpentes sense sentir res més que l’abandonament que m’envaeix en girar una cantonada fosca. Fa temps que esper que piquin a la porta [o a la paret], o entrin per la finestra amb un bitllet [només d’anada] sense un mot per creuar.

La meva web:

Web

També em podreu llegir a:

AILLAT-WordPress
La sorra del desert a les fosques
Aïllat [mots i enderrossalls]
ECLèCTIA
RELATS-WordPress
ARTICLES-WordPress


Open publication - Free publishing - More catala

Open publication - Free publishing - More catala

En paper he publicat a:

La Lluna en un Cove:


Número 20: "Entre niguls canviants"
Número 29: "Els sorolls, la nit, el veí"
Número 30: "Bumerang"
Número 33: "Tren equivocat"
Número 57: “Humitat als ossos”

La meva darrera novel·la: "Júlia i la xarxa" : Júlia

Podeu seguir-me a Twitter:

@JMVIDALILLANES