TORONTO [variacions 1 a 7]

Un relat de: J. M. Vidal-Illanes
El piano de fusta blanca [1]

Et trobes asseguda davant un piano de fusta blanca. Algú que no veus et dicta les notes i mous les mans que descriuen un ball ingràvid de dits hàbils. Un ball entre ivori i eben. La distància que et separa dels records d’infantesa, quan miraves durant llargues hores a ton pare tocant i acaronant aquell vell i lluent Steinway, et sembla ara insalvable. El piano ––fabricat per encàrrec–– va ser durant molts anys el gran eix de la sala principal de la vella casa on havies nascut ara fa molts anys, un quatre d’octubre.

La música i les variacions Goldberg al més pur estil de Glen Gould, el canadenc coetani teu que t’abandonà prematurament el dia que vares complir cinquanta anys. Ell ja els havia fet el setembre, tu els vares superar, i segueixes impassible fins ara que camines amb pas ferm cap els vuitanta. Oh! Acabo de revelar un altre cop la teva edat. Sé que no m’ho perdonaràs, però tan se val.

Torna-la a tocar... vull que comencis les variacions 1 a 7. Vull que t’inclinis damunt el teclat com ho feia Glen. De fet són els teus anys i la curvatura que dibuixa la teva cansada esquena la que et dóna aquest aire tant Gould. Toronto, et miro per televisió amb una cigarreta a la ma, dins d’una vella habitació d’hotel... on, en una cadira gastada, descansa una famosa gavardina blava... però aquesta és una altra història que no us puc contar.


La finestra [2]

Sempre havies volgut tenir una finestra com les de les pel·lícules, amb un rètol de neó apagant-se i encenent-se sense descans, un hotel, un restaurant, una beguda refrescant, no t'importava el contingut de l'anunci, només volies la llum. Segueix llegint...

Comentaris

  • Només em defraudes per escriure poc[Ofensiu]
    Sonnenhalde | 21-08-2012 | Valoració: 10

    No t'ho prenguis malament, però crec que fas curt. Que publiques poc a RC, tot i que ara segueixo altres llocs on publiques. Ignoro els motius però aquest Toronto mereix més. Mereix una continuïtat i mereix que li reservis un lloc predominant al recull que prepares en paper.

    No t'ho prenguis malament, però sempre he pensat que et manca constància i que et perds per les bardisses. Et mereixes una mica de canya. Jo et coneixo poc, però prou com per esperonar-te (en cara que no sigui massa hàbil).

    Una abraçada i això: més canya!

    Per cert, em permeto recomanar també Sobren els mots

    Esgarrifant!

  • Relat en blanc i negre[Ofensiu]
    Escorpí | 18-08-2012 | Valoració: 10

    Estic d'acord amb l'Aleix que això està escrit en blanc i negre i si es presentés en imatges la única cosa que sortiria en color podria ser el rètol de neó i el got de whisky.

    Com en d'altres relats crec que cuides molt les imatges, pintes més que escrius i m'agrada. M'agradaria encara més si mantinguessis una mena de cadència alternativa entre la metàfora i el llenguatge més directe. Arrossegues alguna incorrecció gramatical que t'hauria de revisar algú, però jo també en faig.

    Ànim i no aturis. Esperem veure com segueixen les variacions d'aquest relat (fins a vint-i-pico?)

  • En blanc i negre[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-08-2012 | Valoració: 10

    Imagino aquest relat en una pel·lícula en blanc i negre, com les tecles d'un piano movent-se sota dits i música de Bach. Ambientació perfecta, regust de wisqui sense gel, caiguda personal en una història per a descobrir, per a continuar llegint, gaudint de la literatura. Moltes gràcies pels teus comentaris i, com d'altres, espero que aquest relat continui i continuem gaudint. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Espero que continuï[Ofensiu]
    Carolina1977 | 16-08-2012 | Valoració: 10

    Felicitats per la forma i per la quantitat de coses que evoques al relat, però m'ha deixat una mica insatisfeta... m'agradaria que això no s'acabés aquí, que tingués continuïtat i que ho fes amb més i més referències creuades, com suggereix el Carles.
    Ens donaràs més?
    Una abraçada.

  • Gràcies de nou...[Ofensiu]
    J. M. Vidal-Illanes | 14-08-2012

    Aquesta era la idea de les variacions Goldberg i per això esmento a Glen Gould! :-) Però no he pogut tancar la sèrie completa, tot i que espero tenir la fortuna de trobar la línia i poder enllestir les variacions agrupades com a les partitures.

    Gràcies pel comentari sobre "No davant el nen", ara l'he rellegit i realment això ens podria passar a moltes persones si arriba el cas... i sí, fa sentir esgarrifances.

    Una salutació!

  • Reblant...[Ofensiu]
    Carles Ferran | 14-08-2012

    Sent variacions sobre el mateix tema, paraleles a les que Bach va composar per a Johan Gotlieb Goldberg, clavicordista del comte de Dresde, si segueixes el patró podries fer-ne fins a trenta, no sé si ho tens previst. M’agradarà veure com ho resolts.
    També m’ha agradat molt com introdueixes el tema amb personatges històrics (Glenn Gould) i evocats, donant-li una atmosfera creïble. Esperaré la continuació.
    Per cert, m’ha agradat força “No davant del nen”. Fa venir esgarrifances pensar en quanta gent està passant pel mateix.

  • Per cert...[Ofensiu]
    J. M. Vidal-Illanes | 14-08-2012

    igual t'agrada o us agrada el relat d'un pobre diable en un món que es desplaça cap a un nou ordre econòmic:

    No davant el nen

    Una abraçada

  • Gràcies...[Ofensiu]
    J. M. Vidal-Illanes | 14-08-2012

    ...per les teves paraules Carles. Estimula veure tot allò que t'ha evocat el relat i com has connectat amb la frontera de la realitat i la ficció de Cohen, el Chelsea Hotel i The Famous Blue Raincoat...

    El relat té continuïtat, no sé si el podré afegir a la maqueta del llibre, però per poc que pugui el penjaré. Estava previst treure el recull complet per aquesta tardor, però vist que tot du el seu temps igual serà per Nadal (sinó per més endavant).

    D'altra banda l'editor pensa que Fugida (la senyora Dykson) no acaba d'encaixar amb els altres relats i seria millor guardar-ho. Així el recull inclouria (en principi):

    "El jugador de daus", "L'illa", "Rellotges", "Quan he volgut ser tu", "Tatuatge", "El far", "Toronto" i "Paris".

    Ens seguim veient i compartint! I gràcies novament.

  • Ganes de seguir.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 14-08-2012

    M’ha impressionat aquest relat fosc, decadent, desesperançat, opressiu, d’una ruptura anunciada. L’ombra de Leonard Cohen i el seu famós impermeable blau (que en la cançó va atribuir a l’imaginari o real amant de la seva dona) plana sobre el relat.
    Als mitòmans de Cohen les imatges ens porten a l’Hotel Chelsea i l’absència, al menys en el meu cas, a l’ombra de la Janis.
    No sé si tindrà continuitat, a la versió lliure del recull de contes que apareix a la teva bio hi ha un conte diferent, el de la senyora Dikson, força engrescador també. Espero poder llegir el llibre sencer, m’ha despertat moltes ganes de seguir llegint-lo.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de J. M. Vidal-Illanes

J. M. Vidal-Illanes

6 Relats

36 Comentaris

18187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Fa temps que no se si vaig o vinc. Mir a les palpentes sense sentir res més que l’abandonament que m’envaeix en girar una cantonada fosca. Fa temps que esper que piquin a la porta [o a la paret], o entrin per la finestra amb un bitllet [només d’anada] sense un mot per creuar.

La meva web:

Web

També em podreu llegir a:

AILLAT-WordPress
La sorra del desert a les fosques
Aïllat [mots i enderrossalls]
ECLèCTIA
RELATS-WordPress
ARTICLES-WordPress


Open publication - Free publishing - More catala

Open publication - Free publishing - More catala

En paper he publicat a:

La Lluna en un Cove:


Número 20: "Entre niguls canviants"
Número 29: "Els sorolls, la nit, el veí"
Número 30: "Bumerang"
Número 33: "Tren equivocat"
Número 57: “Humitat als ossos”

La meva darrera novel·la: "Júlia i la xarxa" : Júlia

Podeu seguir-me a Twitter:

@JMVIDALILLANES