TORONTO [variacions 1 a 7]

No t'ho prenguis malament, però crec que fas curt. Que publiques poc a RC, tot i que ara segueixo altres llocs on publiques. Ignoro els motius però aquest Toronto mereix més. Mereix una continuïtat i mereix que li reservis un lloc predominant al recull que prepares en paper.

No t'ho prenguis malament, però sempre he pensat que et manca constància i que et perds per les bardisses. Et mereixes una mica de canya. Jo et coneixo poc, però prou com per esperonar-te (en cara que no sigui massa hàbil).

Una abraçada i això: més canya!

Per cert, em permeto recomanar també Sobren els mots

Esgarrifant!

Estic d'acord amb l'Aleix que això està escrit en blanc i negre i si es presentés en imatges la única cosa que sortiria en color podria ser el rètol de neó i el got de whisky.

Com en d'altres relats crec que cuides molt les imatges, pintes més que escrius i m'agrada. M'agradaria encara més si mantinguessis una mena de cadència alternativa entre la metàfora i el llenguatge més directe. Arrossegues alguna incorrecció gramatical que t'hauria de revisar algú, però jo també en faig.

Ànim i no aturis. Esperem veure com segueixen les variacions d'aquest relat (fins a vint-i-pico?)

Imagino aquest relat en una pel·lícula en blanc i negre, com les tecles d'un piano movent-se sota dits i música de Bach. Ambientació perfecta, regust de wisqui sense gel, caiguda personal en una història per a descobrir, per a continuar llegint, gaudint de la literatura. Moltes gràcies pels teus comentaris i, com d'altres, espero que aquest relat continui i continuem gaudint. Una forta abraçada.

Aleix

Felicitats per la forma i per la quantitat de coses que evoques al relat, però m'ha deixat una mica insatisfeta... m'agradaria que això no s'acabés aquí, que tingués continuïtat i que ho fes amb més i més referències creuades, com suggereix el Carles.
Ens donaràs més?
Una abraçada.

Aquesta era la idea de les variacions Goldberg i per això esmento a Glen Gould! :-) Però no he pogut tancar la sèrie completa, tot i que espero tenir la fortuna de trobar la línia i poder enllestir les variacions agrupades com a les partitures.

Gràcies pel comentari sobre "No davant el nen", ara l'he rellegit i realment això ens podria passar a moltes persones si arriba el cas... i sí, fa sentir esgarrifances.

Una salutació!

Sent variacions sobre el mateix tema, paraleles a les que Bach va composar per a Johan Gotlieb Goldberg, clavicordista del comte de Dresde, si segueixes el patró podries fer-ne fins a trenta, no sé si ho tens previst. M’agradarà veure com ho resolts.
També m’ha agradat molt com introdueixes el tema amb personatges històrics (Glenn Gould) i evocats, donant-li una atmosfera creïble. Esperaré la continuació.
Per cert, m’ha agradat força “No davant del nen”. Fa venir esgarrifances pensar en quanta gent està passant pel mateix.

igual t'agrada o us agrada el relat d'un pobre diable en un món que es desplaça cap a un nou ordre econòmic:

No davant el nen

Una abraçada

...per les teves paraules Carles. Estimula veure tot allò que t'ha evocat el relat i com has connectat amb la frontera de la realitat i la ficció de Cohen, el Chelsea Hotel i The Famous Blue Raincoat...

El relat té continuïtat, no sé si el podré afegir a la maqueta del llibre, però per poc que pugui el penjaré. Estava previst treure el recull complet per aquesta tardor, però vist que tot du el seu temps igual serà per Nadal (sinó per més endavant).

D'altra banda l'editor pensa que Fugida (la senyora Dykson) no acaba d'encaixar amb els altres relats i seria millor guardar-ho. Així el recull inclouria (en principi):

"El jugador de daus", "L'illa", "Rellotges", "Quan he volgut ser tu", "Tatuatge", "El far", "Toronto" i "Paris".

Ens seguim veient i compartint! I gràcies novament.

M’ha impressionat aquest relat fosc, decadent, desesperançat, opressiu, d’una ruptura anunciada. L’ombra de Leonard Cohen i el seu famós impermeable blau (que en la cançó va atribuir a l’imaginari o real amant de la seva dona) plana sobre el relat.
Als mitòmans de Cohen les imatges ens porten a l’Hotel Chelsea i l’absència, al menys en el meu cas, a l’ombra de la Janis.
No sé si tindrà continuitat, a la versió lliure del recull de contes que apareix a la teva bio hi ha un conte diferent, el de la senyora Dikson, força engrescador també. Espero poder llegir el llibre sencer, m’ha despertat moltes ganes de seguir llegint-lo.